Tants concerts en la memòria

Un dia de primers d’agost de fa trenta anys, amb el fotògraf Tomàs Casademunt, vaig arribar una mica tard sobre l’horari previst al concert que, a la plaça de la Vila de Torroella de Montgrí, hi va fer la big band d’un jazzista francès, Claude Bolling, que coneixia per les seves versions del seu amic Duke Ellington i per la banda sonora de la pel·lícula Borsalino. El concert, però, encara no havia començat perquè les partitures s’havien extraviat a causa d’un accident a l’autopista. Vaig saber que s’havia fet el caos, però m’ho vaig passar meravellosament bé amb els músics de Bolling. Aquella va ser la primera vegada que, com a cronista d’aquest diari, vaig assistir a un concert del Festival de Música de Torroella. Aquell mateix dia vaig conèixer Josep Lloret, ànima del festival des dels seus inicis i fins que, fa pocs anys, va rellevar-lo Albert Bou com a president de les Joventuts Musicals de Torroella. Mai he vist Lloret tan comprensiblement nerviós, però el cas és que, sense partitures, hi va haver alguna cosa màgica dins l’imprevist. O a mi m’ho va semblar.

Quan hi vaig assistir per primer cop, feia deu anys que s’havia posat en marxa el festival. Durant els vint-i-nou següents no hi he fallat mai, realitzant la feina de cronista amb l’alegria de disfrutar-hi de concerts esplèndids i de descobrir-hi peces precioses. No només això. He apreciat que, en desacord amb el mercantilisme i la fira de les vanitats dels mons de l’espectacle, aquest festival sempre ha procurat, amb una vocació pública, oferir una programació pensada i consistent que no s’ha regit per les aparences i les modes o s’ha concebut lligat a un negoci turístic o de cara a la galeria com un acte de fanfarroneria que serveixi d’entreteniment o per fer-hi relacions socials durant les vacances. Aquest pensament i aquesta consistència han fet i fan que s’hagi creat un espai per escoltar-hi música de veritat. Per sentir-la de la manera íntima que requereixen les experiències estètiques, però a la vegada en companyia, gaudint d’aquella emoció compartida viscuda amb la música que s’interpreta en aquell mateix moment: un pur present que crea una mena de suspensió del temps que a vegades pot fer-se poètica i, per tant, memorable.

Recordo tants de concerts a Torroella que s’han fet perdurables en la memòria. Mai m’han semblat tan belles, clares i commovedores les Vespro della Beata Vergine, de Claudio Monteverdi, com quan, un dia d’agost de l’any 2003, l’Ensemble la Fenice i el cor de cambra de Naimur van interpretar-les a l’església de Sant Genís sota la direcció del cornetista Jean Tubéry, un apassionat d’aquesta peça i del seu autor, de manera que els ret culte. Parlant de culte, durant els anys noranta del segle passat, aquesta mateixa església, escenari preferent del festival abans de l’Espai Ter tant de temps reclamat, va ser, a més d’un espai religiós, un lloc altrament sagrat on s’hi adorava un tenor divinitzat: Jaume Aragall. A Torroella va erigir-se un gran temple de l’aragallmania quan a Catalunya hi va haver un tan just com tardà reconeixement a un tenor fràgil, però en possessió d’una veu tan bella i fins sublim que ens marejava d’emoció. Per a Aragall, cantar era com passar per la maroma, però a Torroella es va sentir tan ben acollit i agomboiat que semblava abandonar les seves inseguretats per crear una comunió amb el públic. A vegades, a Sant Genís, vam sentir com si la seva veu càlida ens abracés. I aquesta abraçada feia oblidar la calor a l’església plena a rebentar. Fins era bonic suar plegats mentre ens cantava àries de Verdi i de Puccini.

