Art

David Bestué

ARTISTA

“Els artistes ens hem d’habituar a una vida fangosa”

L’art ha perdut presència. T’ignoren? Doncs treballes amb més llibertat

Ens asseiem a les dues úniques cadires que –de moment– té al pis on s’acaba de traslladar, al barri del Camp de l’Arpa del Clot. M’explica que el seu confinament ha estat un temps de lectura, molta, i d’escriptura, per a un llibre de resignificació d’El Escorial que confessa que el fa parar boig. També ha dedicat estones a investigar materials, polvoritzant-los i convertint-los en lingots que s’imagina que són paraules. Els artistes tenen moltes coses a dir, sempre i ara especialment. I David Bestué (Barcelona, 1980) les diu esquivant clixés.

Com està?
Estic bé, crec que com tothom, encara patint emocionalment la situació que vivim en aquests moments. A nivell professional, aquest any havia de ser bastant intens, perquè havia de mostrar el que he anat treballant després de l’exposició que vaig fer al Museu Reina Sofía, el 2017. Una de les coses que em feia més il·lusió era el comissariat d’una exposició d’escultura del segle XX i XXI a la Fundació Joan Miró, prevista a l’octubre, que de moment s’ha ajornat. Entenc perfectament la situació de la fundació, que és crítica. Per això prefereixo no pensar-hi: si no surt amb aquest format sortirà amb un altre: una conferència, una publicació…
Ha hagut de replantejar altres projectes?
Sí. Però això no és rellevant: ho és que el teu cap vagi funcionant. I jo tinc les idees clares. Penso que estem en un moment molt interessant en l’àmbit de l’art contemporani, també perquè és un moment de fragilitat extrema. En certa manera ha deixat de tenir poder. Ha perdut presència. I quan deixes de tenir poder t’has de situar a l’altra banda, és a dir, marxar cap a la resistència. T’ignoren? Doncs treballes amb més llibertat. Les noves tecnologies han afectat molt l’art: li han pres l’hegemonia de la imatge. De fet, crec que estem en una fase social d’addicció cognitiva que fa incapaç la generació d’un pensament mínimament crític i discursiu. Ara l’art ha de dedicar les energies a investigar una altra sèrie de qüestions: per exemple, com visualitzar i registrar allò que no té cabuda en aquestes imatges hegemòniques, i identificar el que volen tapar. Hi ha un canvi de paradigma important en l’art des de fa uns anys. Potser no tindrà molt públic, no serà sexy, serà més soterrat. I s’haurà d’introduir en altres àmbits per sortir dels estereotips. L’art sempre va endavant quan s’expandeix en altres territoris. En el meu cas, aquest àmbit és l’arquitectura o el llenguatge. Per això em preocupa poc fer exposicions. No sé fins a quin punt en les exposicions és on acaba una investigació. O no sempre ha de ser així. Vas anar a Arco?
No.
Jo sí. Poc més d’un mes després, quan va esclatar la Covid-19, em vaig adonar, fent repàs, que moltes de les peces que hi vaig veure no aguantarien tot el que ha passat.
Quin tipus de peces?
Es notava que moltes obres s’havien fet per vendre. Formalment i tècnicament, impecables. Jo en part també hi he participat d’això; també he fet obres més comercials, o més visuals. No en renego. En el fons m’agradaria viure d’anar venent les meves peces i no haver de dependre d’una institució. Prefereixo mil cops que algú em compri una obra que no haver de demanar diners a les administracions públiques. Fins ara ho he aconseguit bastant, de ser autònom, però sé que això cada vegada serà més difícil. Arco em va fer pensar en la dualitat Pablo Gargallo i Julio González. Gargallo, amb les seves obres tan polides i fines, del gust art déco i burgès, i González, que les feia quan sortia del taller de la Renault, amb urgència; les feia encara que no les hagués de veure ningú. I aquest és l’art que a mi m’interessa més i que no està pensat només per fer bonic en una casa. Dora García, Jaume Ferrete o Francesc Ruiz, per exemple. Aquest art és el que passa el sedàs de la Covid-19. L’art aparadorista és el que potser ja no s’aguanta. Tampoc vull generalitzar.
