Crítica
música
Jordi Savall i els viatges de la folia
Malgrat el malestar de la crisi sanitària, la música no s’atura, i menys els grans músics, com Jordi Savall, que va tornar a Girona acompanyat per dos centenàries violes de gamba (aquest meravellós instrument que s’abraça amb les cames) i també per la guitarra i la tiorba de Xavier Díaz-Latorre.
La cita era a la sala de cambra de l’Auditori, a primera vista sense encís pel distanciament de seguretat, però integraven la platea veritables melòmans, àvids per una vetllada intimista. Va durar una hora, tot i que la proposta era sucosa: Un passeig per l’Europa del barroc, amb parada en diferents segles i latituds del continent. Per començar, les Recercades del toledà Diego Ortiz, arrencant amb el conegut tema de La folia: si la guitarra i la tiorba asseguraven la tonada de base, el gambista conduïa la veu principal, polsant elàsticament les cordes i espargint els dits al ritme de la seva pròpia dansa.
Sense sorpresa, Savall ens va delectar en solitari, amb peces de l’escocès Tobias Hume, que conserven un esperit bel·licós i jocós, amb detalls summament experimentals. Més tard, hi enllaçaria obres de Bach i Schenck, de tonalitats més tardorenques. Hieràtic, el gran mestre destil·lava de la fusta la saba de les notes més essencials. Díaz-Latorre també va tenir moments per brillar, amb les incisives Jácaras & Canarios, de Santiago de Murcia, amb rascats quasi bandolers, molt al gust del nostre imaginari popular. Òbviament, el trajecte també ancorava en Marin Marais, de qui Savall és paladí. Es tracta d’un barroc més texturitzat i introspectiu, de vols oberts, en què l’expressió predomina sobre la forma. Aleshores, l’última obra del francès (i del concert) constava d’una folia, que de fet reprenia el tema de la primera partitura d’Ortiz: així es tancava el cicle, amb la idea que el final, al final, sempre és un nou principi.
No per casualitat, els dos músics van oferir un parell de bisos, i van cloure amb unes sumptuoses improvisacions, en què el gran músic d’Igualada va posar en relleu el seu tarannà més lliure i juganer: el leitmotiv de l’actuació era la folia i els seus vaivens. Per això, el viatge sempre continua.