Llibres

El Conte

Jordi Panyella

El balcó

La Quima és una fanàtica del millor mitjà de comunicació que mai s’ha inventat: el balcó. Ara, per exemple, s’aboca al de casa seva, traient mig cos i projectant les cordes vocals sobre l’Octavi, el seu marit, en el moment precís en què l’home posa un peu al carrer:

–Ni t’hi acostis! Ni ho toquis!

Embotit en un passamuntanyes i amb una mascareta de doble filtre en forma de morrió, l’home sobre qui ha plogut l’ordre imperativa quasi ensopega en sentir el crit des de les altures. Gira el cap, en una torsió impossible de coll que mig el deslloriga i amb una veu doblement enclaustrada, amb doble sordina, deixa anar:

Kbèe bbbus (Què vols?, sembla que se li entén).

–Que et dic que pugis ara mateix! Retirada! –brama ella, i ho sent l’Octavi i tot el barri.

En el temps de recular sobre les seves passes i enfilar escales amunt fins a l’àtic –aquests dies que qualsevol superfície de la ciutat és sospitosa d’estar infestada del virus tan invisible com mortífer, és millor fugir de l’ascensor–, l’Octavi té temps de posar-se molt nerviós recordant la imatge de la Quima abocada al balcó i subjectant-se sense guants que la protegeixin a la barana. Déu meu, i si la barana està infectada? I si no ha pensat a rentar-se les mans així que ha abandonat la terrassa? I si s’ha tocat la cara? O s’ha fregat els ulls? I si la trobo morta i estirada al menjador? Però què li ha passat, a aquesta dona? Ja no puc ni anar a comprar el diari?

–No i no! S’ha acabat comprar el diari, Octavi! El paper és una font infectiva de primer ordre!

La Quima ha rebut el seu marit al rebedor de casa. Sense deixar-li temps per treure’s l’armadura facial que li dona aspecte d’assaltapisos, li ha plantat davant els ulls una piulada d’un suposat especialista en transmissions infeccioses i uns quants enllaços, tots de diaris digitals, on s’assegura que la premsa convencional, la de sempre, la de paper, pot ser font de transmissió del virus.

–Ves a saber tu qui ho manipula abans d’arribar al quiosc. Les rotatives deuen ser llocs molt bruts. I qui ho toca abans que tu l’agafis? Buf, quina por!

–I com ens mantindrem informats?

–Mira si en tens, de diaris digitals, tants com vulguis i tots gratuïts, sense necessitat de trepitjar el carrer! Sa i estalvi, mai millor dit! –la Quima improvisa una classe accelerada de premsa digital i, gràcies a les ensenyances rebudes, el seu home passa uns dies distret amb la pantalleta i el món de la informació virtual. Però res és per sempre en aquesta vida i finalment a l’àtic amb balcó les coses es precipiten.

Nyec, nyec, nyec, nyec...

Ensopegant pel passadís amb les lleganyes que li pengen dels ulls, empesa per la mala llet d’haver trencat un somni dolcíssim, enfundada en la bata rosa i amb les sabatilles equivocades de peu, la Quima explota quan entra al menjador i hi descobreix l’Octavi entregat a una màquina que hi ha damunt la taula de la qual surt una maneta que fa giravoltar incansablement.

–Què fas amb el ciclostil de l’avi Quimet! Que t’has tornat boig? Que no veus l’hora que és? I la taula! Déu meu, la taula me la ratllaràs tota! Octavi! Atura’t!

L’Octavi no s’hi torna, tampoc s’immuta. Acaba la feina, recull el plec de papers que escup la màquina multicopista, en fa una pila i n’allarga un a la dona.

–Té llegeix –li diu.

“Benvolgut lector, en aquest món capgirat on estem vivint, fa quinze dies que va morir l’últim diari de paper després que tanqués l’últim quiosc. Ahir va tancar l’últim digital. No hi ha publicitat perquè no hi ha res per anunciar i les subscripcions no donen per mantenir les redaccions. Ens queda Twitter, direu, però a qui no li ha fet mai mal la panxa seguint per les xarxes el remei d’un fals metge? Proposo tornar als papers. Aquest que teniu vol ser l’origen d’un nou diari, fet entre tots els que tingueu una cosa important i veraç a dir. Veraç, sobretot veraç, el paper és i ha de ser veracitat i la signatura impresa el compromís d’aquells que hi escriuen. Poseu-vos en contacte amb mi a l’adreça que adjunto, posem-nos d’acord i organitzem-nos.”

La dona repassa el paper dues vegades, mira l’Octavi i fent un mig somriure assenteix.

–Així m’agrada, Quima, farem un gran diari, ja ho veuràs. Només tinc un dubte, sense quioscos i sense poder sortir al carrer, com el distribuirem?

La Quima torna a somriure, aquesta vegada d’orella a orella.

–Deixa’m a mi...

La dona s’abriga tan bé com pot amb la bata per no passar fred i obre la porta del balcó. Ja a l’exterior s’aboca a la barana guanyant espai al buit i llença els papers als quatre vents, donant-los impuls allargant el gest tant com el braç se li allarga. Fa una mica de vent, i la força de l’aire transporta els fulls amb un vol graciós fins a anar-se a posar, ara un, ara l’altre, als diversos balcons del barri, i allí s’hi quedaran fins que es faci clar. L’Octavi s’ho mira i exclama ple de satisfacció:

–Quan els veïns s’aixequin, tindran la bona nova, impresa, i sense sortir de casa. Ara només ens falta un nom...

–Això és el més fàcil, home: El Balcó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.