És l’art que marcarà aquesta nova era?
És l’art que, en certa manera, s’ha de reivindicar. Crec que una part de la burgesia està deixant d’interessar-se per l’art contemporani. I ho veig normal: segons qui visiti ara La Virreina, pensa: “Què coi passa aquí?” Quan dic que l’art s’ha convertit en una eina de resistència vull dir això, que està lluitant contra un cert ordre, i és normal que això generi un divorci del poder amb l’art. Ho veiem amb la fuita de patrocinadors o en fundacions com la Suñol, que s’està venent les obres de la seva col·lecció. És un problema greu que ho faci mig any després de la mort de Josep Suñol. Però és que també és un problema greu que les administracions no hagin estat capaces en el seu moment de seduir-lo perquè cedís una part del seu llegat.
De cada crisi els artistes en sortiu més pobres, però a qui li importa?
Si treballes en l’art contemporani saps que ets algú que patirà problemes econòmics. Genera neguit, però no crec que hagi de ser el centre de les nostres preocupacions. Potser sona una mica hippy, però el cert és que gaudim de coses que no valen diners i, d’alguna manera, ens hem d’habituar a tenir una vida fangosa. No només a nivell econòmic. També som superinsatisfets per natura, si no fos així ho deixaríem córrer. Acabes una expo i t’adones que t’han quedat coses per dir o que no és ben bé el que volies dir. I continues perseguint la pastanaga.
Però tampoc podeu viure de l’aire.
No, i per això és evident que cal una estructura pública. Però aquest és un altre dels grans temes, i és que aquí l’art contemporani no ha estat al centre d’atenció polític. La cultura s’ha instrumentalitzat identitàriament i s’ha deixat molta cosa fora. L’art contemporani català és ampli. És Perejaume i és El Palomar, és Ignasi Aballí i és Daniela Ortiz. Hi ha moltes sensibilitats. No és que s’hagin volgut silenciar, però no s’han tingut en compte. De la mateixa manera que podríem parlar dels llegats dels artistes de la generació dels seixanta i dels setanta, que ara tenen setanta o vuitanta anys, un immens patrimoni que està en perill. L’administració no se’n preocupa. Tu i jo podríem fer ara en un moment una llista de, què sé jo, vint artistes imprescindibles als quals caldria trucar, preguntar com estan i què volen fer amb el seu treball. Per què no ho fa ningú això? Fa poc ho vam denunciar la Plataforma d’Artistes de Catalunya (PAAC) en un comunicat . I això si ens cenyim a l’art contemporani. Si entrem en l’arquitectura…
Entrem-hi.
És una de les grans oblidades. És el cas clar del que passa amb una cultura enfocada en la identitat, necessitada de símbols i de genis però poc preocupada per analitzar i difondre el context global d’una professió. Catalunya no disposa d’una institució pública que preservi el llegat dels seus arquitectes i que generi debat sobre de quina manera volem viure al territori. No només això, tampoc s’afavoreix ni s’aposta per una arquitectura experimental. En aquests moments estic sorprès amb el concurs de l’ampliació del Macba. És un gran error. I una injustícia. Per participar-hi demanen haver fet tres museus, tres rehabilitacions i tres edificis de nova planta. Qui s’hi pot presentar? Els estudis joves del país, per descomptat que no. Quan es va fer el Pompidou, els Rogers i Piano no havien fet res abans. Amb aquest concurs el Macba està fent impossible que es pugui generar un projecte interessant. Hi ha molts estudis d’arquitectura que es queixen de les bases, però no sembla que ningú estigui fent res. No saben com vehicular la protesta. Els artistes tenim la PAAC. És important que estiguem organitzats. La nova junta –en soc un dels vicepresidents– ens hi vam posar fa més d’un any. I amb ganes. Durant el confinament hem fet molta feina de defensa dels drets dels artistes, sobretot la nostra presidenta, la Montserrat Moliner.
