Un nou cop de porta

Què passaria si els personatges de Per un sí o per un no (que van donar a conèixer a Catalunya el 1987Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé) els interpretessin dues dones? El 2014 ja es va veure una nova versió amb Lluís Soler i Xavier Boada, sense notables aportacions. Doncs, llegit avui, que es converteix en la història d’un empoderament similar al de la Nora de Casa de nines. Ara, no cal un cop de porta final; n’hi ha prou amb una rèplica final com convencent-se a una mateixa.

La directora Elena Fortuny ha deixat que les rèpliques, però, ressonin en dos cossos femenins. La peça ara respira molt subtilment una posició de jerarquia entre tots dues amistats. La dona que representa Isabelle Bres mira a terra, fuig de la mirada de la seva amiga. Per la seva banda, la dona segura a qui dona veu Maria Pau Pigem no s’explica com una criaturada pot trencar la seva relació.

La famosa rèplica “està bé... [pausa], això” sona com una alarma en la memòria dels espectadors que han vist produccions anteriors. Però no hi insisteixen gaire: el conflicte no és per la gota que fa vessar el got, sinó per l’aigua acumulada durant tota la convivència anterior. És insòlit detectar com una rèplica fulmina una relació. Ara és la demostració que una persona està fent-se valer al costat de l’altra. El matís de les dues marca la relació desigual habitual entre elles i com, de cop, com un signe de rebel·lia, l’una s’aixeca i es reivindica. Lúcida troballa.