El paisatge de Maria Bofill
El Terracotta Museu dedica l’exposició temporal ‘Muntanyes, mars i jardins tancats’ a l’obra poètica i subtil dels últims deu anys de la històrica ceramista
Amb més de seixanta anys d’investigació amb la ceràmica, l’obra de Maria Bofill (Barcelona, 1937) és àmpliament reconeguda tant a Catalunya com, sobretot, a Anglaterra i el Japó, on aquesta disciplina és valorada sense discussió per la seva categoria artística. Des del 1980, la porcellana és el material més habitual en el seu treball, al costat de la ceràmica en gres i la refractària. El Terracotta Museu de la Bisbal d’Empordà homenatja la seva trajectòria discreta i perseverat amb l’exposició Muntanyes, mars i jardins tancats, que s’inaugura demà (12 h) amb una actuació del Cor Carreras Dagas i es podrà visitar fins al 21 de juny.
L’exposició planteja un recorregut pels últims deu anys de l’activitat artística de Maria Bofill, que troba inspiració en les formes de la naturalesa, des de les muntanyes, el mar, els rius i els volcans, als núvols, els peixos, la boira, els còdols o petites construccions arquitectòniques que recorden els jardins de saló de Rubió i Tudurí.
Maria Bofill, que segueix un llinatge de ceramistes catalans excepcionals, des de Serra i Fiter i Llorens Artigas a Antoni Cumella o Jordi Aguadé, al taller del qual va treballar del 1956 al 1961, va començar la seva formació a l’Escola Massana de Barcelona el 1953, i posteriorment va ampliar els estudis a diversos centres internacionals, com ara el Hammersmith College of Art and Building de Londres, el Polytechnic of Art and Design de Sunderland o la Kyoto City University of Arts de Kyoto. El 1962 va començar a exposar la seva obra amb regularitat, a Catalunya, França, Holanda, Portugal, Bèlgica, el Japó i Mèxic, fins a esdevenir una de les ceramistes catalanes, al costat d’Angelina Alós, Elisenda Sala, Rosa Amorós o Madola (M. Àngels Domingo Laplana) de més prestigi i llarg recorregut. L’extint Museu de Ceràmica del Palau de Pedralbes va dedicar-li una important retrospectiva, l’any 2010, en què apuntava l’evolució que havia experimentat el seu treball, des de l’etapa dels bols i les copes estilitzades, a la manera de les composicions de Morandi, fins a l’alè entre juganer i poètic de les seves “muntanyes de l’ànima” i els seus paisatges poètics, en què el blanc pur de la porcellana s’il·lumina amb detalls de blau, vermell o daurat.
La seva vessant artística ha anat lligada sempre, a més, a la seva activitat docent. Molts dels grans ceramistes contemporanis han estat alumnes seus en algun moment, la major part a l’Escola Massana, on va exercir com a professora durant gairebé quaranta anys, del 1965 al 2002, i d’altres als nombrosos cursos que ha impartit a la Universitat Veracruzana, al Hartwick College de Oneonta (Nova York), a Nyon o a la Haifa University d’Israel, entre molts altres centres als quals ha estat invitada.