Més infern que glòria

CINEMA

De les pel·lícules bèl·liques èpiques als docu­men­tals de pro­pa­ganda, pas­sant pels al·legats paci­fis­tes o movi­ments com el Neo­re­a­lisme italià, la Segona Guerra Mun­dial va gene­rar un gran volum de pro­ducció cine­ma­togràfica, durant i després del con­flicte, en tots els països impli­cats. Esteve Riam­bau, his­to­ri­a­dor cine­ma­togràfic i direc­tor de la Fil­mo­teca de Cata­lu­nya, refle­xi­ona en una entre­vista a aquest diari sobre el motiu: “La Segona Guerra Mun­dial es pro­du­eix jus­ta­ment en el moment de màxima esplen­dor del cinema clàssic, quan és l’entre­te­ni­ment popu­lar número 1. Juga un paper d’entre­te­ni­ment durant la tragèdia de la guerra i un paper pro­pa­gandístic.” En els anys poste­ri­ors, “la guerra es con­ver­teix en un tema assidu que l’espec­ta­dor vol veure reflec­tit a la pan­ta­lla des de diver­ses pers­pec­ti­ves”. Això explica que sigui “un tema tan prolífic a la pan­ta­lla”, segons Esteve Riam­bau, cosa que no passa amb la guerra del Viet­nam: “Les pel·lícules són més con­tra­cul­tu­rals i crítiques, i el cinema comer­cial no comença a fer Appo­calypse Now, Pla­toon i El caçador fins molts anys després, és un tema que la pro­pa­ganda ame­ri­cana oculta.”

El con­flicte va ser abor­dat des de cine­ma­to­gra­fies, punts de vista i inten­ci­ons molt dife­rents. “Els ale­manys, els soviètics i els japo­ne­sos van fil­mar. I dins els matei­xos EUA hi ha dife­rents mane­res per acos­tar-s’hi. Des de pel·lícules bèl·liques fins a pro­duc­ci­ons sobre la rere­guarda com Casa­blanca, una pel·lícula per­fecta sobre el con­flicte polític de la Segona Guerra Mun­dial.” Esteve Riam­bau des­taca els docu­men­tals de pro­pa­ganda: “Was­hing­ton va mili­ta­rit­zar Hollywood i va col·locar una sèrie de grans cine­as­tes al front de docu­men­tals bèl·lics. El coor­di­na­dor de tot això era Frank Capra, que va fer una sèrie titu­lada Per què com­ba­tem? amb cine­as­tes com John Ford i George Ste­vens:el pri­mer va fer pel·lícules sobre Pearl Har­bour i Midway, i George Ste­vens fil­mar l’alli­be­ra­ment dels camps d’exter­mini nazi. Les imat­ges esfereïdores dels camps encara fume­jants són del seu equip.” També hi va haver al·legats paci­fis­tes. El direc­tor de la Fil­mo­teca en des­taca Aquesta terra és meva, diri­gida per Jean Renoir que està exi­liat a Hollywood, i pro­ta­go­nit­zada per Char­les Laugh­ton, i Els millors anys de la nos­tra vida, sobre el difícil retorn de la guerra, de William Wyler. Un altre tema recur­rent és l’Holo­caust, tot i que “la imatge cen­tral, l’inte­rior de la cam­bra de gas, no es va fil­mar mai”. “Només ho podien fil­mar els nazis i eren els últims interes­sats que allò es veiés. Quan s’ha inten­tat repro­duir des de la ficció, és tan hor­rorós que el cine­asta no s’hi atre­veix.” “A La llista de Schind­ler hi ha la famosa escena de les dones des­pu­lla­des en una cam­bra que sem­bla de gas i després resulta que només és una dutxa, és una escena de gran catarsi que juga amb la com­pli­ci­tat de l’espec­ta­dor.” També des­taca un excel·lent docu­men­tal, Shoah, “una gran epo­peia sobre l’Holo­caust sense un sol pla d’arxiu, juga amb la memòria històrica de com es recons­tru­ei­xen aquells fets”.Par­lar del cinema sobre la II Guerra Mun­dial implica par­lar també del cinema des d’un punt de vista més artístic. “Pro­ba­ble­ment les pel·lícules més impor­tants no par­len dels grans epi­so­dis del con­flicte, de vega­des són peti­tes anècdo­tes sobre les quals hi ha històries molt potents. Per exem­ple, sem­pre m’ha emo­ci­o­nat Au revoir les enfants, de Louis Malle, basat en una experiència per­so­nal, quan estava en un inter­nat i un com­pany jueu va ser des­co­bert pels nazis. O per par­lar d’un cas més recent, Dunker­que, de Chris­top­her Nolan, que no és una gran pel·lícula per l’epi­sodi que recons­tru­eixi, sinó per la forma com està expli­cat.”El ejército de las sobras, de Jean-Pierre Mel­vi­lle (1969), o el díptic de Clint Eastwood Ban­de­res dels nos­tres pares i Car­tes des d’Iwo Jima tam­poc des­ta­quen per par­lar d’epi­so­dis relle­vants.El final de la guerra va coin­ci­dir amb el nai­xe­ment d’un movi­ment de gran influència: “El neo­re­a­lisme italià neix en bona part de les cen­dres d’un país devas­tat per les cen­dres de la II Guerra Mun­dial. Roma, città aperta o Paisà són dues pel·lícules són recons­truc­ci­ons de la història, en calent, molt reals.” Riam­bau també cita un docu­men­tal del 1969 que va tenir un impacte extra­or­di­nari a França, Le cha­grin et la pitié (La tris­tor i la pie­tat). “Mar­cel Ophüls es dedica a entre­vis­tar i acla­rir per què una part impor­tant de la població fran­cesa va ser col·labo­ra­ci­o­nista. Això va cau­sar un impacte extra­or­di­nari.” Són només uns exem­ples repre­sen­ta­tius d’alguns dels camins que va pren­dre el cinema en trac­tar la II Guerra Mun­dial. “Si anem a la lle­tra petita és ina­bas­ta­ble”, diu Esteve Riam­bau./ B. Salvà

