‘L’ídol de fang’ (1949)
Amb 33 anys, Kirk Douglas va aconseguir la seva primera nominació a l’Oscar pel seu paper de boxejador sense escrúpols, capaç de tot per arribar al cim. Una pel·lícula dirigida per Mark Robson, rodada en blanc i negre, que va obtenir un gran èxit de públic.
‘Duel de titans’ (1957)
Els westerns ocupen un lloc especial en la filmografia de Kirk Douglas, i Duel de titans és potser el més destacat que va protagonitzar. Va deixar empremta amb la seva interpretació de Doc Holliday, heroi del mític duel d’O.K. Corral amb Wyatt Earp (Burt Lancaster).
‘El gran carnaval’ (1951)
Un altre personatge sense escrúpols, aquest cop un periodista en hores baixes que vol refer la carrera aprofitant un accident en una mina. Un film pessimista de Billy Wilder, que denunciava amb dècades d’antelació la immoralitat dels circs mediàtics, que avui són a l’ordre del dia.
‘Els víkings’ (1958)
Un clàssic del cinema d’aventures, amb un excel·lent repartiment (l’acompanyen Tony Curtis, Ernest Borgnine, Janet Leigh...) i una meravellosa fotografia en paratges reals de Noruega. Douglas n’era també productor i imposava la seva manera de fer.
‘Van Gogh, la passió de viure’
De nou dirigit per Vincente Minnelli, Douglas va aconseguir el 1956 la seva tercera nominació a l’Oscar per la brillant interpretació del pintor Van Gogh i la seva angoixant existència. Anthony Quinn sí que va guanyar l’Oscar pel paper de Gauguin en aquest film.
‘Els valents caminen sols’ (1962)
De nou amb Trumbo de guionista –Douglas el va ajudar a sortir de la llista negra de McCarthy amb Espàrtac–, va encarnar el 1962 un cowboy que fuig de la presó i és perseguit per homes dotats d’avenços tecnològics. Una reivindicació dels pistolers –i els films– de la vella escola.
‘Camins de glòria’ (1957)
Ara que 1917 és favorita als Oscar del 2020, és bo recordar que Kirk Douglas va mostrar els dots interpretatius i el compromís amb els seus ideals amb aquest gran film de Stanley Kubrick, prohibit durant dècades a Espanya i altres països pel seu missatge antimilitarista.
‘Captius del mal’ (1952)
Segona nominació a l’Oscar (només en va guanyar un d’honorífic, el 1966), de nou per un paper d’home ambiciós i sense miraments. Dirigit per Vincente Minnelli, encarna un productor en crisi que demana ajuda a gent de la indústria del cinema que té motius per odiar-lo.
‘Espàrtac’ (1960)
Potser el film més famós de l’actor, que va ajudar Stanley Kubrick a imposar una certa mirada d’autor malgrat tractar-se d’una superproducció. El final, amb els esclaus autoinculpant-se amb la frase “Jo soc Espàrtac!”, mereix un lloc en l’antologia de les millors escenes del cinema.
