Altres

Un geni i nosaltres

Jordi Soler i Font, ninotaire, periodista, actor i fotògraf, rebrà avui l’homenatge a una vida dedicada a la creació i l’humor, dins la Setmana dels Rahola, a Girona

Ha sabut transformar les complicacions d’una vida al límit en un tractat d’humor
“Fotògraf lúcid i meticulós, articulista brillant, dibuixant impenitent”

Avui a les sis, a l’audi­tori de la bibli­o­teca Car­les Rahola de Girona i dins la Set­mana dels Pre­mis Rahola , Jordi Soler i Font, nino­taire, peri­o­dista, escrip­tor, actor i fotògraf, vin­cu­lat des de fa molts anys a aquest diari, rebrà l’ home­natge a una vida dedi­cada a la cre­ació i l’humor. Orga­nit­zat pel Col·legi de Peri­o­dis­tes, en una taula rodona titu­lada: L’actu­a­li­tat dibui­xada. Infor­mar i opi­nar a través de l’humor gràfic, que serà conduïda per la peri­o­dista Gemma Bus­quets, tres dels grans il·lus­tra­dors cata­lans –Jaume Cap­de­vila, Kap, Miquel Fer­re­res i Joan Antoni Poch, JAP– expli­ca­ran el seu procés cre­a­tiu, però, sobre­tot, acom­pa­nya­ran un geni ama­gat, modest, que ha sabut trans­for­mar les com­pli­ca­ci­ons d’una vida al límit en un trac­tat d’humor àcid i sur­re­a­lista.

La pri­mera intenció era fer-li una entre­vista, però la con­versa es va allar­gar i amb l’Hèlios, fórmula abreu­jada de l’ori­gi­nal: Heli­o­ga­ba­lus Impe­ra­tor, que va ser el pseudònim esco­llit per als seus pri­mers tre­balls, vam deci­dir que el millor seria par­lar sense enco­ti­lla­ments i quan li vaig pre­gun­tar què li sem­blava l’home­natge, seriós i precís, va con­tes­tar: “En fa il·lusió, però crec que no és neces­sari, el que he fet no té cap importància.”

Soler va veure la pri­mera llum a Ter­rassa: “Perquè la família fugia dels bom­bar­de­jos, però –asse­gura– vaig néixer allà com podia haver nas­cut una mica més amunt o una mica més avall.” Aca­bada la guerra, la seva mare, Maria Assumpció Soler, gran peda­goga i millor escrip­tora, va anar a fer de mes­tra a Pala­fru­gell i es va veure obli­gada a dei­xar-lo tute­lat a Bada­lona, a casa d’un avi oncle, home estricte i cap­fi­cat que el noi fos una per­sona de pro­fit, i mai va mirar amb bons ulls la passió pel dibuix, ni la ima­gi­nació des­bor­dant d’un nebot que vivia entre la fan­ta­sia i la rea­li­tat. Als onze anys va anar a viure a Bar­ce­lona i quan en va com­plir catorze va ater­rar a la ciu­tat de l’Onyar. Jordi Soler, que tenia un espe­rit urba­nita, es va tro­bar una soci­e­tat mor­ruda i poc donada a les vari­a­ci­ons en la qual, mal­grat la cor­ca­dura impe­rant: “Hi vaig fer amics com l’Enric Marquès, en Car­les Vivó, en Josep Tarrés, l’Antoni Varés o en Pius Puja­des, que juga­ven una lliga al marge de les con­ven­ci­ons.”

Va començar a tre­ba­llar en una empresa de foto­gra­vat pro­pi­e­tat de Jaume Sureda Prat, i allà va fer les pri­me­res pas­ses en el món del peri­o­disme: “A la revista Usted, on no cobrava res però el 1955 em va per­me­tre entre­vis­tar Paco Rabal, que estava rodant El canto del gallo, quan van trans­for­mar els car­rers del Barri Vell en els d’una capi­tal comu­nista fosca i sense futur.”

