Sentir-se una ànima

Pin­tava el que tenia davant dels ulls, i, com els camps que es veien rere les mare­de­deus amb el nen dels mes­tres ita­li­ans, el que plas­mava era una vida somi­ada, sen­zi­lla i tran­quil·la. El bon Pis­sarro, amb tan­tes cri­a­tu­res, era el més des­val­gut de tots, i en canvi era jus­ta­ment ell, el pin­tor sense cli­en­tela, el que li feia pujar la moral. Pen­sava en en Sis­ley, l’anglès mera­vellós a qui la injustícia i la indi­ferència havien aca­bat amar­gant sense que això li acabés les ganes de pin­tar o li fes la mà més fei­xuga. Fins al final de la seva vida, sem­pre va començar els qua­dres pel cel. “Saps, el pri­mer que s’ha de pin­tar és el que can­via: el blau, que s’esva­eix jun­ta­ment amb el dia, els núvols que fugen. El cel ens passa per sobre, nosal­tres pas­sem sobre la terra. S’ha de començar sem­pre pel cel!” Ara la gent es bara­llava pels seus qua­dres, a París, a Lon­dres i a Nova York les sub­has­tes asso­lien xifres cada cop més impor­tants. I en canvi tant l’un com l’altre havien sigut tan pobres que en Monet els havia hagut de pagar l’enter­ra­ment. Havia sal­vat les dones i els fills de tots dos com­prant i fent com­prar els seus fons de taller. El pin­tor ara mun­di­al­ment famós era esquerp amb els mar­xants i generós amb els col·legues. Als pri­mers els feia pagar les angoi­xes que li havien fet pas­sar, i als altres els donava el que el seu talent hau­ria hagut de garan­tir que no els cal­dria pido­lar.

Quan els ame­ri­cans no podien pagar un qua­dre de Monet, en com­pra­ven un dels seus col·legues. Fent pujar els seus preus, també feia pujar els dels amics.

En Monet no només donava diners, que ja no sig­ni­fi­ca­ven res per a l’home en qui s’havia con­ver­tit. Donava el seu temps, la seva força de tre­ball, la passió i l’obs­ti­nació rabiüdes, tros­sets de la seva vida. Posava al ser­vei dels altres l’auto­ri­tat que li con­fe­rien l’èxit comer­cial, l’admi­ració uni­ver­sal i els con­tac­tes. El 1890, havia pres la ini­ci­a­tiva de començar una subs­cripció per reu­nir els vint mil francs neces­sa­ris per com­prar l’Olym­pia a la vídua d’en Manet. La idea era donar-lo al Louvre i garan­tir unes ren­des a la senyora Manet, que les neces­si­tava de mala manera. Volia que fos­sin els poders públics els qui pro­po­ses­sin la tela d’aquell antic repu­diat a l’admi­ració de tot­hom, al vai­xell insígnia del patri­moni naci­o­nal. Havia escrit a tots els cone­guts, havia picat tots els tim­bres, s’havia arris­cat a patir el rebuig de per­so­nes a qui menys­pre­ava, havia con­fiat en les amis­tats més anti­gues, i n’havia per­dut, per obte­nir con­tri­bu­ci­ons i suports. Hi havia des­ti­nat un any sen­cer, durant el qual havia dei­xat de pin­tar. Refu­giat al taller, reme­nant pape­rassa, es que­dava asse­gut a l’escrip­tori per res­pon­dre el cor­reu i por­tar la comp­ta­bi­li­tat de les dona­ci­ons i les pro­me­ses de dona­ci­ons. Sobre el paper de carta, apro­fi­tant la claror del jardí, o, al ves­pre, la del llum de casa, s’afe­blia els ulls i es tacava els dits de tinta negra. Els pin­zells se li asse­ca­ven als pots, ni la barba ni la roba li feien sen­tor de pin­tura fresca. Ara només feia olor de cigar­re­tes. La millor, pica­dura enrot­llada, després de la del matí, era la d’abans de sopar, quan repas­sava la suma de les dona­ci­ons.

Les con­tri­bu­ci­ons més modes­tes pro­ve­nien de les per­so­nes a qui admi­rava, escrip­tors i artis­tes de talent, menys­tin­guts i neces­si­tats en idèntica mesura. Aque­lla inversió de pro­por­ci­ons entre els diners i el talent l’inqui­e­tava. Ara que era ric i influ­ent, que podia obte­nir l’auto­rit­zació del pre­fecte per des­viar un curs d’aigua cap a la seva pro­pi­e­tat, que podia fer-se una col·lecció per­so­nal d’obres d’art modern, que podia fer espe­rar minis­tres, prínceps i mul­ti­mi­li­o­na­ris a la porta de casa, no podia ser que hagués per­dut la capa­ci­tat de pin­tar res de valuós? O pot­ser no l’havia tin­gut mai, aque­lla capa­ci­tat? En llòbre­gues medi­ta­ci­ons, sovint es deia que per força havien de remu­ne­rar alguna mena d’enga­nyifa, les ren­gle­res de zeros dels seus comp­tes cor­rents, de les seves acci­ons i obli­ga­ci­ons. Havia aca­bat sent tan pròsper com en Meis­so­nier, que havia bas­tit una gran for­tuna fent lluir més cui­ras­ses amb el pin­zell de les que havia ali­neat Napoleó a Aus­ter­litz o Water­loo. Si ja no donava més de si, si la seva pro­ducció estava sobre­va­lo­rada, almenys que els divi­dends d’aque­lla impos­tura es poses­sin al ser­vei d’un gran pin­tor. Perquè en Manet sí que era un gegant.

