Vides errants i ànimes bessones

“Em vaig enamorar del lloc, de la llum”, diu de Jaisalmer l’escriptora i cineasta Irene Zoe Alameda (Madrid, 1974), professora de literatura comparada als Estats Units. Fa més d’una dècada va rebre l’encàrrec de fer un documental sobre l’anomenada Ciutat Daurada, al Rajasthan (l’Índia), i va quedar fascinada pel lloc i el país. L’atzar ha volgut que l’Índia sigui l’escenari principal de La cinta de Álex, i que el seu primer llargmetratge sigui el primer film espanyol que s’estrena després de la pandèmia, avui mateix.

“La proposta és estranya –ens explica des de Nova York, confinada, després de fer una classe en línia–. Vaig haver de trobar productors molt estranys per tirar-la endavant, gent que, en el fons, té una vida semblant a la meva, una mica errant, que ha viscut en molts països i constantment ha d’aprendre altres tradicions i codis culturals.”

Protagonitzada per Fernando Gil i Rocío Yanguas, pare i filla en la ficció, relata la història d’Álex, un home que ha passat deu anys a la presó per falses acusacions de terrorisme gihadista i intenta refer la relació amb la seva filla adolescent en un accidentat viatge de negocis per l’Índia. La cineasta creu que la seva experiència vital es nota en la seva obra: “Tots els meus personatges van d’un lloc a l’altre, no se senten d’un lloc i són molt adaptatius, però molt sols i aïllats, els costa comunicar-se.”Creu que “cada vegada hi ha més gent així, que viatja, amb una experiència cosmopolita, i això està reflectit a la pel·lícula”, i que vivim entre forces contradictòries. “Tenim molts prejudicis en corrents contraposats: per una banda ens fan pensar que els altres són diferents, o fins i tot perillosos, i per l’altra, ens volem comunicar amb tot el món i ens adonem que tots som iguals.”Irene Zoe Alameda es va doctorar en literatura comparada per la Universitat de Columbia. La seva tesi doctoral estudiava la picaresca espanyola i com es va escampar per tot Europa: “Cada país la va adaptar, però en el fons estaven explicant la mateixa novel·la. Amb les novel·les de postguerra espanyoles i alemanyes passa el mateix, gairebé són idèntiques. Potser és això que m’ha portat a crear aquests personatges-mirall, un pare i una filla, en dues cultures diferents, i aquests personatges femenins tan forts en diferents països.” La cineasta defineix La cinta de Álex com “una pel·lícula d’acció, però sobretot és un drama familiar”.