Enèrgica embranzida cap al cel

Si el 2015 la companyia de circ contemporani francesa XY ja va meravellar tothom amb Il n’est pas encore minuit, ara repeteix l’èxit amb un cant a l’estol d’ocells. Potser l’emoció queda més esmorteïda per aquest moviment i música absorbent, com hipnòtica, però la potència i autenticitat els enfoca a paratges màgics i sorprenents.

Com tots els bons espectacles de circ, venen ganes d’integrar-se en algunes de les figures, de rodolar pel ciclorama blanc, deixar-se projectar perquè et recullin uns altres braços uns metres enllà. O abraçar l’arribada de l’àgil que es llança amb la confiança d’una recepció segura i confortable. No hi ha dolor, ni pena, ni angoixa. Tot és aire i tot és possible. A la velocitat i l’altura de les seves figures s’hi suma la sorpresa, el canvi acrobàtic. Exercicis que són resultat de moltes hores d’assaig i encara més de ganes de joc. La companyia té 15 anys, respira aquella joventut de qui es creu immortal.

Amb Möbius demostren una inesgotable necessitat de joc, de vol compartit, d’investigació fèrtil. Portadors i àgils es mouen com enduts pel vent, com un estol d’ocells a primera hora del matí. No ho fan amb l’ànsia de caçar mosquits, de supervivència, sinó pel plaer del joc, de descobrir-se nous equilibris. És una massa que fluctua, com el ball ingràvid de Roser López Espinosa (Trama, Lowland) o d’Àngels Margarit (Origami, Back àbac). Els 19 acròbates componen aquest muntatge que, sobretot en la seva arrencada, respon al repte de plantejar les acrobàcies amb els portadors pràcticament en moviment. Les torres de tres o de quatre persones es desfan de manera variada, amb les caigudes voluntàries o amb les torres desmuntant-se com si es desfessin amb l’escalfor del sol (com les ales d’Ícar fetes amb plomes i cera per escapar-se del laberint del Minotaure). Dimarts, si alguna figura no va aconseguir el més difícil (encara es ressenten de l’aturada pel confinament, deien en la roda de premsa anterior, el públic els ho va agrair igualment. Perquè atrapa la seva bellesa des de la simplicitat d’un vestuari que va del negre merla als blancs i terrossos (de pardals i coloms) per acabar novament amb el negre oreneta. Màgic.