El pri­mer a res­pon­dre va ser el doc­tor Bellio. El mateix home entès i magnànim gràcies a qui havia pogut reti­rar el medalló de la Cami­lle de la casa d’empe­nyo­ra­ment. En Monet l’havia pas­sat pel coll de la difunta abans que la col·loques­sin al taüt, fre­gant-li amb els lla­vis el front dur i glaçat. El mece­nes, rati­fi­cant els motius que en Monet havia expo­sat per a la subs­cripció, havia afe­git que volia con­ser­var a França el qua­dre que tanta pol­se­guera havia aixe­cat al Saló de 1865, a París, i que havia can­viat l’art de la pin­tura a tot el món. S’havia d’evi­tar que algun dels col·lec­ci­o­nis­tes ame­ri­cans que el tenien entre cella i cella pogues­sin posar l’Atlàntic entre l’Olym­pia i la terra que l’havia vist néixer. El pin­tor havia res­post amb una arron­sada d’espat­lles a l’argu­ment patriòtic. Tant se li’n fumia, el pres­tigi de França.

El juliol de 1914 ja no veia les coses d’aquesta manera. El món havia can­viat, i ell també. Hau­ria val­gut més evi­tar la guerra, però ja que la tenien allà, ja que els ale­manys la volien, s’hi havia d’anar, si no amb entu­si­asme, almenys d’una manera resolta. Perquè aquesta vegada era del tot impres­cin­di­ble gua­nyar. Una der­rota més, i França s’hau­ria aca­bat. I també s’hau­rien aca­bat la República, la nació i la lli­ber­tat. Si l’exèrcit era der­ro­tat, si l’Estat aca­bava de genolls com feia qua­ranta anys, França que­da­ria des­mem­brada, la seva uni­tat es tren­ca­ria irre­me­ia­ble­ment. Li farien pagar els seus segles d’orgull, la seva glòria sense igual. L’Imperi ale­many ja no en tin­dria prou amb Alsàcia i la Lorena, ara també vol­dria la riba del Mosa i el massís de les Arde­nes. Això s’havia d’aca­bar, la lluita a mort entre França i Ale­ma­nya estava a punt de començar. Com tot­hom, n’estava con­vençut i, com tot­hom, volia gua­nyar.

Encara que no l’hagués enco­rat­jat, en Monet apro­vava l’allis­ta­ment de l’únic fill que li res­tava. El dia que en Mic­hel havia anat a pas­sar un diu­menge a casa, a Giverny, durant el període d’ins­trucció, ves­tit d’uni­forme, en Monet havia posat tot orgullós al seu cos­tat per al fotògraf. Després havien fet una pas­se­jada ple­gats, par­lant de l’ofici de sol­dat. En Monet recu­pe­rava amb plaer tot el voca­bu­lari obli­dat que li havia sigut fami­liar als vint anys, quan mun­tava a cavall i acam­pava a les por­tes del desert. Pala­de­java, pro­nun­ci­ant-les, les parau­les estra­nyes de la vida mili­tar: els graus, les armes, els arreus dels cavalls, el ritme dels dies, les tas­ques, els cos­tums i els ritus. Cadas­cun d’ells con­te­nia un uni­vers sen­cer, tota la seva joven­tut.

