Llegir per sobreviure a l’oblit

Un llibre de José Gaos, Historia de nuestra idea del mundo, que sempre he trobat fascinant perquè és com una gran summa del saber contemporani, comença dient que és tradició dedicar la primera lliçó d’un curs a presentar-lo.

Per a Gaos, es tracta d’una tradició justificada per una doble raó: d’entrada, la presentació ofereix la possibilitat d’abandonar-lo o, en cas contrari, si hom no en resulta decebut, escollir-lo amb un coneixement més acurat que no pas el que es desprèn del títol o de la informació que apareix a la contracoberta. La presentació –continua el professor mexicà– pot servir de guia, de mapa, de plànol previ. Elements, tot ells, que no són menys útils per als qui estan a punt d’emprendre una visita a un museu, una excursió o un viatge.

Sense voler semblar pretensiosa, penso que aquest llibre serà també una mica de tot això. Una visita a un museu, perquè en parlar dels clàssics, això és, dels grans llibres que ens acompanyen al llarg del temps, estarem transitant per un espai cronològic, lingüístic i conceptual immens: el de la literatura occidental.

La lectura es podrà assimilar, en alguns casos, a una excursió, ja que la intenció d’aquest llibre no és fer una anàlisi exhaustiva, erudita i acadèmica, sinó més aviat actuar com a porta d’entrada a grans monuments de la literatura de tots els temps. Des d’ara mateix, emprendrem una singladura cap al desconegut, un viatge al cor de la literatura. Un recorregut que ens ha de guiar a través de diferents autors i diversos textos, des de l’antiguitat clàssica fins a la contemporaneïtat. Un viatge en el decurs del qual mirarem d’entendre i mirarem d’aprendre què és la literatura però, sobretot, intentarem gaudir-ne, sense més.

Em mou un sol desig: mostrar el plaer de llegir. En uns moments en què la lectura està tan desprestigiada, pot semblar un acte d’ingenuïtat reivindicar-ne la necessitat. I tanmateix, cal fer-ho. L’estudi de la literatura té un component fonamental d’aventura. Implica endinsar-se en mons que poden ser completament diferents del nostre, probablement desconeguts i, per això, fascinants! La literatura és en gran mesura un viatge. Permeteu-me, doncs, la metàfora, i deixeu-me que us orienti, en la mesura del possible, pels viaranys i giragonses d’aquest món.

Aquesta edició comprèn, revisats i actualitzats, fragments de dos títols que vaig publicar fa uns anys també a Ara Llibres: Per què llegir els clàssics, avui, el 2011; i Clàssics moderns, el 2013. Em fa feliç recuperar aquells continguts, que ens parlen de clàssics del món, antics i moderns, alhora que reivindiquen que tenim clàssics a les lletres catalanes. El primer d’aquells volums, el vaig escriure en la meva època de professora de Teoria i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, i es fonamenta sobre una tria temàtica basada en unes circumstàncies personals determinades: el meu pare havia emmalaltit i mort de càncer en només un mes i el llibre era una mena d’homenatge íntim a uns territoris artístics als quals havíem viatjat junts (la història, la música i l’art, tres de les seves grans debilitats, tot i ser metge de professió i de vocació). Per això vaig triar –d’una banda– obres en què podia fer aquesta irradiació de la literatura envers altres disciplines artístiques i –de l’altra– obres en les quals jo m’interrogava sobre el dolor, la terrible experiència per la qual havia passat amb la vivència del rapidíssim procés en què veus com a una persona se li acaba el temps, se li acaba la vida i com encaixes la preparació per a la pèrdua, per a l’adeu més radical i absolut: el traspàs i l’absència. Per això vaig triar poetes catalans en els quals em vaig refugiar o amb els quals em vaig enrabiar. Potser també en alguns moments m’arribaven a asserenar l’ànim.

Clàssics moderns, d’alguna manera, va ser fill d’aquell primer llibre. A les responsables de la programació cultural dels centres CaixaForum els va agradar Per què llegir els clàssics, avui i em van demanar que elaborés un cicle de conferències al voltant dels clàssics, en un bonic joc de matrioixques en què uns llibres donen lloc a altres llibres perquè no s’acabi mai la cadena de l’escriptura i de la lectura.

Aquesta nova edició reuneix i unifica ara el gruix essencial d’aquells dos volums, amb l’objectiu d’oferir-vos una porta d’accés als clàssics. Tinc l’esperança que aquest viatge us resulti tan apassionant com a mi. Perquè cal una gran dosi de passió per emprendre la lectura d’aquesta obra a través d’autors, gèneres i èpoques ben diverses, ja que la literatura neix, en certa manera, de la passió. Una passió viatgera i exploradora que està directament relacionada amb la necessitat de comprendre, d’entendre, d’explicar-nos el món. És, doncs, un procés d’exploració, de descobriment i d’aprenentatge sobre la manera que els homes i les dones des de temps immemorials tenim de complicar-nos la vida i de donar sentit a la nostra existència.

La literatura té el poder màgic de commoure, de fascinar, d’encantar i d’instruir. I nosaltres, lectors i lectores, ens hem de deixar seduir per la literatura per tal d’aprendre a estimar-la i a gaudir-ne, perquè la literatura, com a creació humana, és vida i ens parla de la vida. Afirmava Petrarca que els llibres a alguns els portaven cap a la saviesa i d’altres cap a la follia i, certament, en ocasions, hem observat patologies derivades de la lectura, com en el cèlebre cas de Don Quixot o el d’Emma Bovary, de qui ens ocuparem més endavant.

La literatura té la màgica facultat de transformar, de variar, d’expurgar, de metamorfosejar, de mentir. Perquè això és el món de la ficció: un artifici que ja veurem per a què serveix. Diu un contista com Eduardo Galeano, precisament parlant dels contes:

“Son cosas chiquitas. No acaban con la pobreza, no nos sacan del subdesarrollo, no socializan los medios de producción y de cambio, no expropian las cuevas de Alí Babá. Pero quizás desencadenen la alegría de hacer y la traduzcan en actos. Y al fin y al cabo, actuar sobre la realidad y cambiarla, aunque sea un poquito, es la única manera de probar que la realidad es transformable.”

La literatura pot ser un revulsiu, una via d’escapatòria, una possibilitat de pensar que podem «canviar la realitat», per poc visible que sigui aquest canvi. Suposo que el desig de Galeano es converteix en realitat quan acabem de llegir un llibre que ens ha captivat i pensem que, després d’haver-lo llegit, som diferents. Que el llibre, la conclusió que n’hem tret, el plaer que n’hem obtingut, etc., ens ha transformat una mica, ens ha fet diferents de com érem abans d’haver-lo llegit. Al capdavall, la literatura permet entretenir, fugir, consolar, reflectir estats d’ànim, viure vides en préstec...

Llegir literatura, però, també és una activitat que participa de la naturalesa del joc. El joc de la lectura enfronta un autor i un lector que, mitjançant tot un conjunt de regles, arriben a comunicar-se quan la descodificació del missatge és efectiva. Llavors, quan aquesta connexió es produeix, la lectura esdevé un plaer. Un plaer acumulatiu i insadollable, perquè com més llegeixes, com més gaudeixes llegint, més vols llegir per gaudir més i més i més... Aquesta és la gran recompensa.