La dèria per la muntanya

Estiuejar a la muntanya ha estat, durant els darrers anys, una de les meves dèries no satisfetes per raons que no vénen a tomb. Enguany, finalment, he passat un mes al Pirineu aragonès, que no coneixia. Respirar-ne l’aire ja vigoritza i assossega. Vam tenir la sort de trobar allotjament i taula parada a preu assequible en un poblet de rondalla que es diu Broto, província d’Osca.

Broto es troba a nou-cents metres d’altitud, i aquesta és una alçària ideal per a un cor que aviat farà seixanta anys. El clima és sec, els matins fresquívols, el sol no mossega i de nit pots dormir amb flassada. Tot el que l’envolta és majestuós, i la gent que hi viu, hospitalària, molt neta i educada.

En veure, per primera vegada, el grapat de cases arraïmades entorn del campanar de l’església i el riu Ara, que hi serpenteja, vaig tenir el presagi que m’hi trobaria de gust. El panorama se m’oferia, des d’una cruïlla de la carretera que puja a Torla i baixa a Broto, com una postal turística de carn i ossos. Entre muntanyes esquerpes s’expandia un conjunt harmoniós de cases baixes amb teulat de pissarra o de terrera. El riu escumós blavejava entre horts i bedolls. La visió era ja una promesa de bones vacances, les que jo necessitava al llindar dels seixanta anys, caminant per la vida amb un home que ja els depassa i que, per cert, és fill de l’Aragó. Sense dir-nos una paraula contemplàrem el lloc escollit per al nostre repòs i compartírem la sensació que havíem encertat.

Ho hem encertat. Un cop instal·lats en la senzilla cambra llogada al fuster del passeig del riu hem tingut la certesa que aquestes seran unes vacances totals perquè ens permetran de reposar lluny de tots aquells i de tot allò que és la nostra vida durant onze mesos; respirar aire puríssim, conviure amb gent que no ens coneix i caminar... estirar les cames per ignorades dreceres obertes entorn d’unes muntanyes imponents, la més original de les quals contemplem des de la finestra: el Mondarruego, 2.848 metres.

Ja no tenim l’edat per a fer una excursió al Mondarruego, però avui hem decidit acostar-nos-hi pel camí vell que mena a Torla, llogaret més alt que Broto, situat a mig camí del parc nacional d’Ordesa.

A Torla, des de Broto, s’hi arriba pujant per la carretera uns cinc quilòmetres, que, en cotxe, es fan en deu minuts malgrat la costa. Nosaltres hi hem anat a peu per la drecera que segueix la vora dreta del riu Ara. La passejada ha estat una aventura. El viaró reserva tantes sorpreses i segueix un itinerari tan accidentat que justifica sobradament les esgarrinxades i el desllorigament produïts.

Calçats d’espardenya i apuntalats en improvisats gaiatos, encetàrem camí per sota el pont a mà esquerra, deixant el vell barri de Broto i les ruïnes del vell pont romà destruït en la guerra civil 1936-1939. Un senderó ample i pedregós passa entre els camps d’alfals i de patates que es conreen entre el riu i la carretera. Tot seguit, i a mà dreta, s’admira una pollancreda a l’ombra de la qual han plantat tenda alguns estiuejants nòmades.

Deixant la pinya de pollancres s’entra de ple al vell camí de Torla i l’aventura comença. L’aventura per a una parella que sumen un segle llarg entre tots dos, fan vida sedentària en una ciutat del litoral humida i emmetzinada i no estan gens avesats a les passejades per la serralada.

La primera sorpresa són les mosques. Eixams de mosques porfidioses i altres insectes no identificats que ens assetjaren voraces i tossudes, ensumant, segurament, que érem els més vulnerables de tots els forasters que gosaven endinsar-se en aquell cau. Amb una branca de boix, arbust predominant en aquest vessant del Pirineu, afrontàrem l’atac de les cuques voladores, les quals optaren per establir una distància prudencial entre la nostra pell al descobert i les fuetades del boix flexible però implacable.

La segona sorpresa són els tolls. L’aigua hi és tan abundant que brolla i regalima entre els matolls envaint corriols que, en els ramals més plans i foscos, formen basses estancades per al goig de les fastigoses bestioles i repulsió dels caminants.

Sense cap consideració per les nostres espardenyes hem decidit prosseguir recolzant en el bastó per poder saltar de pedra en pedra. Així, l’excursió esdevé no sols un exercici per als músculs, sinó també per al cervell. Cal posar els cinc sentits a calcular les distàncies, la resistència d’un còdol, l’equilibri d’una llosa, la solidesa dels ossos dels nostres turmells i la rapidesa dels nostres reflexos. No té res d’estrany ni de vergonyós que de tant en tant fiquéssim els peus a la bassa, i si les freqüents relliscades i ensopegades no ens van fer caure a l’aigua llefiscosa caldria agrair-ho a la consistència del gaiato que ens vam fabricar en encetar la marxa.

No tot el trajecte és tan accidentat, i sovint hem pogut caminar sobre terra seca i pedregosa o seure damunt una soca per admirar, en el silenci total, l’espectacle de l’altra vora del riu Ara, paredons de muntanyes inaccessibles a l’home per abruptes i verticals, vestides, tanmateix, de carrasques, garrigues i avets que semblen precipitar-se al torrent bromerós i retrunyent que no s’amansirà fins a atènyer la part més plana de Broto, allí on la vall s’obre plàcida i lluminosa.

