“El museu ha de parlar-te de tu”

Vam obrir el 4 de juny, una data consensuada amb la resta de museus de la ciutat que formem la xarxa local Girona Museus. Volíem, sobretot, que els primers visitants se sentissin ben acollits i segurs. Però, alhora, volíem que les mesures no fossin invasives en excés, que no molestessin durant la visita i que, si era possible, deixessin el marge òptim per allunyar-se de les angoixes que aquesta pandèmia ens ha generat a tots. La resposta ha estat més o menys l’esperada: ha vingut força públic, sobretot els festius, la majoria de proximitat i molt vinculat al museu. I la impressió ha estat molt bona. Han retornat visitants habituals, han vingut famílies amb fills i, fins i tot, algun estranger.

El temps ens ha ensenyat que els museus tenen una gran capacitat de resistència, sobretot aquells més petits i amb menys recursos. Ara, gairebé podríem afirmar que és molt difícil que un museu acabi morint. Però no es pot negar que als museus, que mai no han estat en una situació cent per cent òptima, les darreres crisis, la del 2008 i l’actual, els han deixat molt al límit. Curiosament, però, en aquesta darrera, els petits han resistit millor, tal vegada més ben adaptats a la misèria, i els més grans han patit doblement. El que ens ha fet evident aquesta aturada és que els museus que fins ara eren més autosuficients, menys deutors de les administracions públiques, han patit més. La Covid ha generat una important crisi del turisme i, els darrers temps, els nostres museus havien apostat molt per aquest tipus de públic. Els museus post-Covid segurament seran menys recurs turístic i més recurs cultural. Tots els qui ens hi dediquem tenim clar que els museus som un servei públic cultural i, com a tal, han de donar resposta a les necessitats de la comunitat més propera. Hem de ser, encara, més socials. Això vol dir que, a banda d’obrir les portes, hem de treballar per fer-nos més presents i imprescindibles per a la nostra comunitat.

Durant el confinament, ens hem cansat de dir que res no tornarà a ser igual. Amb tot, quan n’hem sortit, hem tendit a fer el mateix de sempre. Som una societat de costums. L’aturada va ser molt dràstica, però el canvi real crec que serà més pausat, si bé inevitable i necessari, també per als museus. Malgrat que la concepció general és que els museus són institucions inamovibles i estàtiques, sempre hem estat en procés de canvi, qüestionant-nos i repensant-nos, si més no internament. Ara, sabem que toca de nou fer una transformació. Intueixo que ha de ser en dos sentits, gairebé oposats però complementaris. D’una banda, hem de construir realment un museu digital. Caldrà que tot el que hi oferim sigui pensat amb la lògica del món digital, no valdrà replicar les formes i fórmules del museu físic. Ens ha de permetre projectar-nos més enllà de les fronteres naturals, arribar a tothom, a tota hora i a qualsevol lloc del món. Ens farà més presents, més interessants i més complexos, i també ens obligarà a treballar de manera diferent, perquè les demandes seran més variades, més diverses i més personals, més al detall. D’altra banda, hem d’apropar-nos més als nostres públics de proximitat; hem de ser més tangibles i participats en la versió física del museu. Cal que ens coneguem millor, museu i comunitat, i que travem vincles forts, que uns sapiguem que estem donant resposta a demandes concretes i que els altres se sentin més implicats en el desenvolupament del museu, del seu museu.

Sempre dic que provi algú de tancar un museu local i segur que bona part de la ciutadania sortirà en la seva defensa. Un exemple recent que hem viscut, tristament, ha estat el del Museu de Lleida, quan es van endur les obres de Sixena. Molta gent de la ciutat, i de fora, van sortir al carrer i van intentar protegir el que considerava el seu patrimoni, el seu museu. Crec que, en general, la ciutadania se’ls sent seus, especialment els locals. Una altra cosa és que en faci ús, o un ús continuat i habitual. Sap que hi són, fins i tot se’n pot sentir orgullosa que hi siguin, però opta per visitar-los poc. Hem d’intentar que no només se’l senti seu, sinó que s’hi impliqui, que l’activitat, i fins i tot la gestió no la delegui a les administracions tutelars, que hi participi.

La visita a un museu no t’hauria de deixar mai indiferent. Un museu transformador és aquell que aconsegueix generar-te emoció, reflexió, sorpresa, aprenentatge... I per fer-ho cal que sigui capaç de comunicar-se i comunicar-te en un llenguatge que et sigui proper i amb un discurs que et sigui interessant. En definitiva, el museu ha de parlar-te de tu, del que t’interessa, del que et preocupa, del que t’envolta. Un museu transformador és aquell que és capaç d’ajudar-te a conèixer millor el teu passat i de respondre alguns perquès del teu present.

No en tinc la fórmula. Fa molts anys que es parla i s’intenta estudiar i definir el “no públic” dels museus, que és molt gran i divers, molt més divers que el que sí que els visita. Molts no hi venen, ni hi vindran, perquè no els interessa, o no els apassiona. S’ha de respectar si és per una elecció personal. Jo no vaig mai al futbol, però sé que existeix i que hi ha una lliga, uns clubs, uns jugadors... En el cas del “no públic” dels museus, hi ha un percentatge molt alt de desconeixement; molts ni tan sols saben que existim. És clar que una de les primeres accions és la comunicació: primer, ens han de descobrir, provar-nos i, després, triar si els interessa o no. I, per comunicar-nos amb ells, els nostres canals habituals no ens hi condueixen. Cal doncs, com bé diu Guigon, pensar en com podem contactar-hi, i estar preparats per a molts fracassos i alguns èxits.

