“Si es fes una exposició sobre el trap al CCCB, molts arrufarien el nas”

Perquè vivim sota una percepció clarament jeràrquica i tradicionalista d’una cultura escrita preferentment amb majúscules, entesa com un tòtem reverenciable. La cultura és eina de diàleg, territori des del qual interrogar-se sobre el present i l’avenir. Al nostre país, quan algú surt del terreny canònic, ve un guardià de les essències a renyar-lo: només cal recordar el que li va passar a Agustín Fernández Mayo quan va emprar una marca comercial en un títol o quan va gosar remixar un clàssic. Em resulta admirable que un octogenari com Thomas Pynchon entengui –i satiritzi– tan bé el nostre present de xarxes i multipantalles al llibre Al límite i, en canvi, em deixa perplex que esperances blanques de la literatura espanyola segueixin sonant a Delibes.

M’agrada molt l’escena del film Ema de Pablo Larraín on la protagonista desarticula els prejudicis sobre el reggaeton de la seva parella. Si es fes una exposició sobre el trap, molts arrufarien el nas, tot i que és un fenomen cultural que ja ha estat objecte d’anàlisi assagístic. Hi ha molt on explorar mentre pervisqui aquesta modulació de la lluita de classes que encara separa entre cultura acceptada i cultura exclosa.

Adaptant l’exposició als nous protocols orientats a la seguretat del públic: els punts interactius han estat substituïts per punts audiovisuals, però la jugabilitat no s’ha perdut, sinó que s’ha desplaçat a la xarxa del Centre.

No, no es pot ni s’ha de substituir, però hem de tendir a una convivència entre el que és presencial i el que és digital. El centre ZKM de Karlsruhe ha inaugurat virtualment la magnífica exposició Critical Zones, però el seu destí final és una mostra física. Hem d’arribar a tot tipus de públic i, tot i que les mesures de seguretat condicionaran temporalment els recursos de mediació, hem de ser conscients de l’existència de la bretxa digital que aquests dies ha resultat tan manifesta en el terreny de l’educació.

Seguir pensant en nous models és sempre un deure, però la lluita per la presencialitat l’hem de lliurar tots els agents culturals: la cultura és diàleg i, també, sensualitat, proximitat de cossos i idees.

Les mesures post-Covid s’han d’aplicar a tots els espais públics. No sabem si de manera temporal o definitiva, però si ve un futur de crisis periòdiques d’aquest caire, és evident que almenys la previsió de riscos ha vingut per quedar-se. El més important serà combatre les estratègies de control biopolític.

Si en temps d’hipervisibilitat digital era l’invisible, en temps de distanciament social serà tot el que posi l’accent en el xoc dels cossos: la performance i la dansa contemporània, per exemple, tenen ara el potencial de generar les noves formes contraculturals.

No les han substituït des del moment en què no contenen tota la memòria ni van acompanyades de diàleg o contextualització històrico-crítica, però són una bona eina per no avorrir-se i, sovint, accedir a discursos que no sobreviurien en el circuit comercial tradicional.

No necessàriament.

Si atenem el llenguatge (visual) en què està escrita una determina obra, no s’ha trencat cap frontera. Mai s’haurien de confondre els valors de producció amb l’estil: podria ser serialitzable una pel·lícula com Sieranevada de Cristi Puiu?