La veu del mar

La meva família i jo no sabem què és la basarda, tot i que estem en perill d’extinció; per això, alguns humans se’ns han apro­pat sense arpons en els dar­rers temps, només per obser­var-nos. A nosal­tres, els fon­dals del mar no ens espan­ten ni tam­poc els penya-segats de la costa; de fet, no hem tre­pit­jat mai la terra. La veiem de lluny, com una com­pa­nya dis­tant que fa la seva. D’un temps ençà sol­quem la mar amb lli­ber­tat abso­luta, tal com voldríem fer-ho sem­pre, sense els crits eixor­da­dors a què estem acos­tu­mats i que ens impe­dei­xen enten­dre’ns a l’hora d’esqui­var els perills. Jo mateixa vaig estar a punt de morir en un xoc amb un gran vai­xell, perquè hi havia tant de bro­git al fons del mar que no vaig sen­tir-lo a venir. Els humans ens esti­men poc. Ja no ens neces­si­ten per sobre­viure, però encara ens per­se­guei­xen en alguns oce­ans. Ens cacen com si fóssim bèsties empu­de­ga­des que merei­xes­sin morir. Ho fan perquè els hem ali­men­tat mol­tes vega­des, deu ser per això. Tan­ma­teix fa molts dies i nits que les bar­cas­ses soro­llo­ses no sal­pen, i nosal­tres encal­cem les aigües tran­quil·lament. La mar ha pres una feso­mia dife­rent: els dofins sal­ten ran de costa, les tonyi­nes neden entre els iots amar­rats als ports silents, els pei­xos s’espla­ien als roquis­sars, els cala­mars i els pops remo­re­gen als fon­dals de sorra. Nosal­tres podem viure en pla­nes abis­sals, però pre­fe­rim migrar d’una banda a l’altra i sol­car les aigües man­ses d’aquest petit mar que té una eixida a l’oceà.

Des de fa molts dies i nits la bonança ens acom­pa­nya i ens podem apa­re­llar amb calma.

***

La balena ha sor­tit a la superfície de l’aigua. Durant uns minuts, col­peja la pell del mar amb la seva aleta cabal, ben arque­jada. Aixeca rui­xims d’esquit­xos. Al lluny, l’horitzó ter­res­tre es per­fila de manera irre­gu­lar: ser­ra­la­des, valls, costa abrupta, sor­rals, dunes deser­tes. Les dai­nes dels aigua­molls juguen a trenc d’onada, els sen­glars es pas­se­gen pels car­rers dels nuclis urbans, els cabi­rols van a beure a les res­clo­ses dels rius que tra­ves­sen les ciu­tats, les ore­ne­tes han fet niu als racons d’on cada any algú s’entre­te­nia a fora­gi­tar-les. El con­fi­na­ment dels humans ha estat l’inici de la lli­ber­tat de tots aquests ani­mals, però ningú sap quant de temps durarà tot això ni si, en aca­bar, els humans per­se­ve­ra­ran en com­por­tar-se com l’espècie més inva­siva, o bé l’experiència els haurà ser­vit per can­viar una mica. Des que el món és món, a cada nova catàstrofe, s’han pres la lli­ber­tat retor­nada per con­ti­nuar espre­ment la terra amb vora­ci­tat i ocu­par els cels i els mars, com si pre­ten­gues­sin gua­nyar temps als dies de vida que tenen assig­nats per fer alguna cosa de bo.

Cada dia el sol crema més, l’aigua s’escalfa i la balena vol fer via cap a l’oceà. Sap que ha de tor­nar a migrar. Ho sap perquè obe­eix els avi­sos de les altres com­pa­nyes; la cri­den, mar endins. No s’ha pre­gun­tat –els ani­mals com ella no s’ende­rien men­tal­ment– per què la seva lli­ber­tat ha de depen­dre de la reclusió dels humans. Ni tam­poc per què fins ara la lli­ber­tat dels humans ha impli­cat el con­fi­na­ment dels ani­mals. Podrien exis­tir les dues lli­ber­tats alhora? La balena ignora que molts humans tenen rove­llats els sen­tits i acos­tu­men a fer cas omís dels senyals d’alerta que els envia la natura. Coneix, això sí, les lleis del mar. Per ins­tint, sap que no les pot trans­gre­dir, si vol sobre­viure. Deu intuir que la rever­be­ració del mar ha creat el món i que, mal­grat tot, si els humans no se’n volen recor­dar i s’extin­gei­xen, l’oceà immens encara serà capaç d’engen­drar un nou paradís a la terra. Qui sap si lla­vors el Verb del mar, la paraula en estat pur, crearà un racó de món on puguin néixer cri­a­tu­res que reco­men­cin el cicle.