En aquests relats esbiaixats que comenta, quina responsabilitat hi tenen els museus?
Tinc per costum anar a visitar bastants museus comarcals. I en tots el discurs s’acaba en el noucentisme. Amb sort frenen amb alguna obra informalista. És clar que hem de reivindicar un millor Macba, però també que en aquests museus petits endormiscats entenguin que l’art contemporani i la institució museística tenen moltes coses a dir. Que l’art té molta potència, no només per ensenyar coses sinó també per intentar replantejar-les. Que l’art pot ser molt útil. Si et genera una bufetada a la cara, és útil. Un museu ha de saber detectar els conflictes que estan passant al lloc on està immers. L’art contemporani et sacsejarà, et trencarà els esquemes i et donarà eines. Els veïns de Tossa tindrien moltes més eines per saber com volen viure si el seu museu també analitzés l’arquitectura mediocre que ha destruït i que ara mateix continua destruint el paisatge de la costa. O el Museu de Maricel a Sitges, que recentment ha patit una reforma tristíssima, com d’ambulatori, en lloc de fer exposicions modernistes també podria investigar el paper dels indians a Amèrica, la relació a vegades conflictiva entre el turisme homosexual i la població o la política extractiva que ha patit el Garraf. El que vull dir es que un museu no només hauria de reunir les pedres i les pintures d’una comunitat sinó també detectar quines han sigut les fites i els traumes d’aquell lloc, les seves contradiccions. En definitiva, posar en crisi imaginaris heretats. Ara estic pensant en l’Espai ZerO1 d’Olot, que feia una feina magnífica i se’l van carregar. És una constant nostra: haver de lluitar perquè es conservi el que es fa bé. L’art té un significat flotant. Va emetent senyals, sense arribar a cristal·litzar mai, com el fang tou de què parlava abans. Per això hauríem de disposar d’estructures àgils, no ancorades en paràmetres obsolets com el sistema museístic, els mitjans de comunicació o l’ensenyament artístic superior. Si algú vol aprendre a pintar un bodegó o modelar un bust, no hauria d’anar a la Facultat de Belles Arts sinó a una acadèmia. La facultat hauria de ser un espai d’excel·lència, amb pocs alumnes i rotació constant de professors, metodologies i línies d’investigació.
L’arquitectura és un dels seus camps d’estudi. Aquest any fa els 20 anys de la mort d’Enric Miralles, un dels seus referents. Què espera dels actes de record que se li faran?
Va ser el meu aprenentatge de vida. Moltes de les coses que penso li dec al seu treball. Crec que el que més m’agradava d’ell, així com d’altres arquitectes i artistes actuals com la Julia Spínola, són els mecanismes mentals que acabaven desembocant en un exercici formal, potser perquè jo careixo d’aquesta capacitat; és el meu límit, sóc incapaç de generar un objecte singular. Miralles va ser el meu mestre a l’ombra dels vint i pocs als vint i molts anys, quan vaig treure el llibre. Vaig agafar una època que les seves obres patien molt, perquè encara no era famós. Recordo haver anat a Reus on havia fet un passeig que va desaparèixer perquè als veïns no els hi agradava. O el camp de tir amb arc dels Jocs Olímpics, on encara hi ha una part desmuntada després que hi construïssin el metro. En aquest programa commemoratiu, no sé si el llegat de la seva primera època, el que va fer junt amb Carme Pinós o sol, serà tan reivindicat com el de la segona època, el de Benedetta Tagliabue, a qui s’ha d’agrair que tirés endavant les seves obres després de mort. Em fa una mica de por que es quedin en aspectes superficials. És el que dèiem de les coses boniques. Miralles fa una investigació que va molt més enllà de la coberta de colors i de les formes rares. Que siguin maques és el que menys importa: és una conseqüència del seu pensament.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.