Arts escèniques

Segurs a la platea

L’últim espec­ta­cle tea­tral vist abans del con­fi­na­ment va ser Plo­mes i reclams a La Pla­neta de Girona ; estre­nat el desem­bre per Tem­po­rada Alta , l’espai tea­tral va pro­gra­mar una nova sessió per pri­ma­vera i coin­ci­dint amb el Dia de la Dona, el cap de set­mana del 8 de març, d’aquesta pro­clama femi­nista d’Elena Mar­ti­nell i Glòria Garcés a propòsit del per­so­natge de la Papa­gena, l’oce­llaire de La flauta màgica de Mozart, farta de ser només una figura deco­ra­tiva.

Qua­tre mesos més tard, la sen­sació de tor­nar a la pla­tea d’un tea­tre no és només la d’haver recon­que­rit la lli­ber­tat, indi­vi­dual i col·lec­tiva, sinó també de recu­pe­rar la sen­sació de segu­re­tat. És el cas de La Pla­neta, una sala pri­vada giro­nina amb pro­gra­mació esta­ble, que va deci­dir recu­pe­rar el pols del tea­tre el pri­mer cap de set­mana de juliol posant en car­tell algu­nes de les pro­pos­tes que la pandèmia havia obli­gat a ajor­nar. I ho va fer amb totes les mesu­res de segu­re­tat perquè el retro­ba­ment fos la mateixa experiència que a la pri­ma­vera. Res tor­narà a ser el mateix però durant una hora, en la fos­cor de la sala i els focus il·lumi­nant una immensa Neus Pàmies posant veu, cos i ànima a la Nela de La infan­ti­cida, de Cate­rina Albert, l’espec­ta­dor s’oblida del drama de fora i viu amb inten­si­tat el drama inte­rior de la jove ingres­sada en un psi­quiàtric després de matar el seu fill; el crit d’ofec de la dona en un entorn rural opres­sor amb la figura cen­su­ra­dora del pare i de l’amant.

La cul­tura és segura no és un eslògan, sinó la rei­vin­di­cació d’un sec­tor que ha fet la feina ben feta. A La Pla­neta, a la sessió de dis­sabte a la nit, les entra­des no esta­ven nume­ra­des perquè la sala s’ade­quava a la “nova” capa­ci­tat amb un afo­ra­ment reduït. Abans d’entrar, els espec­ta­dors esco­llien els seus seients a través d’una pis­sarra on hi havia la nova dis­tri­bució. El res­pon­sa­ble de La Pla­neta, Pere Puig, ho comu­ni­cava als ope­ra­ris a dins la sala a través de micròfons interns: noms dels espec­ta­dors i seients.Amb els acces­sos dife­rents, presa la tem­pe­ra­tura, estands amb gel, amb mas­ca­reta, i man­te­nint molta distància entre espec­ta­dors, començava la inten­si­tat de la història de la Nela, una molt bona adap­tació con­tem­porània musi­cal, electrònica, a càrrec de Clara Peya, d’un monòleg inte­rior escrit el 1898, que pot­ser li fal­tava més expe­ri­ment i risc, però que fa el seu fet: apro­par els clàssics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.