El vell de la Plana de l’Om

Era un home vell. Li vaig posar uns vui­tanta anys pel cap baix. S’estava asse­gut en un dels dos bancs de la plaça, ben quiet, ben tran­quil, com si volgués pas­sar des­a­per­ce­but. Pot­ser pre­te­nia que no ens adonéssim de la seva presència, confós en aquell pai­satge que ens és tan fami­liar. Tal­ment una altra d’aque­lles estàtues que, de tant veure-les cada dia, ja hem dei­xat de per­ce­bre.

Jo havia sor­tit de casa per una causa de força major. Havia hagut d’anar a cal metge. No res, tot ple­gat un excés de res­pon­sa­bi­li­tat, un mal de panxa per no haver fet cas de la mala ganya d’uns xam­pi­nyons, com­bi­nat amb la ine­lu­di­ble dosi d’angoixa. M’estava repen­jat a la paret de la farmàcia que hi ha a la can­to­nada, amb les recep­tes que m’havia dis­pen­sat el metge a la but­xaca. Espe­rava el meu torn per entrar-hi, cons­ci­en­ciat, cívic i soli­dari.

Vaig pro­var de ser benèvol i em vaig voler ima­gi­nar que pot­ser aquell vell havia hagut de sor­tir per la mateixa raó que jo, per anar a la farmàcia, perquè pot­ser no podia comp­tar amb ningú que l’hi anés. Però em vaig dir que bé hau­ria pogut con­tac­tar amb la xarxa de volun­ta­ris i ells li hau­rien por­tat les medi­ci­nes, o bé amb un veí, o amb la farmàcia mateix. Un o altre les hi hau­rien por­tat. Fins i tot jo les hi hau­ria dut, d’haver-ho sabut! M’ho vaig treure del cap. Perquè aquell vell en cap moment s’havia tom­bat a mirar-nos, es veia claríssim que no estava pen­dent d’una cua que no avançava ni per mal de morir. S’estava com absent, amb la mirada fixada a la pujada de Sant Miquel. No sem­blava que mirés res ni ningú. Què hi feia allí aquell vell, asse­gut en un banc de la plaça, com si li importés una merda que el món s’enfonsés, com si el món que es derruïa ja no fos el seu món?

Era tan menut, que els peus a penes li toca­ven a terra, tot just les pun­tes hi feien cap. Ofe­ria un per­fil de vidre. Anava sor­pre­nent­ment ben ves­tit. Com si s’hagués endiu­men­jat per cau­sar bona impressió en una pri­mera cita. En un altre temps hau­ria pen­sat que, efec­ti­va­ment, espe­rava algú en qui havia dipo­si­tat una dar­rera espe­rança de vida. Però avui això no podia ser i vaig fer per treure-m’ho del cap, també. I no obs­tant això, la seva qui­e­tud i el seu posat paci­ent m’ho des­men­tien i em man­te­nien intri­gat. No podia dei­xar d’obser­var-lo.

Duia un ves­tit de tres peces de rat­lla diplomàtica, amb camisa blanca i cor­bata blau marí, a joc. Calçava saba­tes negres de cor­dons i mit­jons fos­cos, pro­ba­ble­ment negres. Era calb i els cabells que li que­da­ven els tenia d’un blanc savi­esa. Els duia ben tallats i anava ben afai­tat, com si acabés de sor­tir de cal bar­ber. No era prou a prop per cop­sar-ho, però em vaig ima­gi­nar que feia olor de colònia bona. Tenia el parai­gua pen­jat al res­pat­ller del banc. La pluja havia ces­sat feia a penes una hora. “El cel tam­poc ens hi ajuda gens”, havia sen­ten­ciat de bon matí la Mònica Ter­ri­bas.

Lla­vors, vaig veure com aquell vell d’imatge neta i endreçada allar­gava la mà damunt la cuixa de la noia que tenia asse­guda al seu cos­tat i com es posava a aca­ri­ciar-la-hi, sense tom­bar-se a mirar-la en cap moment. Se’m fa estrany pen­sar que aquell gest no em causés una repugnància imme­di­ata, ni una mica de la indig­nació que sí que m’havia pro­vo­cat la seva presència irres­pon­sa­ble i incívica, tan contrària a la salut pública, tan temerària. Però és que con­fesso que no hi vaig veure gens d’obs­ce­ni­tat en aquell gest ino­portú. Al con­trari, hi vaig lle­gir ten­dresa i nostàlgia. Com si hi busqués una sen­sació enyo­rada, per impreg­nar-se’n, no només per recor­dar-la. Sem­blava un plor íntim des­vet­llat per un lleu tre­mo­lor.

Vaig estar repen­jat a la paret de la farmàcia deu minuts ben bons. No vaig dei­xar d’obser­var aquell home. El tenia a uns vint metres, encara no. No es va moure en tota l’estona. No es va tom­bar ni cap a mi, ni cap a la noia en cap moment. La vista sem­pre fixada al front, ins­tal·lada qui sap en quin indret per­dut, en quin record pro­per. Només la lleu­ge­resa de la seva mà dreta aca­ro­nant deli­ca­da­ment i trista la cuixa d’aque­lla noia feta de bronze.

A la fi ho vaig com­pren­dre. Aquell senyor gran de la Plana de l’Om ja no espe­rava ningú.