Fi de la partida

Imitada i parodiada, una de les imatges més cèlebres de la història del cinema és aquella que mostra una representació de la Mort jugant a escacs amb un cavaller en una platja. La imatge correspon a El setè segell (1957), el film d’Ingmar Bergman ambientat en una època medieval marcada per la pesta. Antonius Block, el cavaller que retorna a Suècia després de deu anys a les croades, juga amb la Mort havent-li demanat que li concedeixi un temps per fer un acte que justifiqui la seva existència. Podem creure que, salvant altres persones, aconsegueix fer-lo abans que la Mort, amb la partida guanyada, se l’endugui. Max von Sydow, l’intèrpret d’Antonius Block, va perdre diumenge la partida que tots tenim perduda: la mort va trobar-lo a París. Feia més de vint anys que l’actor suec, nascut a Lund el 10 d’abril de 1929, residia a França, sobretot a la Provença, des que, el 1997, va casar-se amb la documentalista francesa Catherine Brelet. Abans, del 1951 al 1996, va estar casat amb Kerstin Olin. Amb cadascuna hi va tenir dos fills.

El setè segell va ser la segona pel·lícula que Max von Sydow va fer sota la direcció de Bergman, amb qui va coincidir l’any 1955 al teatre de Malmö, on van iniciar la seva col·laboració amb el primer muntatge que va realitzar-se a Europa de La gata sobre la teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams. Durant una quinzena d’anys, van fer moltes pel·lícules junts, en les quals Max von Sydow va encarnar personatges sovint angoixats, o amb dubtes existencials, amb la seva expressivitat continguda, quasi hieràtica: l’hipnotizador Vogler a El rostre; el pare que venja la mort de la seva filla a La deu de la donzella; l’escriptor vidu amb una filla esquizofrènica de Com un mirall; l’artista turmentat de l’apocalíptica L’hora del llop; el violinista que, juntament amb la seva esposa, intenta a La vergonya fugir d’una guerra refugiant-se en una de les illes bergmanianes; l’home separat fa poc de Passió, i aquell altre que viu una crisi matrimonial (una de tantes en el cinema del director suec) a La corcadura.

Von Sydow va treballar amb les grans actrius bergmanianes (Ingrid Thulin, Harriet Andersson, Bibi Andersson, Liv Ullmann) i es va consagrar com un actor de prestigi lligat a un cineasta intel·lectual i de culte. Tanmateix, des de mitjan anys seixanta va ser temptat per la producció nord-americana i va encarnar Jesucrist a La història més gran mai explicada, de George Stevens, i va participar en Hawai, de George Roy Hill, i La carta del Kremlin, de John Huston, amb qui va treballar de nou a Evasió o victòria. La popularitat entre el gran públic va arribar-li amb el pare Merrin de L’exorcista (1973), de William Friedkin. Dos anys abans Bergman va dirigir-lo per últim cop (La corcadura) i no va tornar a fer-se present al seu món fins que, adaptant guions del cineasta suec, Bille August i Liv Ullmann van dirigir-lo respectivament a Les millors intencions (1992) i Converses privades (1996).