Llibres

Un tast de...

‘Escalada a l’Everest’, de George Mallory

Una llarga història

Escalada a l’Everest
Cossetània Autor:
George Mallory
Traducció:
Anna Turró
Gènere:
Viatges
Pàgines:
240
Preu:
19,90 €
George Leigh Mallory és un dels alpinistes anglesos més mítics, conegut per l’expedició del 1924 a l’Everest que li va costar la vida. Ell i el seu company d’aventura, Irvine, van fer el cim? És un enigma que mai es podrà resoldre. El seu cos va ser trobat el 1999 a 8.157 metres d’altitud, en tot cas... Va ser una figura indiscutible de la gran era de les exploracions. Amb aquest recull inèdit dels seus textos, descobrim un nou vessant de Mallory. Són escrits, en molts casos cartes dirigides a la seva dona, Ruth Turner, que fins fa poc estaven en arxius diversos i que inclouen les últimes notes que va escriure pocs dies abans de morir.
“Les ganes d’aventura que teníem tots no es podien satisfer de cap de les maneres amb aquells dies d’espera i mal temps

El reco­nei­xe­ment de l’Eve­rest és una llarga història que no em pro­poso d’expli­car-vos ara. Per al nos­tre propòsit era neces­sari, en pri­mer lloc, bus­car les vies més con­ve­ni­ents a dife­rents parts d’un país inex­plo­rat; en segon lloc, a través de l’obser­vació de la mun­ta­nya des de dife­rents punts de vista, arri­bar a tenir prou conei­xe­ment de la seva forma i dis­tin­gir les parts vul­ne­ra­bles de la seva estruc­tura; final­ment, posar les nos­tres habi­li­tats a prova amb la mun­ta­nya sem­pre que es pre­sentés una opor­tu­ni­tat.

Els dos pri­mers objec­tius els vam asso­lir sobra­da­ment entre el 23 de juny, que fou el dia en què vam sor­tir de Tin­gri, i el 18 d’agost, que va ser el dia en què vam arri­bar a Lhakpa La i vam poder obser­var el ter­reny nevat que repre­senta la punta de la gla­cera est de Rong­buk. La dar­rera fase de reco­nei­xe­ment ens va ocu­par les tres pri­me­res set­ma­nes de setem­bre i jo l’ano­meno fase d’assalt, perquè vam inten­tar esca­lar tan amunt com vam poder de la mun­ta­nya.

Abans que fina­litzés la fase final, vam des­co­brir que el cim de l’Eve­rest estava for­mat per la con­vergència de tres ares­tes. Les cares entre aques­tes ares­tes es veien clara­ment imprac­ti­ca­bles. L’aresta sud està blo­que­jada pel Cim Sud, una cresta for­mi­da­ble d’uns 8.530 metres d’altura. Les altres dues ares­tes, oest-nord-oest i nord-est, són tan dre­tes a la part de baix que resulta impos­si­ble acce­dir-hi. L’única línia pos­si­ble d’ascensió és arri­bar a la part alta de l’aresta nord-est pel nord. Entre l’Eve­rest i el Cim Nord hi ha un coll nevat de gran alti­tud (situat a uns 7.000 metres) des del qual sem­bla pos­si­ble pujar.

La línia d’apro­xi­mació fins al coll la vam deci­dir tenint en compte dife­rents cir­cumstàncies, espe­ci­al­ment per l’abundància de com­bus­ti­ble a la vall de Kharta, que ens va sug­ge­rir l’avançament des del cos­tat ori­en­tal. Aquesta via, però, impli­ca­ria haver de tra­ves­sar un altre coll nevat, el Lhakpa La (6.858 m), on ja havíem acon­se­guit arri­bar. Quan la neu estigués dura, aquell camí no pre­sen­ta­ria cap difi­cul­tat.

