L’hora de Mey Rahola

Quan l’any 2016 el MNAC va presentar l’exposició de la fotògrafa alemanya Marianne Breslauer, la comissària, Mercedes Valdivieso, va lamentar que entre les grans renovadores del llenguatge fotogràfic d’entreguerres no s’hi pogués comptar cap autora peninsular, excepte la misteriosa Remei Rahola, de la qual no es tenia clar ni tan sols el nom. A vegades era Maria, amb una erra majúscula al costat que tant es podia transcriure correctament per Remei com per un erroni Rosa; més sovint encara, aquesta erra solitària representava l’honorable saga paterna dels Rahola, omesa per deixar pas al no menys il·lustre cognom Xirau de casada; en altres ocasions, havia fet constar el nom compost del blasó matern, un “de Falgàs” que algun cop també s’ha transcrit distretament com “Fargas”. Recomponent tots aquests fragments, es podria inferir que en la vida civil era Maria del Remei Rahola de Falgàs i de Xirau, però quan firmava les fotos només es feia dir “Mey”. La i grega era el seu caprici cosmopolita, decidit i esvelt, com el que apareix al peu del retrat que va fer de Manuel Azaña, ullerós, amagrit i amb els pocs cabells esborrifats, quan hi va coincidir breument pels camins de l’exili a França. Aquesta Mey, que els esperits de la impremta també transformarien en “May”, treia fa poc el nas en un dels fulls de contactes del seu amic i mentor Antoni Campañà reproduïts al llibre La capsa vermella, una ombra movent-se per la coberta del veler familiar Alai durant una travessia el 1935.

Podria ser Mey Rahola la fotògrafa desimbolta, viatgera i moderna que faltava a la Catalunya dels anys trenta, un equivalent d’Aurora Bertrana? És molt probable, o almenys així ho fa entreveure el treball de recerca i inventari que ha emprès el seu besnet, el musicòleg Lluís Bertran Xirau, amb la historiadora de la fotografia Roser Martínez, i que recollirà en part l’assagista Cristina Masanés a l’exposició Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt Empordà (1830-1939), que és previst que s’inauguri al Museu de l’Empordà de Figueres el 27 de juny. Aquest laboriós projecte treu a la llum una trentena de dones excepcionals, entre elles la pianista i fotògrafa Paulina Buxó, autora de la primera fotografia documentada de l’Estat espanyol, i l’obra de escultora i col·leccionista Mary Callery, la dissenyadora de moda Estrella Rivas o la creadora de la nina Gisela, Carme Cervera, a més de Mey Rahola de Falgàs (Lleó, 1897-Vaucresson, París, 1959), el caramel de la investigació. “Sí, podria ser una Breslauer catalana, una dona moderna que fumava, portava pantalons, participava en regates de vela i feia unes fotografies molt valentes”, confirma la curadora de la mostra, però tot això es va fondre, com tantes altres coses, amb la desbandada de 1939. Ni el veler, en va quedar, confiscat pels franquistes.

De moment, la recerca als arxius familiars ha permès inventariar més de 650 proves positivades i prop de 350 negatius, datats entre el 1932 i els anys 1950. Són imatges que revelen que Mey Rahola “sabia mirar on tocava”, diu Cristina Masanés, és a dir, pel forat de la modernitat europea, assimilant les troballes de la cultura visual que devia haver conegut en les seves estades a Roma i Berna als anys vint, acompanyant Josep Xirau en les successives destinacions com a catedràtic de dret processal. També darrere d’ella, doncs, hi havia un home important, diputat al Congrés en les primeres eleccions republicanes, impulsor de la Universitat Autònoma de Barcelona i germà del filòsof Joaquim Xirau. Hi havia també el coixí d’una bona família, o de tres, totes arrelades a l’Empordà, i a Cadaqués en particular, tot i la seva vida errant: la dels Rahola pioners del ferrocarril, destinats a Madrid, on la fotògrafa passaria la infància i la joventut; la de la petita noblesa dels Falgars, i la republicana i culta dels Xirau.

Essent la gran de set germans, Mey Rahola podia haver sortit conservadora com la mare, però va preferir seguir el model del pare, enginyer de la Companyia de Ferrocarriles del Norte, germà del llegendari Silví i fotògraf aficionat que va ensenyar-li els rudiments de l’art. Més endavant, en perfeccionaria la tècnica a la rebotiga de la farmàcia del seu cunyat Joan Xirau, l’amic d’infància de Salvador Dalí. No va ser l’única de la família que es va sentit atreta per l’“art negre” o “art de la llum”, com en deien aleshores; també les bessones Amparo i Pilar Rahola, mestres totes dues, el nom de les quals apareix alguna vegada al costat del de la germana gran en els nombrosos concursos de fotografia amateur en els quals va participar. Recordada com l’altra inconformista de la família, Pilar Rahola de Falgàs, evocada amb emoció per la pedagoga Marta Mata, que l’havia tingut de mestra als set anys, formaria part del famós creuer universitari de 1934 i moriria assassinada l’agost de 1939.

Tota la carrera artística de Mey Rahola es funda en l’activisme dels salons amateurs, en una època en què aquesta paraula, com remarca Lluís Bertran, “conservava un aura de prestigi”. A partir de 1934, sobretot, la seva visibilitat és notòria en un entorn on la presència femenina era l’excepció. Va ser l’única dona premiada, i en tres categories, al gran concurs “Catalunya 1934” convocat pel diari El Día Gráfico, així com al XII Concurs de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, el 1936, quan l’amistat amb el fotògraf Antoni Campañà va ajudar a acabar-li d’educar la mirada. Junts van emprendre la primavera d’aquell mateix any, a pocs dies de la guerra, una expedició fotogràfica per Espanya en què es perfila el seu interès, més que pel paisatge que tant atreia els seus col·legues de l’Agrupació, per la presència humana, els detalls singulars, la vida de carrer i, per damunt de tot, el mar. Moltes fotografies són de contrapicats escumosos agafats des de la coberta de l’Alai. “Mamà buscava núvols, pals, veles”, recorda la seva filla Maria Teresa. Just quan li arribava el reconeixement, la fugida a França. A Lió, sostindria la família tota sola, fent fotos de carnet per a un fotògraf comercial des que despuntava el dia fins a la matinada. Revelava a la cuina. Acabada la II Guerra Mundial, es va establir a Vaucresson, prop de París (el marit havia aconseguit feina a la Unesco), i tot i que a vegades encara agafava la càmera, ara imbuïda de la tendresa de la fotografia humanista, preferia tocar l’acordió amb un grup de balls populars que acompanyava de gira. Va morir d’un ictus el 1959.