A Torroella hi va haver un concurs de cant Jaume Aragall i el tenor també va exercir-hi com a professor de cant. Hi ha hagut molts altres professors en cursos programats o acollits pel festival, com ara el pianista basc Joaquín Achúcarro, que a la vegada ha sigut l’intèrpret que ha actuat més cops a Torroella, demostrant-hi sempre la seva tècnica acurada, la seva vitalitat rítmica, el seu rigor i alhora la seva llibertat com a intèrpret, la seva saviesa sense arrogància, la seva capacitat per expressar les diverses emocions dels compositors romàntics. La música romàntica em du a evocar dos dels concerts més sublims (més enllà de la jouissance i, per tant, trasbalsadors) que he escoltat en la meva vida. Tots dos també van ser a l’església, que se’m va fent present com un lloc mític. Un va ser un dia de finals de juliol del 1995. El baríton Thomas Quastoff va cantar El viatge d’hivern, de Schubert, i vaig tenir la sensació que no podia suportar tanta bellesa i tanta tristesa tan vertaderament expressades. Després d’aquell viatge cap al desamor, el despullament, la desesperança, però amb una afirmació desafiant de l’individu en la seva solitud, em vaig asseure al pedrís de l’església i em va venir una plorera tremenda. Al meu costat, es va asseure un home que es va quedar amb mi, callat, fent-me companyia. En aquell moment vaig intuir que seria amic meu mentre visquéssim. En l’altre concert “sublim”, en una nit d’estiu del 2003, el violoncel·lista letó Misha Maiski va interpretar el Concert per a violoncel de Schumann fent sentir com potser ningú que aquesta obra és una devastadora tempesta emocional.

Cadascun dels fidels assistents al festival deu recordar molts altres concerts, com ara els dos en què Viktoria Mullova va interpretar la Partita per a violí núm. 2 de Bach (amb aquella chaconne de la qual Brahms va dir que és un món tan complet de pensaments tan profunds i pensaments tan poderosos que imaginava que hauria embogit si hagués estat capaç d’escriure-la) o aquell altre que la mateixa violinista russa va compartir amb Il Giardino Armonico, formació liderada pel flautista entusiasta Giovanni Antonini que s’ha fet molt present a Torroella com a mostra del compromís del festival amb la recuperació dels tresors amagats de la música barroca i de la seva interpretació lliure en la incertesa. Una actitud compatible, com també ha demostrat, amb l’estrena de peces contemporànies, sobretot de compositors catalans.

Em revenen molts més concerts, però vull tornar a la plaça de la Vila per recordar que s’hi van projectar pel·lícules amb acompanyament orquestral: Els quatre genets de l’Apocalipsi, amb Rodolfo Valentino; el Tartuf de Murnau; Metropolis, de Fritz Lang; Temps moderns, de Chaplin, i El cuirassat Potemkin, d’Eisenstein. Recordo, però, especialment la projecció d’un altre film, Aleksandr Nevski, del cineasta soviètic. El cas és que, abans, la cantata de Prokofiev, creada a partir de la banda sonora per al film, havia estat interpretada a l’església de Sant Genís, amb l’impressionant ària El camp dels morts, per l’orquestra simfònica i els cors de Minsk, ciutat bielorussa. Mentre interpretaven la cantata, es va fer de sobte la foscor. Van continuar i va ser commovedor. Era la nit del 22 d’agost del 1991 i poc abans hi havia hagut un cop d’estat fallit a l’antiga URSS. Aquell concert va tenir una càrrega politicoemotiva que va culminar amb l’últim moviment de la quarta simfonia de Txaikovski. Eren més de la una de la nit quan va començar la projecció a la plaça: l’expressivitat dels rostres, la immensitat dels cels, la infinitud de l’horitzó, les esglésies retallades en el paisatge, la cruesa de la guerra, el dolor després de la batalla, la grandesa d’Eisenstein. En el moment de la batalla sobre el gel, la tramuntana va fer que la pantalla adquirís un inesperat relleu. I això em fa suposar que aquest festival és una cosa ben pensada, però que, potser per això mateix, ha rebut regals de l’atzar i fins i tot del caos.