Durant l’etapa de reco­nei­xe­ment de juliol i agost, s’havia fet evi­dent que l’ascensió a la gran mun­ta­nya depen­dria del temps, ja que tan sols el fet de car­re­te­jar tot el mate­rial per neu fosa seria un esforç insu­por­ta­ble per als nos­tres culis. Els nos­tres plans pas­sa­ven per con­fiar en què el que pro­fe­tit­za­ven els savis sobre el temps es com­pli­ria. Ens havien promès que tindríem un bon setem­bre. A prin­ci­pis de mes s’aca­ba­ria la tem­po­rada dels mon­sons i lla­vors hi hau­ria uns dies glo­ri­o­sos de sol i escal­for que fon­dria la neu, i unes nits fre­des que la glaçarien; en el pit­jor dels casos, la calma que­da­ria trun­cada per alguna tem­pesta de poca durada. Per tant, ho vam orga­nit­zar tot amb l’espe­rança, per no dir amb la con­fiança, que podríem pujar quan es pre­sen­tes­sin els pri­mers senyals de millora. Abans que baixéssim a Kharta ja havíem emplaçat el cam­pa­ment base avançat una mica més amunt. Ara el teníem situat a 5.300 metres, en una espla­nada d’herba molt còmoda, i només una mica per sota del cam­pa­ment de 6.000 metres, on també havíem ins­tal·lat unes quan­tes ten­des lleu­ge­res i ten­des de mate­rial. En aquests dos cam­pa­ments, de fet, hi havíem dei­xat tot el que no ens havia de ser impres­cin­di­ble a Kharta, de manera que quan hi tornéssim a pujar encara hi hauríem de dur alguna tenda més de mate­rial. La pri­mera tasca que hauríem de fer seria pro­veir el cam­pa­ment base avançat de men­jar i com­bus­ti­ble, i de fet ja ho havíem començat a fer amb un car­re­ga­ment de 30 fei­xos de lle­nya. En qual­se­vol cas, el trans­port fins a les pri­me­res eta­pes no sem­blava que hagués de ser gaire com­pli­cat. Era fàcil con­trac­tar culis de la zona, i el coro­nel Howard-Bury havia de venir al cap de poc dar­rere nos­tre amb tota la mà d’obra dis­po­ni­ble per aju­dar-nos en tot el pos­si­ble.

El pri­mer objec­tiu que havien d’incloure els nos­tres plans, com és evi­dent, havia de ser arri­bar al Coll Nord; quan trobéssim la via per arri­bar-hi esta­bliríem una línia d’atac i cul­mi­naríem una etapa de la fase de reco­nei­xe­ment. En segon lloc, havíem de tro­bar la manera d’ascen­dir a l’aresta nord-est. Tenint en compte que era una part impor­tant del reco­nei­xe­ment que ens per­me­tria deci­dir si era pos­si­ble esca­lar l’Eve­rest, la nos­tra tasca no esta­ria com­pleta fins que acon­seguíssim pujar a aquesta aresta. Per damunt de tot, però, calia tenir una visió de l’etapa final, i si acon­seguíem enfi­lar-nos fins a l’aresta tindríem una panoràmica més pri­vi­le­gi­ada per cal­cu­lar el que que­dava d’allà fins al cim. Per últim, no vèiem cap motiu per excloure’n l’objec­tiu suprem. No impli­ca­ria el sacri­fici de fina­li­tats més peti­tes; el millor no inter­fe­ri­ria amb el bo. Perquè si resul­tava que les pro­vi­si­ons addi­ci­o­nals que es neces­si­ta­rien per a una cam­pa­nya de més enver­ga­dura eren més de les que podien car­re­gar els nos­tres culis, sim­ple­ment les podíem deses­ti­mar i mar­car un objec­tiu de menys altura.

A l’hora d’orga­nit­zar l’atac havíem de tenir en compte pri­mer de tot com podríem esta­blir el cam­pa­ment a Lhakpa La, o, encara millor, més enllà a menys altura; després al Coll Nord i, final­ment, tan amunt com fos pos­si­ble, en algun punt sota l’espat­lla, pot­ser als 8.000 metres. Des del camp del Coll Nord hauríem de pujar deu car­re­ga­ments de set qui­los cadas­cun. Amb això ja s’hi podrien por­tar prou ten­des, sacs de dor­mir i men­jar per a un màxim de qua­tre sahibs i qua­tre culis. Per a aquesta tasca podíem dis­po­sar de setze culis. Per tant, dotze hau­rien de tor­nar el dia de l’ascensió i dor­mir al Coll Nord; en el cas que reque­ris­sin un seguici de sahibs, que també hau­rien de dor­mir en aquest cam­pa­ment, també hi hauríem de dei­xar qua­tre ten­des peti­tes, amb la qual cosa n’hauríem de pujar un total de sis fins a aquest punt.

