Llibres

El Conte

Eugeni Perea Simón

La pupa que vola

El Marcel té dos anys, ho parla tot i es fa entendre. Fa setmanes que es troba enclaustrat a casa amb els pares. Sort en té de tenir una casa gran amb jardí, on pot jugar amb les nines, els tractors, i les ferrades i regadores que omple a vessar fins que s’aboca l’aigua al damunt i queda xop com una griva. És un nen feliç. Tots els nens són feliços si els grans ho són. Heu pensat en la contaminació dels sentiments? Doncs és això.

Ell no sap què són els virus ni la força que tenen. És elemental com totes les criatures. Veu una merla que vola i diu “ocell”; ahir va veure una cuca de llum i per a ell va ser una lluna de terra, perquè en moure’s el cuc, feia el creixent que veia en el cel. Un dia, observant el cor d’una rosa, em va dir que era el pot de la mel, perquè sabia que a les abelles els agrada el pol·len. A vegades em fa riure, com ahir, quan parant l’orella al soroll d’una segadora, tot d’una se li esbatanen els ulls i, emocionat, diu que és la serra del papa que fa xap, xap, tallant els troncs –reforça la veu amb el gest enèrgic del braç, xap, xap–. Perquè el seu pare és pagès i a vegades el porta al mas i li fa veure els cicles de la naturalesa. Té sort, aquest nen, és clar. I és viu com la fam.

Com que a casa deu haver escoltat coses de la Covid-19, ell ja s’ha fet una composició de lloc i en parla amb convicció de científic. Sí, he dit que té dos anys, el Marcel, i la seguretat amb què parla del causant de la pandèmia és la mateixa que la de l’epidemiòleg: un llenguatge que ha d’evolucionar amb el treball, la dedicació i el temps. Primer es diu pupa; després, mal.

Aquesta és la raó per la qual ell parla del coronavirus com de “la pupa que vola”. Voleu millor definició d’una pandèmia? Però vet ací que la definició tan aparentment infantil ja té correspondència amb la història i la cultura de fa mil·lennis. Els siris deien que el mal viatjava pels aires de la Mediterrània i era cert, perquè els arribava amb els vaixells de mercaders i soldats. I en un altre cap de món, a la Xina, el poeta Shiki escriu que els mals dolents són punts negres que es desplacen durant la nit. L’escriptor txec Eduard Pelisek ho resumeix molt bé a la novel·la Podzemni mesto: els mals volen perquè la humanitat esventa els aires en contra de la rosa dels vents.

Tot això, el Marcel encara no ho sap. Ell ara ja en té prou anant descobrint els caus i volcans de les formigues, sabent que Venus és una piga vespral i que demà diumenge farà bo per sortir a jugar sota la pomera del jardí. Ell ara és un nen simple: veu el flascó de l’alcohol o l’ampolla de la colònia i et diu per a què serveix mentre es frega les mans i somriu còmplice a sa mare. Dia vindrà que potser llegint Whitman li revindrà tot aquest món que ara absorbeix sense adonar-se’n; amb Lluís de Rialp tal vegada descobreixi les fases secretes de la lluna i amb Ausiàs March sàpiga, finalment, que l’amor no entra pas solament per la vista. Aleshores deixarà de dir ocell i parlarà de pinsans, tords, papafigues; les olors d’herba i els botons brillants de la nit deixaran de ser abstraccions i s’identificaran en singular. Serà llavors que s’haurà desclòs un món nou.

Però tot això encara és lluny. Ell ara en té prou cercant maduixes a la jardinera de casa abans que no se les mengi un ocell i als vespres, amb un Mozart que sona en el cavallet infantil, mirar i escoltar el conte del Xino Xano que li explica el seu pare.

De moment, comença a donar nom a les realitats del món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.