Cinema

Ventura Pons

Director de cinema

“El cinema és la vida i la vida és el cinema”

La veritat viatja. Quan les pel·lícules són de veritat, viatgen; una altra cosa és que es vegin

Els 33 llarg­me­trat­ges que ha diri­git, tots en català, fan de Ven­tura Pons (Bar­ce­lona, 1945) el cine­asta més prolífic en la nos­tra llen­gua. Que amb el català es pot anar arreu del món ho demos­tra que els fes­ti­vals inter­na­ci­o­nals han con­vi­dat més de 800 vega­des les seves pel·lícules. El pas­sat 25 de juliol va com­plir 75 anys i es manté en plena acti­vi­tat: acaba de ven­dre el seu fons d’art per tirar enda­vant tres pro­jec­tes cine­ma­togràfics. Hem vol­gut tenir una con­versa rela­xada amb ell, lluny de l’estrès i els cronòmetres dels rodat­ges i pro­mo­ci­ons (on hau­rem par­lat almenys en 25 oca­si­ons en 30 anys), per par­lar del cinema i la vida. Dos con­cep­tes que, per a ell, són indes­tri­a­bles.

Com va anar la sub­hasta de la seva col·lecció d’art?
Ja es va fer i va anar molt bé.
Per què va deci­dir posar-la a la venda?
Totes aques­tes pin­tu­res les havia com­prat amb diners del cinema. Com que neces­sito diners per tor­nar a fer cinema, i la situ­ació és caòtica, venc aques­tes obres i els diners tor­na­ran al cinema.
Per què diu que la situ­ació és caòtica?
El pro­blema no ha estat la Covid-19, és la crisi econòmica que com­porta per a tants sec­tors, no única­ment el cul­tu­ral.
Creu que ho pati­rem tants anys com la crisi del 2008?
O serà pit­jor. Quan­tes empre­ses estan tan­cant? He par­lat amb Car­les Balagué, que ha tan­cat la pro­duc­tora i els cine­mes Méliès; Cha­varrías ha tan­cat Obe­ron; els cine­mes de Cer­da­nyola... I els que tan­ca­ran. Hau­rem de fer cinema a la fresca. Un dels pro­jec­tes que tinc és dema­nar a l’Ajun­ta­ment permís per fer-ne. Si no ens dei­xen obrir els cines, ho fem a la fresca.
La situ­ació econòmica és molt com­pli­cada. La Gene­ra­li­tat i el govern de l’Estat estan fent les coses prou bé en l’àmbit de la cul­tura?
Jo crec que ho inten­ten. Però d’inten­tar-ho a poder-ho fer hi ha una diferència.
Els cine­mes Texas de Bar­ce­lona, quan obri­ran?
Inten­ta­rem obrir al setem­bre, com els cine­mes del grup Balañà.
És el cine­asta que ha diri­git més pel·lícules en català de la història. D’on surt la força i per­se­ve­rança per arri­bar a fer 33 llarg­me­trat­ges?
Perquè la vida és el cinema i el cinema és la vida. Tan sen­zill com això i amb totes les difi­cul­tats que com­porta. Però a mi les difi­cul­tats em fan créixer.
Ha demos­trat que el català es pot viat­jar per tot el món.
És clar que sí. I amb la veri­tat! La veri­tat viatja. Quan les pel·lícules són de veri­tat, viat­gen. Una altra cosa és que es vegin als cine­mes. Em van dedi­car un congrés a Den­ver, Colo­rado. S’han escrit mol­tes tesi­nes sobre mi. A tot el món ame­ricà em diuen Maes­tro Pons, i aquí tinc la sen­sació que soc el mes­tre Tites.
No se sent prou reco­ne­gut a Cata­lu­nya?
No. Taver­nier em va dir que li passa el mateix a París. I això que m’han donat la Creu de Sant Jordi, el premi naci­o­nal de cinema... Després quan veus la rea­li­tat, que s’ho empor­ten tot sem­pre els matei­xos, pen­ses que hau­rien de ser una mica més equànimes.
En què inver­tirà els diners obtin­guts amb la col·lecció d’art?
En tres pro­jec­tes. Un és La meva prin­cesa asteca, un llarg­me­tratge basat en fets reals sobre la meva infància.
És una recre­ació de la seva infan­tesa amb actors?
Exacte. Després, tinc escrit de fa dos anys The spi­rit of Cata­lo­nia, adap­tació del lli­bre publi­cat pel doc­tor Tru­eta el 1941 a Oxford. No és un lli­bre d’un gran metge, sinó d’un gran huma­nista. L’acció la situo el 23 d’octu­bre del 1973, quan li van encar­re­gar a Pau Casals l’himne de les Naci­ons Uni­des, i quan el va tocar és quan va dir les famo­ses parau­les sobre Cata­lu­nya. Tot el que va pas­sar aquell dia m’ho he inven­tat.
Ha esmen­tat tres pro­jec­tes. Quin és l’altre?
És un docu­men­tal que es titula Els cosins de Mali, que tracta sobre l’homofòbia a l’islam. És espantós el que està pas­sant. I no només als homo­se­xu­als, també amb les dones. Tracta del mas­clisme i la repressió al món islàmic. Segu­ra­ment serà el pri­mer que faré, i després La meva prin­cesa asteca.
A més de docu­men­tals i dra­mes, al llarg de la seva car­rera també ha fet mol­tes comèdies. Per què?
La comèdia és el gènere pre­di­lecte dels espec­ta­dors, per això de tant en tant en faig. És un gènere difícil de fer, s’ha de ser molt precís. Amb un drama, vas tirant, però amb la comèdia... Compte!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.