Les comunitats locals són tant complexes i diferents com la mateixa societat. Hem de sortir de les torres de marfil del museu i anar a buscar-les, obrir-los les portes i acompanyar-les en la descoberta del museu. Hem d’aconseguir, primer, que ens coneguin bé, que no ens sentin llunyans o inaccessibles, després, que ens reconeguin i s’hi reconeguin i, finalment, que s’hi vinculin. Han de sentir el museu com casa seva, on no sols venen a mirar o a participar, sinó també com un lloc que poden usar, transformar i aportar-hi. Al Museu d’Art de Girona, fa deu anys que se celebra el Dia del Visitant amb aquesta lògica: una jornada de portes obertes en què persones, associacions i col·lectius esdevenen els transmissors i actors d’accions molt diverses (visites guiades a les obres amb òptiques diferents, tallers de temàtiques diverses, activitats preparades i executades pels mateixos visitants) i el resultat és enriquidor per a uns i altres. Crec que hauria de ser molt més habitual; no un sol dia, sinó cada dia. Com en tota relació, perquè funcioni bé i lliurement, cal dedicació i temps, donar i rebre, i reconec que és difícil comptant amb els migrats equips dels museus i amb les complexitats creixents de la gestió diària. Però cal intentar-ho, ara més que mai.

Crec que sí. De fet, penso que ells mateixos ho demanen. La perversió de les dades quantitatives anuals d’afluència i ús, generant rànquings de més a menys, no agrada a ningú, crec que ni a la premsa, i aporta molt poc. Reconec que és el més fàcil d’obtenir, però per trencar amb aquesta tendència cal que definim altres indicadors de caràcter qualitatiu comuns per a tothom. Ja s’està fent, des del mateix Servei de Museus i a través de l’Observatori de Públics. Amb un sistema d’anàlisi quantitativa i qualitativa amb més indicadors i més diversos tindrem de nou rànquings, però els resultats i els posicionaments de cada museu seran més diversos, i això donarà possibilitats de valorar més i millor les feines que es fan des d’un museu, més enllà de rebre visitants.

No i sí. Els museus no han de ser gratuïts. Sovint, allò que paguem ho valorem més. I cal tenir present que amb el preu d’una entrada no es paga ni molt menys el cost real de mantenir-lo. Ara bé, els preus han de ser assequibles i han de respondre a polítiques d’accés. Hem de poder oferir descomptes i gratuïtats, bàsic per fomentar-ne l’ús sobretot dels qui no en tenen l’hàbit. Si volem museus socials, les polítiques de preus i d’accés també han de ser socials.

La incertesa del futur és ja una gran preocupació. A mitjà termini, la crisi econòmica que tothom pronostica i, de retruc, la crisi social que provocarà. Els museus, la cultura en general, segur que en patiran molt directament les conseqüències: menys recursos, projectes aturats, limitacions en el creixement i en el desplegament dels plans estratègics... I, malgrat això, caldrà que no ens tanquem en banda a lamentar-nos del que no tindrem, del que no hem tingut mai, sinó que haurem d’esforçar-nos per ser presents, acompanyar i, en la mesura del possible, donar respostes i suports. A llarg termini, vull ser optimista i pensar que haurem aconseguit que els museus s’entenguin com a peces cabdals per completar el puzle d’una societat millor, més solidària, més tolerant i culturalment més rica.

La creació de les xarxes, territorials o temàtiques, ha afavorit la trobada de tots amb tots, i ens ha descobert les mancances dels museus grans i les virtuts dels petits. Ens hem redescobert més iguals, és cert. I això ens ha apropat molt més i ha afavorit la suma de sinèrgies per desenvolupar projectes conjunts que ens enriqueixen a tots.

Confio en un pla de museus que va ser fet des del consens del sector. Costa més confiar que es mantingui i realment es desplegui, ara i en un futur. Sovint, els plans sectorials fets sota un mandat polític són descartats en el següent mandat; a vegades, sense gaire reflexió més enllà de pensar que responen a una idea política contrària o diferent. Com a sector, ara i en un futur hauríem de defensar aquest pla. Caldria un gran consens polític perquè realment les actuacions culturals arribin a port i donin els fruits esperats. Si no, anem a les palpentes, malbaratem els recursos invertits i mai no arribem a complir l’esperat.

El problema no és fer un museu franquícia a Barcelona, si bé, i és una opinió personal, penso que el model de museu franquícia és caduc, o per caducar. Respon a les lògiques turístiques i aporta molt poc a la cultura local, que està fonamentada en allò propi i que ens fa diferents als altres, singulars i atractius. El problema és si toca fer-lo abans de tenir en òptimes condicions la resta de museus, que tenen un gran potencial i en alguns casos només projectat tímidament. En un context de recursos culturals migrats, sembla obscè pensar en aquestes macroinversions, que són això, operacions econòmiques més que culturals. I el que em dol és que tots els qui s’aixequen a defensar la proposta de la seva construcció no esmercin ni una sola reivindicació per demanar que els museus realment seus també es millorin, també es renovin i també esdevinguin un atractiu econòmic, turístic i, per suposat, cultural. En polèmiques com aquesta, i com la recent que va generar l’ampliació del Macba, és on es fa evident la fractura dels museus amb bona part de la seva comunitat. Encara queda molta feina per fer fins que la societat surti a reivindicar la necessària millora i transformació de les seves institucions culturals. Només llavors tindrem la batalla guanyada, i em temo que solament llavors les administracions que les tutelen faran una aposta decidida pels museus i per la cultura.