Obert de ment i tren­cant este­re­o­tips, el 1958 va ser acu­sat d’un delicte con­tra la religió catòlica i con­dem­nat a tres mesos i un dia de presó: “Estàvem veient un assaig de la Passió i amb en Pius vam començar a fer rodo­lins. En Joan Ribas ens va dir que els meca­no­grafiéssim; un falan­gista els va des­co­brir i ens va denun­ciar a la poli­cia.” I va pro­ta­go­nit­zar alguna de les pel·lícules ama­teurs del moment. A És ben difícil de matar el petit mons­tre que tots por­tem a din­tre, que va diri­gir Jordi Lladó, va ser el nou Gre­go­rio Samsa cap­fi­cat perquè el seu ros­tre reflec­tit al mirall era una ampo­lla de sifó. Roc, d’Antoni Varés, l’havia de pro­ta­go­nit­zar amb Patri­cia Cha­plin –que ell i en Vivó havien bate­jat com Miss Palan­gana i pas­sava tem­po­ra­des a la Residència Inter­na­ci­o­nal, un oasi de cul­tura i lli­ber­tat–, però la filla d’en Char­lot els va dei­xar pen­jats i van anar a bus­car la Carme Trèmols a Figue­res. Men­tres­tant, en les nits extra­or­dinàries de l’Arc, es va ena­mo­rar d’una noia madri­le­nya, cunyada de Paco Camino, amiga de Glo­ria Stig­man –la bellesa que va fer per­dre els trucs a Víctor Gómez Pin– i se’n va anar a viure a la capi­tal de l’Estat. Tre­ba­llava fent una revista de publi­ci­tat a Alcalá de Hena­res. “Va anar mala­ment, va ser un des­as­tre; em vaig divor­ciar i vaig tor­nar a Girona.”

Onze anys després, la ciu­tat havia can­viat, però els amics es man­te­nien fidels. Va fer ràdio i en Pius Puja­des li va ofe­rir publi­car una tira en un nou rota­tiu bate­jat am el nom de Punt Diari. Era a prin­ci­pis dels vui­tanta quan els lec­tors es van tro­bar amb les aven­tu­res d’en Sísif, un ninot sur­re­a­lista donat a la crítica i ins­pi­rat en un per­so­natge real: “En Sísif va sor­tir per aco­llo­nar un cap que tenia a Madrid i que havien nome­nat a dit. Deia que el català era un dia­lecte i no sabia pro­nun­ciar la ny.”

Fotògraf lúcid i meti­culós, arti­cu­lista bri­llant, dibui­xant impe­ni­tent, mes­tre dels mots encre­uats, li va cos­tar superar deter­mi­na­des addic­ci­ons –alco­hol i tabac– quan, entre Girona i Llo­ret va tro­bar l’amor de la Carme i, amb ella, un precís sen­ti­ment de feli­ci­tat: “Ens vam esti­mar molt, però li van detec­tar un càncer, va morir el maig del 1996, i em vaig tor­nar a sen­tir molt sol.”

La soli­tud que l’havia acom­pa­nyat des de la infància, quan el van sepa­rar de la mare, i havia arros­se­gat a l’estada a Madrid, han fet que es refugiés en una nova família. “Quan era jove –asse­gura– fèiem ser­vir el sur­re­a­lisme per fugir men­tal­ment de la situ­ació mise­ra­ble que es vivia a Girona; avui que soc més gran, a la redacció d’El Punt Avui em sento acom­pa­nyat. A més, he cone­gut Fer­nando Arra­bal. Quan vaig arri­bar a la jubi­lació em van dir si volia ple­gar, i avui con­ti­nuo amb en Sísif i pen­sant mots encre­uats.” Fent un salt enrere, torna als anys sei­xanta, a l’expo­sició sobre l’humor en què va par­ti­ci­par amb en Varés i en Vivó: “Hi vaig pre­sen­tar una sopera amb un líquid blau en què hi flo­ta­ven taps de suro. La gent pre­gun­tava: però això què és? Jo con­tes­tava: no ho veuen? Sopa de taps, i és molt bona.” Un geni des­co­ne­gut que cal cui­dar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia