El viatge violeta
Reedició de textos de Montserrat Roig, una de les icones més populars del feminisme català del XX
Periodista, novel·lista, articulista, narradora, entrevistadora literària, activista cultural i política, cronista històrica... Feminista. Etiquetes que intenten definir els diferents aspectes de la carismàtica Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991).
Va publicar cinc novel·les, cinc reculls de relats, una obra de teatre i prop d’una vintena d’assajos periodístics o literaris. Edicions 62, que manté en catàleg bastants títols de Roig, acaba de reeditar L’hora violeta, publicada el 1980 i considerada una de les obres més emblemàtiques del feminisme català. “El feminisme és la ideologia que més m’ha reconciliat amb mi mateixa”, va declarar.
Comanegra, per la seva banda, presenta un recull d’articles publicats per Roig –la majoria al diari Avui– i centrats en el tema feminista, Som una ganga. És una tria feta per M. Àngels Cabré, que també és autora del títol publicat fa ben poc El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya, publicat per Edicions 62.
A Som una ganga, Cabré ha triat 62 articles repartits en els apartats La condició femenina i el món, L’empoderament femení, El cos i les relacions amb els homes i La violència masclista.
Pel que fa al segon llibre que presenta M. Àngels Cabré, també inclou un article de Montserrat Roig, La dona davant de les eleccions, present a Som una ganga, però la intenció va més enllà de la figura de l’autora barcelonina.
El llarg viatge de les dones és una breu història del feminisme català, des del 1841 i fins al 1981, per poder conèixer d’on venim per entendre el present. És un llibre divulgatiu, una antologia de 50 textos, repartits en 7 apartats, de dones molt conegudes i, en alguns casos, també d’anònimes. Hi ha textos individuals i també de col·lectius. Una diversitat de veus i de classes socials amb què es pot comprovar que les lluites del segle XIX encara són vigents, els temes per reivindicar no han canviat i ara no vivim un esclat feminista, sinó que és un camí i una lluita de llarg recorregut.
“El feminisme a Catalunya no ha estat prou estudiat i es donava per bo posar l’origen en Dolors Monserdà, a principi del segle XX, però vaig voler anar més enrere i vaig localitzar un text del 1841 de Maria Josepa Massanés, una poeta que ja va ser una mena de mestra de Monserdà”, explica Cabré.
“La República va ser l’edat d’or del feminisme català. En canvi, la generació perduda és la que va des de la Guerra Civil fins a la dècada del 1970, amb Maria Aurèlia Capmany –la nostra Simone de Beauvoir–, Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal, entre d’altres, que van poder reprendre el feminisme més actiu i públic.”
“Catalunya va ser pionera a l’Estat i a Europa en molts temes. El 1918, es va fer la primer manifestació feminista”, diu Cabré.