Al taller del prin­cipi de ser a Giverny, on ja no pin­tava, sinó que només dei­xava els tes­ti­mo­nis dels anys ante­ri­ors, alguns qua­dres, objec­tes, lli­bres, en Monet hi havia res­ca­tat el retrat en què se’l veia ves­tit de caçador d’Àfrica que li havia fet en Char­les Lhui­llier, un cama­rada de joven­tut, durant un permís que havia pas­sat a Le Havre. Al cos­tat d’aquell, l’uni­forme del seu fill li sem­blava força esblai­mat, gasiu en l’ús del tei­xit i pobre d’orna­ments. Era com aque­lla guerra. De seguida havia mos­trat el seu trist ros­tre de tècnic ferotge sense flo­ri­tu­res. A prin­ci­pis de setem­bre, abans que la victòria del Marne no expulsés la invasió, en Monet no només s’havia negat a reple­gar-se al sud del Sena, sinó que, com si des­afiés el destí, havia pujat a la part alta del poble per sen­tir, com deien els vila­tans, el soroll de les cano­na­des. No havia sen­tit gran cosa, fora d’una remor empesa pel vent. Era només el soroll que feien en tra­ves­sar l’aire, el mateix que ell havia vol­gut fer sen­tir molts anys abans quan pin­tava les file­res de pollan­cres. En canvi, sí que havia vist pas­sar els vehi­cles plens de ferits que s’eva­cu­a­ven als hos­pi­tals de l’inte­rior. N’hi havia tants, que un ric artista ame­ricà que vivia a Giverny havia posat una part de la seva finca a dis­po­sició de les auto­ri­tats perquè hi ins­tal·les­sin una uni­tat de cures per als ferits. En Monet con­tribuïa a la intendència d’aquell petit esta­bli­ment sani­tari por­tant-hi les ver­du­res del seu hort. Era ell qui duia la sopa als catorze sol­dats que es recu­pe­ra­ven dels res­pec­tius trau­ma­tis­mes. Els cri­ats en edat d’empu­nyar les armes havien estat mobi­lit­zats. En Monet els havia subs­tituït per dones o homes grans. Men­tres­tant, tenia la sen­sació que con­tribuïa a la pro­tecció d’aque­lla petita comu­ni­tat on, sem­pre guar­dant les distàncies, havia arre­lat d’una manera pro­funda. Això l’havia rejo­ve­nit.

Va ense­nyar al sol­dat Mic­hel Monet el lloc on pen­sava fer aixe­car un edi­fici nou, al fons de la pro­pi­e­tat. A punt de fer els setanta-cinc anys, en plena guerra, havia deci­dit fer-se un ter­cer taller, un han­gar de grans dimen­si­ons, de pro­por­ci­ons inèdites, adap­tat al pro­jecte de què feia mesos que par­lava. El desig de tor­nar a repre­sen­tar els nenúfars que cul­ti­vava a l’estany l’havia tor­nat a domi­nar, i aquest cop volia tras­lla­dar-los a una superfície més àmplia. Tan àmplia com els fres­cos que havia admi­rat a les parets i als pla­fons de les esglésies de Venècia. Els qua­dres que havia pin­tat allà, a la tar­dor de 1908, l’última vegada que havia estat al cos­tat de l’Alice, no eren dels millors que havia fet. N’hi havia de real­ment medi­o­cres. Aque­lla ciu­tat no feia per a ell. Era massa bonica, massa deco­rada, massa rica en tots els sen­tits. Durant tres mesos s’hi havia per­dut en l’intent de dur a terme un pro­grama de tre­ball absurd. Amb tot, les obres que va dur de Venècia no van dei­xar de tro­bar qui les admirés. La seva sig­na­tura sota la vista del Gran Canal, del palau ducal o de l’illa de San Gior­gio Mag­gi­ore es venia molt bé. Eren qua­dres per als xim­plets, per als pre­ten­si­o­sos amb un compte ban­cari ben far­cit. De tota manera, havia tor­nat de la Lla­cuna amb tot un seguit d’impres­si­ons pro­fun­des que s’havien començat a desen­vo­lu­par durant l’insomni del viatge de tor­nada, al tren de nit que el tor­nava a París.

A Venècia havia entrat a les esglésies i les basíliques, cosa que a França no feia gai­rebé mai. Eren molt dife­rents, menys fos­ques, menys altes, i els inte­ri­ors tenien les pro­por­ci­ons d’un palau. Els arqui­tec­tes que les havien cons­truït no havien vol­gut, com els fran­ce­sos, situar el mis­teri a les altu­res, sinó al vol­tant dels homes, sota la llum, la llum del dia, la llum dels ciris. Déu no només era pre­sent a dalt, sinó al cos­tat. Era l’evidència i la mul­ti­tud davant de l’evidència. A Venècia, qui visi­tava la presència divina no es tro­bava enmig d’un bosc de colum­nes, sinó que avançava entre la plaça coberta d’un mer­cat sumptuós, fet per unir i exta­siar el poble dels encon­torns. Les vol­tes no es per­dien en l’ombra, sinó que s’obrien sobre els caps com mans pin­ta­des. No ente­nia gens les esce­nes reli­gi­o­ses que uns veri­ta­bles atle­tes de la pin­tura havien repre­sen­tat sobre aque­lles superfícies, però sen­tia que es des­ple­ga­ven al seu vol­tant com unes visi­ons vives i reals, foses per una mena d’embrui­xa­ment de la mirada. No sabia el que les imat­ges repre­sen­ta­ven i no ho volia saber. No li interes­sava. Aque­lles volu­tes de teles tor­nas­so­la­des, els tur­bants de núvols i els cos­sos glo­ri­o­sos que omplien l’espai i el dota­ven d’un movi­ment secret, però per­cep­ti­ble, li feien pujar l’espe­rit als ulls. Amb els ulls obse­dits, el coll tort, el front alt, t’hi sen­ties una ànima.