L’arquitecte humanista

Hi ha una generació d’arquitectes gironins, sorgida a principis de la segona meitat del segle XX, que han marcat un abans i un després de la nostra arquitectura. La història no els ha fet justícia, sigui perquè eren nascuts en una era on no els calia promocionar-se, ni pensaven a fer-ho concentrats en la feina, o perquè el mateix gremi tampoc s’ha centrat a difondre prou les figures dels que podríem anomenar “històrics però moderns”, més enllà de la seva inqüestionable admiració. És quan malauradament ens diuen adeu que, tot repassant el seu llegat, no ens deixen de sorprendre, als contemporanis.

Un dels últims a fer-ho va ser Josep Maria Pla Torras (1933-2020), que va morir el 8 de febrer passat. Arquitecte excepcional, Pla és d’aquests que marquen època pel fet de ser pioner en molts aspectes i portar a les comarques gironines la petja més representativa de l’arquitectura moderna de la branca més càlida. És a dir, emmirallada en mestres com ara Mies van der Rohe i Frank Lloyd Wright.

Paraules majors? Potser sí, però només cal repassar les seves obres i els seus projectes i apreciar com de proper a aquelles idees i creacions es va situar, portant-les a terme aquí. Unes influències gens arbitràries, tenint en compte que ja de jove, durant el viatge fi de carrera als Estats Units, va conèixer els dos mestres de l’arquitectura in situ, als seus respectius estudis.

Parlem del 1959, el mateix any en què Josep Maria Pla portaria a terme a la seva localitat natal, Sant Joan les Fonts, conjuntament amb el seu amic i company de promoció Lluís Cantallops i Valeri (un altre arquitecte que mereix un reconeixement) un grup d’habitatges assequibles per a una cooperativa dels treballadors de la indústria paperera. Això només va ser l’inici, com recorda el seu cunyat i mestre d’obra, Josep Capdeferro, Pla va impulsar cooperatives d’habitatge arreu de les comarques gironines a les dècades dels 60 i 70 del segle passat. “Blanes, Bonmatí, Campdevànol, Castelló d’Empúries i Olot van ser poblacions afectades per un dèficit residencial greu que aquestes cooperatives van pal·liar amb cases ben dissenyades a un preu molt assequible”. Durant molts anys, col·laborant amb el Patronat Provincial de l’Habitatge, va continuar la tasca de posar al servei de molta gent arquitectura de qualitat”.

Com a arquitecte de promocions privades –algunes amb el seu germà Joan, també arquitecte–, va proposar i incorporar elements aleshores pioners al disseny d’habitatges. A destacar: distribucions d’interiors molt racionals, la dignificació de les cuines portant-les a la façana –generalment les cuines eren fosques i petites– o bé reconvertint l’habitatge amb cuines menjador d’una gran modernitat; i la construcció de façanes amb sistemes de control lumínic i tèrmic, molt sostenibles. Els exteriors d’aquests edificis solien ser sobris però elegants, fets amb materials com ara el formigó vist o el gres de Castella. Encara hi ha ben visibles molts edificis de Banyoles o de l’Eixample de Girona, alguns de tan característics i que continuen robant la mirada, com ara l’edifici El Jardí (1974) de la carretera de Barcelona, on destaca un altre element de les seves obres: les persianes d’acordió de fusta natural.

Com a gran defensor que l’arquitectura contemporània tingués un component artístic, tenia la costum d’incorporar a les façanes i als vestíbuls –un espai que Pla sempre ha dignificat com a element de connexió exterior-interior– elements escultòrics, com per exemple els que encara s’aprecien, per exemple, a l’edifici Papirus de Juli Garreta, el Jaume I de l’edifici homònim de la Gran Via o els frisos de l’edifici del Sol del carrer de la Creu, tots tres a Girona. És donant èmfasi a aquest component que l’arquitecte gironí va mantenir una rica col·laboració amb artistes –alguns de renom, com ara Paco Torres Monsó–, i també amb artesans locals –fusters, ceramistes, escultors o ferrers– amb els quals dissenyava elements ornamentals o decoratius que introduïa a les obres: des de baranes de fusta fins a tiradors de porta, tots d’una delicadesa poc usual a les cases, passant pels canelobres, les piques o les làmpades d’una església.

Perquè en aquest àmbit, el de l’arquitectura religiosa, Josep Maria Pla també va ser procliu. Va ser un dels arquitectes conservadors del Capítol de la Catedral de Girona i encara avui es pot apreciar el gran treball museogràfic de les Sales del Tresor, realitzades el 1973/74 després de viatjar amb mossèn Genís Baltrons als Museus Vaticans de Roma. Al servei del Bisbat, va edificar esglésies de nova planta –la de la Canya, la més personal, amb un homenatge implícit al llenguatge arquitectònic dels edificis industrials de la zona– i va participar en restauracions com ara les de les parròquies de Fontcoberta, el Sant Sepulcre de Palera o el monestir de Sant Daniel, edifici mil·lenari on precisament es va fer la missa del seu funeral. No debades va mantenir una estreta relació amb les monges del monestir, com destaca la seva muller, Faustina de Solà-Morales, que recorda com les religioses l’havien ajudat sovint a confeccionar les maquetes dels seus projectes.