L’extrem infe­rior de l’escala logística s’hau­ria de cons­truir de manera que pogués aguan­tar el pes de la part de dalt. Com­pa­ra­ti­va­ment, era una tasca sen­zi­lla per pro­veir els pri­mers cam­pa­ments. El pri­mer cam­pa­ment per sobre del cam­pa­ment base avançat es podria pro­veir abans que hi anéssim a dor­mir. Els culis hau­rien de tor­nar el mateix dia que hi por­tes­sin el car­re­ga­ment. I aquest mateix pla es podia adop­tar per al segon cam­pa­ment a Lhakpa La. Cal­cu­lava que només neces­si­taríem un tra­jecte fins allà abans que marxéssim del cam­pa­ment de 6.000 metres, i lla­vors ja podríem empren­dre el camí sense més demo­res. El punt cru­cial seria a l’etapa entre Lhakpa La i el Coll Nord. Allà, com a molt, comp­taríem amb vint-i-tres culis, setze dels quals havien for­mat part de l’equip d’ascensió des del començament, tres que en Whe­e­ler havia entre­nat par­ci­al­ment, i qua­tre xer­pes més. La xifra màxima que­dava deter­mi­nada per la pro­visió de botes. Però no cal­dria dur tot el car­re­ga­ment de Lhakpa La; i els tra­jec­tes de tor­nada els podrien fer, des del Coll Nord, els que no s’hagues­sin de que­dar a dalt i els dotze ja esmen­tats que pot­ser hau­rien de dur més pro­vi­si­ons, en cas que fos neces­sari, el dia de l’atac final. Aquest pla no es va exe­cu­tar mai en les eta­pes més avançades, i no podem saber del cert si hau­ria fun­ci­o­nat bé. Ara bé, la nos­tra experiència pot fer pen­sar que l’enllaç més dèbil es tren­ca­ria; o hauríem dedi­cat un dia extra entre Lhakpa La i el Coll Nord o, si arribàvem al Coll Nord, segons el nos­tre pro­grama, amb el mínim de pro­vi­si­ons, els culis no hau­rien tor­nat fins a aquell punt un segon cop i l’equip d’ascens es que­da­ria sense prou reser­ves. A més, donant per fet que ens trobàvem amb les con­di­ci­ons més favo­ra­bles per inten­tar fer el cim, dema­nar als culis que por­tes­sin car­re­ga­ments de 14 kg dos dies con­se­cu­tius a aque­lla alti­tud, segu­ra­ment seria dema­nar-los massa. Per tant, si aquest rao­na­ment és cor­recte, hem de con­cloure que no comptàvem amb prou culis per al que teníem intenció de fer.

Aquell últim dia d’agost, en Bullock i jo mateix ens vam ins­tal·lar de nou al camp base avançat. El temps no havia millo­rat, encara que sí que sem­blava que volia can­viar. Però va cal­dre pujar pel bé dels culis. A Kharta no tenien res en què entre­te­nir-se ni cap tasca a fer; els feia molta falta ocu­par-se en alguna rutina, i no va cos­tar gaire tro­bar-los feina. A més, a mi m’interes­sava dei­xar-ho tot a punt i no em sem­blava que fos massa d’hora per començar a car­re­te­jar el mate­rial fins al següent cam­pa­ment. Tam­poc ens ho havíem d’aga­far amb pressa: ens havíem d’espe­rar fins al 19 de setem­bre per poder avançar més. Aquest ajor­na­ment no va resul­tar gens pro­fitós. Les tas­ques que calia fer per satis­fer les neces­si­tats del moment i les de més enda­vant que­da­ven repar­ti­des al llarg de tots els dies, però també que­da­ven més esto­nes d’oci i de repòs de les que hau­rien cal­gut. Era una sort que l’equip fos rela­ti­va­ment nombrós. En Howard-Bury, en Wollas­ton i en Rae­burn havien arri­bat el dia 6, en Mors­head i en Whe­e­ler, l’11, i durant dues nits vam tenir la com­pa­nyia de l’Heron.

