“La proclamació de la Unesco seria un homenatge a tots els raiers”

La candidatura és una antiga aspiració. L’any 2010 en l’assembla de l’Associació Internacional de Raiers es va aprovar presentar-la i, dos anys després, aprofitant que l’assemblea es va fer a la Pobla de Segur, vam donar el tret de sortida del procés. A Madrid ens van dir que tenien moltes propostes i no volien que una candidatura multinacional els prengués la possibilitat de demanar coses només espanyoles. Va quedar tot una mica aturat fins que vam plantejar que un altre país encapçalés la candidatura. Polònia es va posar al capdavant, i fent pressió amb tots els municipis raiers de l’Estat vam demanar al govern que s’apuntés a la candidatura, i finalment així ha estat.

Tenim la mateixa tradició, no només de baixar troncs pel riu sinó d’una forma de vida molt dura. Cada transport de fusta s’adapta a les aigües del seu riu o canal i té unes certes diferències, però la base és la mateixa.

Hi ha llocs on l’únic que es fa és una festa un cop l’any, hi ha altres llocs que tenen museus, sales d’exposicions per recuperar el material que s’hi ha trobat, i engeguen investigacions. Aquest any sortirà un llibre que recull la tradició de tots els rius europeus. També fem coses conjuntes; ara fa 30 anys de la creació de l’associació internacional, s’ha fet una exposició a Praga amb fotos de raiers de tot el món que es portarà a Brussel·les, al Parlament Europeu.

Al Pallars a partir dels anys trenta del segle passat ja no es van fer més baixades. En canvi a Navarra i l’Aragó l’ofici es va reprendre després de la guerra civil perquè van veure que era una manera de sobreviure. Fora d’aquí tenim Finlàndia, on es fa servir un sistema molt diferent de llac en llac, i això s’ha estat fent fins fa molt poc. Al Quebec fins fa deu o dotze anys encara es baixava fusta pel rius. Els últims llocs del món on es fa són a Sibèria i l’Amazònia, però d’això no m’agrada parlar-ne perquè és molt trista la desforestació que s’hi està fent, i en part s’ha pogut fer perquè la fusta la treuen pel riu. A molts països tot s’ha transformat, els rius s’han omplert de preses i hidroelèctriques, i s’ha acabat l’ofici.

La Bíblia parla de la construcció del temple de Salomó i diu que es van baixar cedres del Líban amb rai. A Itàlia tenen una estela funerària romana del patró del col·legi dels raiers que baixaven fusta dels Alps fins a Venècia. Al nostre país es comença a baixar fusta pel riu quan s’acaba la que hi ha a prop d’on fa falta. Es gasta molta fusta en l’època de construcció dels grans vaixells de l’Armada Invencible. Els grans troncs per fer els mastelers baixaven del bosc d’Irati, a Navarra, a través de l’Ebre arribaven a Tortosa, i per mar, arrossegats per vaixells, es portaven al port de Barcelona, al de València o al de Marsella. El llibre del Consolat de Mar parla de rais a la deriva al mar i qui els trobava en podia disposar.

En aquest moment que hem convertit l’ofici en festa, el més important és que hi ha molta gent jove, mentre que en altres llocs d’Europa són molt grans.

Passen molts anys que no se’n parla fins que el 1972 a la Pobla de Segur, Ramon Boixareu, germà de la meva mare i fill d’un dels últims raiers, decideix fer una commemoració i recuperar l’ofici juntament amb raiers de Coll de Nargó. L’any 1979, quan es recuperen els ajuntaments democràtics, a la Pobla es crea la Diada dels Raiers i es comença a fer una baixada anual pel Noguera Pallaresa, s’impulsa la creació del museu i de l’associació internacional. El 2002 es converteix en festa tradicional d’interès nacional a Catalunya.

N’hi ha dues: l’Associació Cultural de Raiers de la Noguera Pallaresa, de la Pobla de Segur, i l’Associació de Raiers de la Ribera del Segre, de Coll de Nargó.

Ens diuen que les coses s’estan fent molt bé i que pot tirar endavant. Hi hem passat moltes hores i hem patit, però ara està encarrilat

Per als que som descendents de raiers, la proclamació de la Unesco seria la culminació del procés i un homenatge a tota la gent que van tenir l’ofici. També seria una forma de revitalitzar les festes i un argument turístic per a la Pobla de Segur.