“Voldria morir sense res, tot net i endreçat”

Devia començar a escriure’n a finals dels vuitanta, quan va néixer la meva filla. Una part els vaig presentar el 1991 als Premis Octubre i, com que vaig ser finalista, els vaig guardar al calaix. De tant en tant, quan em venia bé, hi afegia més poemes. Els últims que he escrit, de tota manera, no hi són, però ja va bé, perquè convé que reposin. No vull fer competència als meus amics poetes, ni vull fer carrera literària, però sí que m’interessa tocar la poesia. Allà on hi ha algun motiu que em parla, jo hi he de respondre. Pot ser una fulla o una pedra. Són moments d’una certa levitació.

Jo havia pintat, dels 14 als 18 anys, i havia participat en algun concurs de pintura ràpida i coses d’aquestes, però vaig haver d’admetre que el meu camí era l’escriptura d’art. Tot i això, en vaig aprendre les tècniques. Tenia l’estudi en un galliner del meu pare: les ponedores em servien per posar-hi els pots de pintura. De petita vaig col·leccionar un àlbum de cromos d’història de l’art, que anava des de les coves d’Altamira fins a l’Andy Warhol, els assessors del qual eren José Corredor-Mateos i Vicente Aguilera Cerni. Quan el vaig recuperar, vaig comprovar que era de l’any 1968 i em vaig quedar de pedra: jo tenia onze anys! El primer artista que vaig admirar va ser Van Gogh, és clar, les coses boges de Van Gogh. De fet, la bogeria m’ha perseguit sempre: en els companys de feina que m’han tocat, els artistes que he conegut. El cas és que hi havia alguna cosa que em movia a pintar que al final ha acabat en l’escriptura sobre art, i aquest poemari surt de la mateixa inquietud, però en un altre format. De fet, també pots fer poesia quan prepares una exposició: la pots fer parlar poèticament. La poesia és a tot arreu, només cal reconèixer-la. A mi m’agrada que la poesia doni imatges, penso en imatges.

Aquests jocs m’interessen molt. A vegades hem jugat amb la meva mare, que aviat farà 94 anys, a trobar paraules que comencin així o aixà. De petita, mentre anava cap a l’escola, em dedicava a separar paraules per síl·labes. Era una manera de compondre i descompondre. Però sobretot retinc les que veig escrites. Tinc molta memòria visual. Puc veure deu rètols seguits de Se vende piso i recordar-me de tots i cada un dels números de contacte. Per això, davant una obra d’art, de seguida l’encaixo en algun lloc.

És com un patrimoni immaterial, un basament, una primera pedra sobre la qual puc construir un futur. Jo sempre deia que el dia que no em dediqués a l’art pentinaria bonsais, però de fet pentinaré poemes, o pilons de paraules. És de les últimes coses que voldria perdre. No té cap pretensió. Només intento que sigui una mirada al màxim de generosa envers la vida, que al final és el que tenim. La mateixa llibertat que he tingut jo escrivint-lo, que la tingui tothom per agafar el llibre i gaudir-ne o tirar-me’l pel cap. La llibertat és la màxima dignitat de què disposem.

Equipatge de mà eren una mena de memòries o records en prosa, on parlava de racons i personatges populars de Manresa. És com un antecedent de Falç i estrelles, i va ser el comiat definitiu de la meva ciutat, després de l’acció d’homenatge a Beuys Manresa Hauptbahnhof, del 1997, que va ser com desvetllar la ciutat adormida amb un ritual xamànic. L’any que ve espero que podrem publicar-ne el catàleg amb tot el material, coincidint amb el 500 aniversari de Sant Ignasi de Loiola i el centenari de Beuys.

Barcelona era una fita, perquè després del franquisme hi havia una gran esperança. Ara potser em penedeixo de no haver anat a París o a Nova York. Barcelona ha derivat cap a una ciutat buida de continguts. Quan s’hi ha creat un museu, ha estat per fer ciutat, no per afavorir l’art. Falta una bona política cultural, que Max Cahner ja havia començat a instituir però que ha acabat desfeta. Avui passes d’un sac de subvencions al Macba; no hi ha estructura entremig.

No sé si és per l’edat, però tinc ganes de tancar carpetes. De tota la documentació d’art conceptual que guardo, en faré donació a la Biblioteca de Catalunya. Al setembre vindran a mirar-s’ho. Vull treure’m coses del damunt i dedicar-me a aquesta part més creativa, i també a Walter Benjamin. Aquest llibre m’ha anat molt bé perquè és com un punt d’inflexió cap a una altra cosa, una part més creativa. M’agradaria morir-me sense res: tot polit i endreçat, parets netes. He somiat sempre en un cub buit, i el tinc ple de papers. No faig sinó moure els morts que tinc al calaix. El confinament ha anat bé per això.

Si no hi ha un rebrot molt gran, es tornarà a la rutina, perquè les estructures no han canviat, i el sistema de consum massiu tampoc. Mentalment no ha canviat res. Potser es reforçaran suports virtuals i digitals, però no substituiran la part presencial. Museus que tenen en plantilla cent treballadors, com els fan fora?

Els públics no, els treballadors públics són funcionaris. Crec que hauria d’haver-hi un replantejament estructural dels museus. Els que han rebut més són els que es refiaven de les entrades: la Miró, la Pedrera. El que podria canviar, tot i que no ho han aconseguit fins ara, és la proximitat, abonar la proximitat del públic. Quin és el problema? Que el públic no s’hi reconeix. Ja no dic que la gent no sàpiga qui és Tàpies, o qui ve després de Tàpies, sinó que no s’ha treballat el coneixement del qui és qui, i qui val i qui no val, en la nostra creació local.

És la feina de cada dia que han de fer els centres d’art i els museus. Han de consolidar els valors, i això no ho fan. Es donen diners als artistes emergents, quan arriben a mitja trajectòria se’ls abandona, i quan són molt vells, amb molta sort i si han anat a l’estranger, tenen un reconeixement i se’ls fa una antològica. I punt, ja està. Aquest és el panorama del país. Jo crec que als anys 80 i 90 hi va haver artistes interessants, i estic intentant rescatar-los en alguna exposició. Si no els veus, no pots saber si els valores o no. Senzillament no s’ha fet la feina, i no només això, sinó que s’ha obviat de fer-la, i això és molt més fort. Per què? Per no afrontar-se a la responsabilitat de decidir qui val i qui no val. S’ha arribat fins als anys setanta i prou, i això ja ho vaig fer jo i m’han copiat durant vint anys al Macba. Dels 80 i 90 no s’ha fet cap escandall, i han passat quaranta anys! Això és greu. El MNAC està recuperant l’art de la postguerra amb rampoines. No són les peces bones d’aquells artistes, ho sento. Jo he estat en una comissió de patrimoni i se’ns ha fet comprar una peça de Magda Bolumar exactament igual que la del fons d’art de l’Avui dipositada al Museu d’Art de Girona. Si aquest és el criteri del MNAC, senzillament fer gesticular el museu, ja podem plegar.

Un museu necessita consolidar valors, valors locals, i en el moment que toca. Els centres d’art de tant en tant n’encerten alguna, però veig el que fa la Panera o el Bòlit i al final tot queda una mica desmanegat: pengen quatre fotos, quatre textos i ja està, i això ja es feia fa quaranta anys. Jo vaig començar aquest rotllo de la documentació i m’han copiat tan bé que ningú no ha fet res més. No voldria que sonés presumptuós, però és que hi ha coses que clamen al cel.

És clar, perquè no hi ha criteri, i això s’ha de poder dir. L’obra d’art ha de valdre per ella mateixa. Per il·lustrar un concepte escrius un llibre. Jo ja accepto que les idees puguin ser una obra d’art, però no que es rebaixi la idea de l’art a una altra cosa que ja no és art. No podem tenir un discurs paral·lel per explicar un objecte que s’ha d’explicar per ell mateix. A mi m’agrada l’art perquè soc molt visual, i una exposició la copso al moment. L’art és d’efecte ràpid, àgil, pura intuïció. Ara, si em planten al davant tot de documents inintel·ligibles... Demano que s’eliminin els fulls de sala que no s’entenen! No més de vint ratlles ben dites, sisplau.

Sí, potser a Equipatge de mà hi ha més coses de la meva mare, i aquí hi ha un record especial del meu pare, perquè a més era una persona amb una força molt tel·lúrica, que crec que he heretat. Provenia d’una família de pagès, molt roja. La de la meva mare era més diplomàtica. Jo vinc de família de pastors, per part de mare, i de pagesos, per part de pare. Tinc els avis i oncles enterrats a les Torres de Fals, un lloc preciós. Per Divendres Sant sempre hi anàvem. Ara que fa 45 anys que és mort, el llibre m’ha servit una mica per retre comptes amb aquest món de pagès.

Sí, hi ha un joc amb Fals, que és el raval d’un poble que no té ni ajuntament (pertany a Fonollosa), i la falç de segar. El pare havia estat forner a Rajadell. Era tan ros i formós, que li deien “el forneret de ca la nina”. Però això de treballar de nit no li agradava i, un cop casat, va entrar d’encarregat a la fàbrica de la família Ferrer i Sant Pere del barri dels Paños. Va ser llavors que li van haver de treure un ronyó, l’any 1964, però sabíem que no tenia remei, perquè l’altre també el tenia fomut. Vam aguantar tretze anys amb l’ai al cor, fins que va morir.

Són quatre, que a més eren grans amics. Un és Joan Brossa, amb qui he après la frase “oblidar i caminar”. L’altre és Joan Perucho, amb qui m’unia una gran estima perquè era capaç de veure el que hi ha al darrere de les coses. Carles Hac Mor també va creure en mi, i li hauria tocat d’escriure el pròleg d’aquest llibre que va animar-me tantes vegades a publicar. Josep Palau i Fabre, en fi, és un referent perquè veu la poesia com un teatre de la vida, de la mateixa manera que Picasso es vestia d’arlequí. En els meus poemes jo també intento ser-hi a dins, d’alguna manera, no sé vestida de què, potser de pinya de Sant Joan, o de gra de sorra, o de sardina.