LITE­RA­TURA

Una gran diferència separa la Pri­mera Guerra Mun­dial de la Segona Guerra Mun­dial: el paci­fisme. Si els sol­dats ale­manys havien aban­do­nat, en molts casos, les armes a causa de les cri­des de la Inter­na­ci­o­nal, la Gran Guerra va con­so­li­dar la Revo­lució Russa, que tin­dria un paper fona­men­tal també en la der­rota dels ale­manys dos cops durant les bata­lles i la invasió nazi de la Unió Soviètica. Impos­si­ble resu­mir tota la lite­ra­tura gene­rada, però cal­dria accen­tuar Vida i destí, del peri­o­dista rus jueu Vasili Gross­man, que va recrear el setge a Sta­lin­grad de manera magis­tral, L’exèrcit nazi i les tro­pes soviètiques van sig­nar una de les pàgines més ter­ri­bles i lamen­ta­bles de la història, però la història també és feta de les vides, dels sen­ti­ments, de les misèries huma­nes i de la bon­dat dels seus pro­ta­go­nis­tes en el marc de la bata­lla de Sta­lin­grad, des de cam­pe­rols fins a científics, des de sol­dats rasos fins a Hit­ler o Sta­lin. Des de l’altre angle m’agra­da­ria recor­dar les novel·les de l’escrip­tor bar­ce­loní semi­o­bli­dat Tomás Sal­va­dor, veterà de la División Azul, que té una novel·la excel·lent sobre la 250a divisió de la Werch­match, en la qual des­taca el valor com la soli­da­ri­tat entre sol­dats enmig de la mas­sa­cre i un clima bèl·lic d’una violència inu­si­tada. Tots els països que van inter­ve­nir d’una manera o una altra han tin­gut escrip­tors, his­to­ri­a­dors i, fins i tot, vete­rans com els escrip­tors esmen­tats. En el bàndol nord-ame­ricà també vol­dria des­ta­car dos exsol­dats, que van inter­ve­nir de dife­rent manera en els enfron­ta­ments que van des­truir ciu­tats i països, on va rea­parèixer mas­si­ves com l’Holo­caust –recreat per Amat Pini­e­lla i Primo Levi– i la bomba atòmica. Dei­xant de banda memo­ri­a­lis­tes cèlebres, com gene­rals ali­ats i escrip­tors de gran talent, com ara l’ale­many Ernst Jünger, cen­traré la ter­ri­ble guerra del Pacífic en dues novel·les com la inau­gu­ral Els nus i els morts, de l’his­triònic Nor­man Mai­ler, i La del­gada lína roja, de James Jones, basada en la bata­lla de Gua­dal­ca­nal i que va tenir una fan­tas­magòrica adap­tació cine­ma­togràfica a càrrec de Ter­rence Malick. El The New Yok Times va con­si­de­rar la novel·la de Mai­ler com la millor que s’havia escrit sobre la Segona Guerra Mun­dial. Obria la lite­ra­tura a una nova visió i un nou trac­ta­ment a través dels sol­dats d’infan­te­ria enmig de la barbàrie. Res no tor­na­ria a ser el mateix i els cants heroics d’altres temps esde­vin­drien laments. / D. Cas­ti­llo

ART

Després de la Segona Guerra Mun­dial, Nova York va subs­ti­tuir defi­ni­ti­va­ment París com a capi­tal de l’art. El cor­rent artístic que va forçar aquest des­plaçament va ser l’expres­si­o­nisme abs­tracte, la pri­mera avant­guarda de matriu pura­ment ame­ri­cana. En van ser els màxims expo­nents dos artis­tes d’una enorme sen­si­bi­li­tat: Mark Rothko, afer­rat a una espi­ri­tu­a­li­tat dramàtica, i Jack­son Pollock, que amb els seus drip pain­tings va inau­gu­rar una manera de pin­tar inau­dita, esquit­xant pin­tura sobre la tela estesa a terra, que emu­lava l’heca­tombe de la bomba atòmica. Tots dos van tenir morts tràgiques (l’un es va suïcidar; l’altre, tant o més infeliç, es va morir d’acci­dent de cotxe). Indi­fe­rent als sig­ni­fi­cats pro­funds d’aquest art, el govern dels Estats Units els va ins­tru­men­ta­lit­zar per pro­pa­gar la seva imatge de poder irre­duc­ti­ble al món i, per des­comp­tat, per con­tra­res­tar l’estètica del seu ene­mic, el rea­lisme soci­a­lista soviètic.