Miràvem de man­te­nir la forma física, però cap de nosal­tres es diver­tia veient pas­sar les pro­ces­sons de núvols que pre­ci­pi­ta­ven aigua­neu de dia i neu de nit. A més, les ganes d’aven­tura que teníem tots no es podien satis­fer de cap de les mane­res amb aquells dies d’espera i mal temps.

Quan final­ment va començar a fer bo, vam enten­dre que el destí del nos­tre peri­ple depen­dria de la capa­ci­tat del sol de fon­dre la neu. Abans de sor­tir del camp base avançat jo tenia un bon motiu per espe­rar que ens tro­baríem con­di­ci­ons adver­ses, però al mateix temps estava con­vençut que espe­rant no hi guanyàvem res. Els culis van mar­xar amb una càrrega lleu­gera cap al pri­mer cam­pa­ment avançat i no ana­ven pas massa can­sats per no poder seguir l’endemà. Per tant, el dia 20, en Bullock va acom­pa­nyar en Whe­e­ler, i en Mors­head i jo vam empren­dre la marxa per dur catorze car­re­ga­ments fins a Lhakpa La. Amb nosal­tres també venia un culi que no duia res i en San­glu, que ara era el nos­tre sir­dar. Per tant, érem qua­tre homes obrint camí als por­ta­dors. No dúiem les raque­tes de neu perquè no en teníem prou. Tot i que la pro­ba­bi­li­tat de fer el cim de l’Eve­rest no sem­blava gaire gran, jo tenia intenció de seguir el pla ori­gi­nal fins que les cir­cumstàncies obli­gues­sin a can­viar-lo; pot­ser cal­dria dedi­car un dia més a arri­bar al Coll Nord, i en aquest cas pot­ser ens podríem per­me­tre de parar poc abans de Lhakpa La i mun­tar el cam­pa­ment a sota dels últims ves­sants. Però si aquell pri­mer dia reque­ria molt d’esforç, jo creia que els culis podrien des­can­sar l’endemà, i que el segon tram per rutes glaçades seria prou fàcil. Que el coll on havíem de pas­sar la nit fos uns cen­te­nars de metres més amunt (6.800 metres) era una con­si­de­ració rela­ti­va­ment poc impor­tant. El tema pas­sava per estar pen­dents dels culis; els ani­ma­ria molt més arri­bar a la cresta amb la sen­sació d’haver asso­lit alguna cosa, de tenir una imatge clara del que vin­dria més enda­vant, i de seguir avall per l’altre cantó. La sor­tida a pri­mera hora del dia 20 era prou propícia. La nit havia estat molt freda i vam empren­dre la marxa per sobre neu dura cap a la cas­cada de gel. Però les con­di­ci­ons allà no eren pas més bones del que ja esperàvem; i més amunt eren pit­jors del que m’ima­gi­nava. Els que obríem el camí no podíem dei­xar una traça fàcil als culis que venien al dar­rere, i tots ens havíem d’acon­ten­tar amb la substància tova de la neu en pols. Tres d’ells van caure pel can­sa­ment i van tor­nar a baix. Dos dels car­re­ga­ments van acon­se­guir arri­bar més amunt, però es van haver d’aban­do­nar uns 250 metres per sota del pas. Tots vam anar més lents del que ens ima­ginàvem, però final­ment els onze car­re­ga­ments res­tants van arri­bar a la seva des­ti­nació. El com­por­ta­ment dels culis va ser exem­plar, com també ho va ser el resul­tat al qual va con­tri­buir en Mors­head, que va alter­nar el pas amb els del davant i va man­te­nir unit el grup que havia que­dat més endar­re­rit. L’èxit que acon­se­guiríem més enda­vant es va garan­tir aquell dia.

George Leigh Mallory

George Leigh Mallory va néixer el 18 de juny del 1886 a Mobberley i va morir el 8 o 9 de juny del 1924 mentre escalava l’Everest. Va estudiar a Cambridge i sovintejà el grup de Bloomsbury. De fet, sempre havia somiat ser escriptor, però les obligacions familiars el van portar a fer de professor a Charterhouse i Godalming, i va exercir a la Royal Artillery com a oficial durant la batalla del Somme. Es va introduir en el món de l’escalada amb el seu professor Graham Irving i el seu amic Geoffrey Winthrop Young.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia