“Voldria morir sense res, tot net i endreçat”

Devia començar a escriure’n a finals dels vui­tanta, quan va néixer la meva filla. Una part els vaig pre­sen­tar el 1991 als Pre­mis Octu­bre i, com que vaig ser fina­lista, els vaig guar­dar al calaix. De tant en tant, quan em venia bé, hi afe­gia més poe­mes. Els últims que he escrit, de tota manera, no hi són, però ja va bé, perquè convé que repo­sin. No vull fer com­petència als meus amics poe­tes, ni vull fer car­rera literària, però sí que m’interessa tocar la poe­sia. Allà on hi ha algun motiu que em parla, jo hi he de res­pon­dre. Pot ser una fulla o una pedra. Són moments d’una certa levi­tació.

Jo havia pin­tat, dels 14 als 18 anys, i havia par­ti­ci­pat en algun con­curs de pin­tura ràpida i coses d’aques­tes, però vaig haver d’adme­tre que el meu camí era l’escrip­tura d’art. Tot i això, en vaig apren­dre les tècni­ques. Tenia l’estudi en un galli­ner del meu pare: les pone­do­res em ser­vien per posar-hi els pots de pin­tura. De petita vaig col·lec­ci­o­nar un àlbum de cro­mos d’història de l’art, que anava des de les coves d’Alta­mira fins a l’Andy War­hol, els asses­sors del qual eren José Cor­re­dor-Mateos i Vicente Agui­lera Cerni. Quan el vaig recu­pe­rar, vaig com­pro­var que era de l’any 1968 i em vaig que­dar de pedra: jo tenia onze anys! El pri­mer artista que vaig admi­rar va ser Van Gogh, és clar, les coses boges de Van Gogh. De fet, la boge­ria m’ha per­se­guit sem­pre: en els com­panys de feina que m’han tocat, els artis­tes que he cone­gut. El cas és que hi havia alguna cosa que em movia a pin­tar que al final ha aca­bat en l’escrip­tura sobre art, i aquest poe­mari surt de la mateixa inqui­e­tud, però en un altre for­mat. De fet, també pots fer poe­sia quan pre­pa­res una expo­sició: la pots fer par­lar poètica­ment. La poe­sia és a tot arreu, només cal reconèixer-la. A mi m’agrada que la poe­sia doni imat­ges, penso en imat­ges.

Aquests jocs m’interes­sen molt. A vega­des hem jugat amb la meva mare, que aviat farà 94 anys, a tro­bar parau­les que comen­cin així o aixà. De petita, men­tre anava cap a l’escola, em dedi­cava a sepa­rar parau­les per síl·labes. Era una manera de com­pon­dre i des­com­pon­dre. Però sobre­tot retinc les que veig escri­tes. Tinc molta memòria visual. Puc veure deu rètols seguits de Se vende piso i recor­dar-me de tots i cada un dels números de con­tacte. Per això, davant una obra d’art, de seguida l’encaixo en algun lloc.

És com un patri­moni imma­te­rial, un basa­ment, una pri­mera pedra sobre la qual puc cons­truir un futur. Jo sem­pre deia que el dia que no em dediqués a l’art pen­ti­na­ria bon­sais, però de fet pen­ti­naré poe­mes, o pilons de parau­les. És de les últi­mes coses que vol­dria per­dre. No té cap pre­tensió. Només intento que sigui una mirada al màxim de gene­rosa envers la vida, que al final és el que tenim. La mateixa lli­ber­tat que he tin­gut jo escri­vint-lo, que la tin­gui tot­hom per aga­far el lli­bre i gau­dir-ne o tirar-me’l pel cap. La lli­ber­tat és la màxima dig­ni­tat de què dis­po­sem.

Equi­patge de mà eren una mena de memòries o records en prosa, on par­lava de racons i per­so­nat­ges popu­lars de Man­resa. És com un ante­ce­dent de Falç i estre­lles, i va ser el comiat defi­ni­tiu de la meva ciu­tat, després de l’acció d’home­natge a Beuys Man­resa Haupt­bahn­hof, del 1997, que va ser com des­vet­llar la ciu­tat ador­mida amb un ritual xamànic. L’any que ve espero que podrem publi­car-ne el catàleg amb tot el mate­rial, coin­ci­dint amb el 500 ani­ver­sari de Sant Ignasi de Loiola i el cen­te­nari de Beuys.

Bar­ce­lona era una fita, perquè després del fran­quisme hi havia una gran espe­rança. Ara pot­ser em pene­deixo de no haver anat a París o a Nova York. Bar­ce­lona ha deri­vat cap a una ciu­tat buida de con­tin­guts. Quan s’hi ha creat un museu, ha estat per fer ciu­tat, no per afa­vo­rir l’art. Falta una bona política cul­tu­ral, que Max Cah­ner ja havia començat a ins­ti­tuir però que ha aca­bat des­feta. Avui pas­ses d’un sac de sub­ven­ci­ons al Macba; no hi ha estruc­tura entre­mig.

No sé si és per l’edat, però tinc ganes de tan­car car­pe­tes. De tota la docu­men­tació d’art con­cep­tual que guardo, en faré donació a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya. Al setem­bre vin­dran a mirar-s’ho. Vull treure’m coses del damunt i dedi­car-me a aquesta part més cre­a­tiva, i també a Wal­ter Ben­ja­min. Aquest lli­bre m’ha anat molt bé perquè és com un punt d’inflexió cap a una altra cosa, una part més cre­a­tiva. M’agra­da­ria morir-me sense res: tot polit i endreçat, parets netes. He somiat sem­pre en un cub buit, i el tinc ple de papers. No faig sinó moure els morts que tinc al calaix. El con­fi­na­ment ha anat bé per això.

Si no hi ha un rebrot molt gran, es tor­narà a la rutina, perquè les estruc­tu­res no han can­viat, i el sis­tema de con­sum mas­siu tam­poc. Men­tal­ment no ha can­viat res. Pot­ser es reforçaran suports vir­tu­als i digi­tals, però no subs­ti­tui­ran la part pre­sen­cial. Museus que tenen en plan­ti­lla cent tre­ba­lla­dors, com els fan fora?

Els públics no, els tre­ba­lla­dors públics són fun­ci­o­na­ris. Crec que hau­ria d’haver-hi un replan­te­ja­ment estruc­tu­ral dels museus. Els que han rebut més són els que es refi­a­ven de les entra­des: la Miró, la Pedrera. El que podria can­viar, tot i que no ho han acon­se­guit fins ara, és la pro­xi­mi­tat, abo­nar la pro­xi­mi­tat del públic. Quin és el pro­blema? Que el públic no s’hi reco­neix. Ja no dic que la gent no sàpiga qui és Tàpies, o qui ve després de Tàpies, sinó que no s’ha tre­ba­llat el conei­xe­ment del qui és qui, i qui val i qui no val, en la nos­tra cre­ació local.

És la feina de cada dia que han de fer els cen­tres d’art i els museus. Han de con­so­li­dar els valors, i això no ho fan. Es donen diners als artis­tes emer­gents, quan arri­ben a mitja tra­jectòria se’ls aban­dona, i quan són molt vells, amb molta sort i si han anat a l’estran­ger, tenen un reco­nei­xe­ment i se’ls fa una antològica. I punt, ja està. Aquest és el pano­rama del país. Jo crec que als anys 80 i 90 hi va haver artis­tes interes­sants, i estic inten­tant res­ca­tar-los en alguna expo­sició. Si no els veus, no pots saber si els valo­res o no. Sen­zi­lla­ment no s’ha fet la feina, i no només això, sinó que s’ha obviat de fer-la, i això és molt més fort. Per què? Per no afron­tar-se a la res­pon­sa­bi­li­tat de deci­dir qui val i qui no val. S’ha arri­bat fins als anys setanta i prou, i això ja ho vaig fer jo i m’han copiat durant vint anys al Macba. Dels 80 i 90 no s’ha fet cap escan­dall, i han pas­sat qua­ranta anys! Això és greu. El MNAC està recu­pe­rant l’art de la post­guerra amb ram­poi­nes. No són les peces bones d’aquells artis­tes, ho sento. Jo he estat en una comissió de patri­moni i se’ns ha fet com­prar una peça de Magda Bolu­mar exac­ta­ment igual que la del fons d’art de l’Avui dipo­si­tada al Museu d’Art de Girona. Si aquest és el cri­teri del MNAC, sen­zi­lla­ment fer ges­ti­cu­lar el museu, ja podem ple­gar.

Un museu neces­sita con­so­li­dar valors, valors locals, i en el moment que toca. Els cen­tres d’art de tant en tant n’encer­ten alguna, però veig el que fa la Panera o el Bòlit i al final tot queda una mica des­ma­ne­gat: pen­gen qua­tre fotos, qua­tre tex­tos i ja està, i això ja es feia fa qua­ranta anys. Jo vaig començar aquest rot­llo de la docu­men­tació i m’han copiat tan bé que ningú no ha fet res més. No vol­dria que sonés pre­sumptuós, però és que hi ha coses que cla­men al cel.

És clar, perquè no hi ha cri­teri, i això s’ha de poder dir. L’obra d’art ha de val­dre per ella mateixa. Per il·lus­trar un con­cepte escrius un lli­bre. Jo ja accepto que les idees puguin ser una obra d’art, però no que es rebaixi la idea de l’art a una altra cosa que ja no és art. No podem tenir un dis­curs paral·lel per expli­car un objecte que s’ha d’expli­car per ell mateix. A mi m’agrada l’art perquè soc molt visual, i una expo­sició la copso al moment. L’art és d’efecte ràpid, àgil, pura intuïció. Ara, si em plan­ten al davant tot de docu­ments inin­tel·ligi­bles... Demano que s’eli­mi­nin els fulls de sala que no s’ente­nen! No més de vint rat­lles ben dites, sis­plau.

Sí, pot­ser a Equi­patge de mà hi ha més coses de la meva mare, i aquí hi ha un record espe­cial del meu pare, perquè a més era una per­sona amb una força molt tel·lúrica, que crec que he here­tat. Pro­ve­nia d’una família de pagès, molt roja. La de la meva mare era més diplomàtica. Jo vinc de família de pas­tors, per part de mare, i de page­sos, per part de pare. Tinc els avis i oncles enter­rats a les Tor­res de Fals, un lloc preciós. Per Diven­dres Sant sem­pre hi anàvem. Ara que fa 45 anys que és mort, el lli­bre m’ha ser­vit una mica per retre comp­tes amb aquest món de pagès.

Sí, hi ha un joc amb Fals, que és el raval d’un poble que no té ni ajun­ta­ment (per­tany a Fono­llosa), i la falç de segar. El pare havia estat for­ner a Raja­dell. Era tan ros i formós, que li deien “el for­ne­ret de ca la nina”. Però això de tre­ba­llar de nit no li agra­dava i, un cop casat, va entrar d’encar­re­gat a la fàbrica de la família Fer­rer i Sant Pere del barri dels Paños. Va ser lla­vors que li van haver de treure un ronyó, l’any 1964, però sabíem que no tenia remei, perquè l’altre també el tenia fomut. Vam aguan­tar tretze anys amb l’ai al cor, fins que va morir.

Són qua­tre, que a més eren grans amics. Un és Joan Brossa, amb qui he après la frase “obli­dar i cami­nar”. L’altre és Joan Perucho, amb qui m’unia una gran estima perquè era capaç de veure el que hi ha al dar­rere de les coses. Car­les Hac Mor també va creure en mi, i li hau­ria tocat d’escriure el pròleg d’aquest lli­bre que va ani­mar-me tan­tes vega­des a publi­car. Josep Palau i Fabre, en fi, és un refe­rent perquè veu la poe­sia com un tea­tre de la vida, de la mateixa manera que Picasso es ves­tia d’arlequí. En els meus poe­mes jo també intento ser-hi a dins, d’alguna manera, no sé ves­tida de què, pot­ser de pinya de Sant Joan, o de gra de sorra, o de sar­dina.