“Hem d’activar noves maneres de pensar i viure”

El CCCB és un centre de debat crític sobre el món contemporani a través de diferents llenguatges culturals, i aquesta seguirà sent la seva essència. Ens agrada invocar Michel Serres quan defensava que “pensar és inventar”: la nostra tasca és imaginar i contribuir a crear altres mons possibles. Aquesta crisi torna a posar de manifest la importància d’encreuar coneixement científic i humanístic. El CCCB seguirà aspirant a ser una cruïlla de mons.

Tot i que ens ha agafat desprevinguts, la pandèmia de la Covid-19 no és una crisi del tot imprevista. És un punt d’inflexió i una confluència de diverses crisis que feia anys que es gestaven. I es tracta probablement de l’assaig general d’una nova etapa en què es reproduiran crisis més o menys greus vinculades a l’emergència climàtica i als desequilibris provocats per la nostra manera d’habitar el planeta. Tenim una responsabilitat enorme d’aprofitar aquest crit d’alerta i activar noves maneres de pensar i viure. La convivència entre espècies, la ciutat després de la pandèmia, la vulnerabilitat compartida o la defensa de les llibertats en temps de control algorítmic seguiran sent centrals. La nostra prioritat serà recuperar la idea de futur quan tot s’entesta a negar-lo.

La cultura té per funció fonamental donar sentit al fet de viure junts. La societat no és només un conjunt de cossos ni una suma de fluxos econòmics sinó que és fonamentalment vincle i relació amb els altres. La crisi econòmica i social serà majúscula i la cultura haurà de fer el seu paper de mediació per recosir part d’aquestes ruptures. També els artistes hauran d’estar més atents i oberts que mai i escoltar el seu entorn. Em pregunto sovint com serà la nova ciència-ficció. Només potenciant el diàleg entre l’art, la ciència, la filosofia, la tecnologia, el cinema, l’arquitectura o la literatura serem capaços d’entendre la magnitud dels reptes que tenim al davant. M’agrada imaginar el CCCB com un centre d’assaig, en el sentit d’interpretar el món però també d’experimentar i explorar camins desconeguts.

El risc és evident i haurem d’estar molt alerta. L’autoritarisme ja era molt present arreu d’Europa i també a casa nostra abans de la pandèmia. Una societat amb por al futur és l’ingredient principal de tota extrema dreta. La retallada de llibertats i el control biopolític, encara que sigui en nom de la salut, són preus que no hem d’estar disposats a pagar. El cas d’Hongria, membre de ple dret de la Unió Europea, és un precedent molt preocupant. Una ciutat buida s’assembla massa a una societat autoritària.

Amb aquesta crisi, el risc és que la cultura sigui percebuda com a accessòria i torni a quedar relegada a una de les últimes prioritats dels pressupostos i les polítiques públiques. El nostre és un sector molt fràgil i molt castigat des del 2008. És fonamental protegir el teixit creatiu de base, el sector del llibre i els grans equipaments, com fan a França o a Alemanya. En molts països europeus, la cultura és vista com un factor clau de cohesió social, desenvolupament econòmic i projecció internacional, però és que, a més, la cultura és essencial per a la defensa de la llibertat d’expressió i el pluralisme, fonamentals per al progrés de qualsevol societat. L’abast de la pandèmia ens recorda una vegada més la necessitat d’invertir en coneixement i en cultura.

Recordo que, arran del Brexit, un col·lega de Londres em deia que la ciutat feia temps que anava excessivament accelerada, però que no es mereixia una aturada tan abrupta i encara menys d’aquella naturalesa. Hi he pensat aquests dies. Crec que, de manera molt dramàtica, aquesta crisi posa en relleu els límits de l’excessiva dependència del turisme en el terreny cultural. Aquesta crisi ha tornat a demostrar que el món és petit i interdependent i que, per tant, els museus han d’aspirar a participar dels debats del món i no poden replegar-se. Però ho han de fer sempre des del seu lloc. Han d’estar arrelats al seu context i treballar prioritàriament per als seus ciutadans. Al CCCB tenim un 70% de visitants locals, de manera que aquesta crisi no alterarà gaire la nostra manera de treballar, però intensificarem els nostres vincles locals per ser més útils i centrals a Barcelona i a Catalunya, sense renunciar mai als visitants internacionals, perquè la nostra aspiració és universal.

Sí, crec que és important que reobrim tan aviat com les condicions sanitàries ho permetin, perquè la cultura és un bé de primera necessitat que pot donar resposta en temps d’incertesa. També perquè, reprenent les pràctiques culturals habituals amb totes les precaucions que siguin necessàries, podem contribuir a dissoldre la por al contacte social que, legítimament, hagi pogut quedar entre els ciutadans. No podem estar tancats per por a la por. Ho farem gradualment i seguint les instruccions de les autoritats sanitàries, però tenim la responsabilitat de convèncer que la cultura i el fet d’estar junts són la resposta. Estem treballant coordinadament amb els altres equipaments de la ciutat i sembla –sembla– que podríem reobrir al juny.

Sí, és una exposició que va quedar truncada i que encara té molt recorregut. El confinament ha disparat el consum de videojocs i ha confirmat la seva centralitat com a mitjà d’expressió de la cultura contemporània.

Hem hagut d’ajornar o cancel·lar tota la programació del segon semestre fins ben entrat el mes de juny, però, moguts de dates, hem salvat els projectes troncals al voltant de William Kentridge i de Mart, que avui prenen un sentit renovat. Dins el nou programa de Mediació, estem repensant el nostre estiu per fer del CCCB un espai més acollidor i hospitalari després de tantes setmanes de tancament. Renovem i expandim el casal d’estiu de creació cultural per a infants i joves per donar suport a les famílies després de tantes setmanes sense escola, i destinarem el 50% de les places a joves del Raval. La programació audiovisual i de debats l’hem reconduït parcialment al món virtual, que ha mostrat les seves potencialitats però també els seus límits. Aquesta pandèmia suposarà un impuls a la nostra creació digital, però volem que el CCCB segueixi sent de manera prioritària un espai presencial. El món a través de la pantalla és clarament més petit. I els centres culturals, com a bons espais públics, tenim també aquesta funció: ser un espai de trobada, un lloc per a la improvisació i la sorpresa que aspira a teixir i reforçar el vincle social.