Fins i tot Picasso va aban­do­nar per sem­pre més París (després d’haver-hi vis­cut força tran­quil durant l’ocu­pació nazi). A 60 anys llargs, es va tras­lla­dar a la Costa Blava per començar una etapa cre­a­tiva impreg­nada de vita­li­tat medi­terrània. El món havia can­viat com un mitjó però ell con­ti­nu­ava sent l’artista més res­pec­tat i un dels més ober­ta­ment com­pro­me­sos amb la dig­ni­tat i els drets humans. El 1949, el poeta Louis Ara­gon el va visi­tar al taller i va triar un dibuix seu d’un colom blanc com a símbol del pri­mer Congrés Mun­dial de la Pau. Mal­grat tot, el París post-bèl·lic no va ser pas un desert cul­tu­ral. Molts artis­tes estran­gers van con­ti­nuar-hi pere­gri­nant. Entre aquests, els talents de les que serien les sego­nes avant­guar­des cata­la­nes, que aca­ba­rien emer­gint a finals de la dècada enmig de l’espessa boira del fran­quisme. La figura prin­ci­pal de la represa de la moder­ni­tat al nos­tre país va ser Tàpies, que va empren­dre el camí de l’infor­ma­lisme, la versió euro­pea de l’expres­si­o­nisme abs­tracte. / M. Palau

TEA­TRE

En l’aspecte tea­tral, les con­seqüències de la Segona Guerra Mun­dial van tras­lla­dar d’un tea­tre de militància com el de Brecht (Els fusells de la senyora Car­rar, ins­pi­rada en la Guerra Civil) al de la incer­tesa i des­trucció de les for­mes amb el tea­tre de l’absurd (de Samuel Beckett i Eugene Inesco). La trama clàssica (plan­te­ja­ment, nus i desen­llaç) esclata; els per­so­nat­ges psi­cològics són ombres dels d’èpoques pas­sa­des. Són ànimes solitàries que viuen des­es­pe­ra­da­ment i que con­fien resi­tuar-se en un món que ja no com­pre­nen.La can­tant calba (estre­nada el 1950), de Ionesco, és el títol que marca el nou cicle. La situ­ació quo­ti­di­ana es lle­geix des d’una mirada absurda i con­ver­tint, per moments, les rèpli­ques amb una expres­si­vi­tat fonètica. Dies feliços (1960), de Beckett, és una referència inequívoca d’aquest món hos­til. Molt més tard s’han fet altres apro­xi­ma­ci­ons més clàssi­ques a fets històrics: fic­ci­ons tea­trals de fets reals. A Cata­lu­nya, per exem­ple, Gerard Vázquez parla a Uuuh! (TNC, 2005) de la pos­si­ble actu­ació de Char­lie Rivel en l’ani­ver­sari de Hit­ler o la del sol­dat anònim de la I Guerra Mun­dial: Fang a les cos­te­lles, (TGB, 2015). / J. Bor­des

MÚSICA

La des­trucció, als Estats Units, de milers de mas­ters emma­gat­ze­mats en dis­cogràfiques i emis­so­res de ràdio per extreure’n cobre i alu­mini i des­ti­nar-lo a la cons­trucció de mate­rial de guerra, un mag­ni­cidi cul­tu­ral de pri­mer ordre, exem­pli­fica fins a quin punt la Segona Guerra Mun­dial va tenir con­seqüències en la música. L’Holo­caust, com asse­nyala Alex Ross en l’impres­cin­di­ble El ruido eterno / Escuc­har el Siglo XX a través de su música (Seix Bar­ral), no única­ment va posar fi a la vida de mili­ons d’indi­vi­dus, sinó amb l’exter­mini de les esco­les de com­po­sició sor­gi­des a Berlín, Viena i Praga en el període d’entre­guer­res. I l’impacte del con­flicte va posar-se ober­ta­ment en relleu en com­po­si­ci­ons d’autors com Xos­takòvitx (que va començar a escriure la Setena Sim­fo­nia a Lenin­grad durant el setge), Ben­ja­min Brit­ten (que el mateix estiu del 1945, després d’haver tri­om­fat a Lon­dres amb Peter Gri­mes, va pro­ta­go­nit­zar una breu gira en la der­ro­tada Ale­ma­nya) i Béla Bartók (pro­fun­da­ment afec­tat, com tants altres cre­a­dors, per un exili forçat als Estats Units). / G. Vidal