Wilco i Low assaboreixen la seva condició de «nous clàssics» en el Primavera Sound
Els dos grups nord-americans exhibeixen classe i sobrietat al festival, que es tanca avui amb la visita de Pet Shop Boys
La desena edició del Primavera Sound es caracteritza per unes aglomeracions que evoquen perillosament els trets distintius de Benicàssim però, alhora, per unes excel·lents condicions de so que, ara sí, equiparen el Primavera Sound a les qualitats tècniques dels grans festivals d'Europa. El millor so, possiblement, de tota la història del festival, gràcies al qual no hi ha escenaris amb un volum que interfereixi el dels altres.
Altra vegada sense Neko Case (tot un plus per a les seves gravacions d'estudi), els canadencs New Pornographers van tornar a deixar fred bona part del públic que els va veure, tot i que no deixar fred a ningú quan es toca en l'escenari més gran en plena de llum del dia no sol estar a l'abast, com s'ha demostrat repetidament en els deus anys d'història del festival, ni tan sols dels grups amb més taules. Melodies exalçades per veus femenines i esperit positiu, tot i que no van servir per fer allunyar la nuvolada que va sobrevolar el Fòrum durant tot el dia. Low, poc després, recuperava tot un clàssic del Primavera Sound: les cues d'antologia per accedir a l'auditori del Fòrum. A qui, estoicament, va aguantar l'espera, se'l va premiar, però, amb un senyor concert que emprava una de les fórmules típiques dels últims anys a bona part dels festivals d'Europa (un grup desgranant íntegrament el seu disc més aplaudit; en el cas de Low, The great destroyer) i que ens va fer acabar rendits a un trio precís, sobri, segur de si mateix, progressivament hipnòtic i capaç de portar les cançons del seu disc de 2005 a uns nivells de profunditat als quals la majoria de bandes no els és senzill arribar.
Durant la jornada d'ahir, es va poder veure també els barcelonins Nueva Vulcano (amb un honor que sembla reservat als grups forans: tocar en un escenari gran a una hora digna) i els nord-americans Spoon (ben sòlids tot i el desconeixement del públic d'un repertori que, als EUA, té molta més repercussió). En tancar aquesta edició, Pixies es preparaven per fer cantar les més de 30.000 persones que hi havia reunides ahir al parc del Fòrum amb la seva sèrie inacabable d'èxits. El festival, possiblement amb xifres rècord, acabarà avui amb concerts com els de Pet Shop Boys, Orbital i Van Dyke Parks.
Ocasions perdudes i malentesos per solucionar
G. VIDALTot i excepcions, insòlites i llunyanes, com les de Sisa, Xavier Baró, Antònia Font i... Lluís Llach, el Primavera Sound no s'ha caracteritzat mai per cuidar la música en català. Quan se li retreu, però, és just esgrimir a favor seu que, fa tres anys, per exemple, van programar uns tals Manel i que, durant una època, el seu olfacte va servir per familiaritzar-se amb grups com ara Sedaiós. En aquesta edició, la tercera consecutiva sense el suport del govern català (amb el qual havien arribat a anar de bracet a Texas a vendre grups del país), la situació és desconcertant: els grups que canten en català toquen al Fòrum... en la programació –gens menyspreable, d'altra banda– per a nens. Tenint ben assumida la idiosincràsia del Primavera Sound, no s'imposa exigir quotes a ningú però sí, en canvi, demanar-los que continuïn descobrint-nos grups del país com han fet en edicions pretèrites, i més quan grups catalans –Nueva Vulcano o Standstill, encara que s'expressin en altres llengües– toquen ja en escenaris i horaris més que dignes. Passejar-se, d'altra banda, per l'estrenada zona professional –amb centenars d'agents del sector vinguts de tot el món– i trobar-se dotzenes de fulls que el govern espanyol reparteix fent valer els «sounds from Spain» però cap de català fa pensar que hi ha ocasions perdudes i malentesos per solucionar. Sort, almenys, que Bankrobber, Sones o Bip Bip no han deixat a casa els discos de Mishima o Sanjosex.
Pavement, ben retornats
g.v
Fet gens estrany en molts grups que, en aquests deu anys, han tastat la mel del Primavera Sound, el grup de Stockton (Califòrnia) Pavement es va estrenar a Barcelona amb un concert en sala diminuta (en el seu cas, el KGB) i ha acabat com a cap de cartell del festival d'indie més important de la ciutat. Separats des de feia dotze anys i amb un disc recopilatori publicat per sortir del pas per presentar, el grup de Stephen Malkmus i Scott Kannberg va convèncer els més escèptics amb un concert, ja a la matinada de dijous, impropi dels grups amb músics que ni han assajat, ni han parlat, ni han rigut plegats des de fa una eternitat. Fent lluir el material, sobretot, de dos discos que fa temps que s'etiqueten com a pedres precioses del rock dels noranta (Slanted & enchanted, del 1992, i Crooked rain crooked rain, del 1994), Pavement va posar el llistó alt a Pixies, que ahir cap al tard tenien l'encàrrec de fer creïble una operació tornada sense res de nou per presentar. Entre les actuacions a destacar de dijous cal aplaudir la dels canadencs Broken Social Scene, capaços de sonar íntims i amb detalls davant d'una immensa multitud.
