Violències quotidianes

Aquesta set­mana, dues dones mor­tes més a l'Estat espa­nyol, una d'elles a Cata­lu­nya, vícti­mes de la violència de gènere. Les imat­ges tele­vi­si­ves del dolor dels fami­li­ars han com­par­tit sin­to­nia amb les de l'infant de Tailàndia que va començar a fumar als dos anys i al qual ara els seus pares, després de riure les gra­ci­e­tes del nen, l'han sotmès a un trac­ta­ment de des­in­to­xi­cació en ado­nar-se de la bes­ti­esa de la qual eren res­pon­sa­bles.

La consciència humana del res­pecte als altres, tot i que sem­bla haver estat pro­mo­guda des de fa milers d'anys per reli­gi­ons, ide­o­lo­gies, esco­les de pen­sa­ment o sen­zi­lla­ment per l'exem­ple de la gent com­pro­mesa amb els altres, sem­bla no haver tin­gut èxit. També a la tele hem vist com un tira­dor i una nava­lla tro­bats als vai­xells de la flota huma­nitària que es diri­gia a Gaza, adqui­rien la cate­go­ria d'armes ter­ro­ris­tes per aquells que fan de la mort i l'exter­mini el seu exer­cici viven­cial més impor­tant.

Tota aquesta violència que es jutja en els fòrums i ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals sense cap mena de resul­tat pràctic és també el mate­rial que uti­lit­zen molts artis­tes en el seu tre­ball, que com tota obra d'art té la inten­ci­o­na­li­tat de col­pir. Però no a la manera d'un pai­satge sota la llum del cap­ves­pre, que dóna al cos i a l'espe­rit una sen­sació de sere­nor, sinó com a acti­va­dor de la consciència que la violència ha de ser escom­brada de les cases i les viles sense que es jus­ti­fi­qui ni tan sols ama­gar-la sota les cati­fes.

Aquesta acti­tud deci­dida, de fer pren­dre consciència que la violència és en molts dels nos­tres fets quo­ti­di­ans i que sovint es jus­ti­fi­quen sota la cober­tura del fet cul­tu­ral o de la força de les tra­di­ci­ons, la tro­bem en el tre­ball con­tro­ver­tit d'Anto­nio Sel­vaggi. En la seva etapa de col·labo­ració amb el també artista Quim Ser­rano, amb qui sig­nava amb el nom de Group Public Pro­jects (GPP), va plan­te­jar el 1994, en una visionària mos­tra a Salt, la des­pro­tecció dels infants res­pecte de la violència. L'expo­sició adver­tia de la quan­ti­tat de mis­sat­ges sobre actes vio­lents que rebien (reben) els infants en el seu dia a dia, tant d'imat­ges de ficció com d'esce­nes reals eme­ses sense cap mena de pudor des dels infor­ma­tius tele­vi­sius.

Per tots aquells que tit­llen de presa de pèl certs mun­tat­ges artístics, cal reconèixer que, abans que la flama de la polèmica encen­gui en la soci­e­tat el debat de certs temes, el món de l'art ja ha fur­gat feri­des. Al llarg dels seus anys d'existència Group Public Pro­jects (GPP) va fer cam­pa­nyes com la de col·locar les foto­gra­fies del seus ros­tres en car­tells amb la lle­genda xenos (estran­ger), que feia referència al racisme. També van denun­ciar la con­dició d'extrema pobresa que viuen mol­tes per­so­nes.

Aques­tes inter­ven­ci­ons van viat­jar per bar­ris de Bar­ce­lona com Horta i Gui­nardó i pobla­ci­ons com l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, Salt i Girona. Mol­tes d'aques­tes loca­li­tats han tin­gut pro­ble­mes de violència i racisme després d'haver escol­tat les advertències no sem­pre ben con­si­de­ra­des del món de l'art.

Després d'aques­tes experiències Sel­vaggi no ha parat d'escam­par mis­sat­ges. Fa un parell de set­ma­nes va omplir el Balcó d'Arts Santa Mònica d'escrits rea­lit­zats per grups soci­als i per­so­nes físiques que par­ti­ci­pen en una pro­jecte ini­ciat l'any 2002 a Pala­folls, on tre­ba­lla a l'Ajun­ta­ment.

Un cop més el pro­jecte, ano­me­nat Topo­gra­fies híbri­des, no és una obra con­ven­ci­o­nal­ment artística, es tracta d'un procés de par­ti­ci­pació que amb el diàleg pretén donar forma als pen­sa­ments de la gent. Fer via­ble, per exem­ple, la des­a­pa­rició de la violència.