Aquells intervals en la marxa eren quelcom més que repòs per al cos baldat. Contemplar, sense pressa, un paisatge majestuós era com un bàlsam per a l’esperit cansat de la rutina d’un any de papers, reunions, manifestacions, debats i litúrgia política. L’autenticitat de tot el que ens envoltava, la puresa de l’aire respirat amb fruïció, la remor del riu saltant per la fondalada, ressonant amb bram constantment renovat, tot això i tantes coses inexplicables ha fet, de la nostra excursió, una teràpia amb resultats tan immediats i beneficiosos que ens deixava atordits d’agraïment i d’esperança.

A mà esquerra, el Mondarruego, que s’ensenyoreix del paisatge, creixia a mesura que ens hi acostàvem. Destaca, en la cinglera, per l’originalitat de la seva forma, gairebé quadrada, amb terrats damunt els quals s’arrapa la neu amagada al sol. Té un color diferent del de les muntanyes veïnes i, segons l’hora del dia i de la nit, pot ésser gris, rosat, roig o verdós. És com l’espill de la claror solar. Quan tots els altres cims que l’acompanyen queden a les fosques, el Mondarruego irradia la seva llum pròpia i la que el sol o la lluna hi emmirallen.

Diuen que aquella és terra d’óssos. Si fos així, segurament tenen el cau en aquells pendents abruptes que l’home no ha trepitjat mai. Amb prou feines hi ha obert alguna drecera circular, seguint el curs del riu, però més amunt del solc obert per la mà humana la paret selvàtica és tan erecta que només la bèstia que hi ha nascut s’hi podrà moure. D’aquest costat dret, pujant a Torla, admirarem la boscúria impenetrable sentint la nostra insignificança i la nostra impotència. Tanmateix, estimula de constatar que l’home, malgrat tot, aprofita cada bocí arrencat a la selva pel seu esforç o per l’acció de les inclemències naturals. Clarianes o terres erosionades han estat llaurades, sembrades de fruits necessaris a la subsistència dels humans. En els indrets més inversemblants, hi trobeu una catifa d’alfals o de mongetes, de patates o de trèvol i fenàs de farratge, herbes grasses i fragants que seran puntualment segades amb dalla per nodrir el bestiar, principal riquesa de la comarca i de tot l’Alt Aragó.

Encara ens esperava una sorpresa pel camí: inscripcions sobre les lloses polides i les tàpies. El grafit no és exclusiu de les parets de ciutat ni de les latrines. Pel camí vell de Torla hem llegit, escrit amb guix sobre espai gris: «Abajo Cataluña. Viva Aragón». Ens vam mirar estupefactes.

Ell és aragonès; jo sóc catalana. La inscripció era recent. L’havia escrita algú que pujava a Torla; doncs aviat en trobaríem altres. Aquella era la primera. Una estupidesa? En tot cas no podíem llegir-la, arronsar l’espatlla i prosseguir el camí sense contestar-la. Vaig buscar un codolell cantellut i una superfície per a escriure-hi. En lletra grossa i d’impremta vaig apuntar: «Visca Catalunya. Visca Aragó».

Satisfeta i estarrufada, vaig pujar a pas lleuger el ram de costa que em separava de la clariana més alta. Allí, sobre una llosa fosca, s’hi llegia: «Fuera catalanes». Decididament, l’autor o autora d’aquell grafit no ens té simpatia.

Com la primera vegada vaig contestar damunt la mateixa pedra, que era ampla i llisa: «Catalans i aragonesos: Visca!».

Podia haver ignorat olímpicament la insultant consigna contra la meva terra i la meva gent, però, com diria l’admirat Brassens: «Rien ne m’indifère». A la tercera se’m plantejà un dilema.

Sobre un marge de pedres com llambordes, hi havien escrit: «Catalanes cabrones y putas». El diàleg esdevingué impossible.

Jo podia contestar amb insults més grollers, però això equivalia a rebaixar-me al nivell de l’animal que havia vo-mitat aquella porqueria. No vaig sentir-me insultada, però sí deprimida en constatar que avui, encara avui, hi ha gent capaç de sembrar odis inútils sense altre fonament que el falsejament de la Història en les nostres comunitats incultes.

Podia trobar paraules brutes i feridores en resposta a la inscripció insultant. També en llengua catalana existeixen mots obscens al nivell dels que ens eren destinats. I jo podia transcriure’ls en legítima defensa. Així es manté latent, a través dels segles, l’artificial, la nefanda, la inútil guerra entre els pobles sotmesos pels mateixos dèspotes.

Podia contestar com fèiem a Balaguer, quan jo era xiqueta. «Aragoneso tossudo», cridàvem als infants dels primers immigrats que vingueren a treballar a les obres de la «Canadiense». «Aragoneso polloso», bramàvem quan, al Barranc dels Rucs, fèiem guerra a pedrades o grapats de fang. També aquell lèxic era fruit de la mateixa llavor, només que nosaltres, llavors, érem infants, ignorants del sentit d’allò que cridàvem. Nosaltres jugàvem.

La injúria, sobre la pedra del camí de Torla havia estat escrita per un adult. ¿Ens era personalment destinada? La idea em va passar pel cap. Algú degué saber que nosaltres pujaríem a Torla pel camí vell i se’ns havia anticipat per injuriar-nos. Era possible. Tanmateix no havíem comentat amb ningú el nostre projecte excursionista. Ho havíem decidit tot esmorzant, perquè el dia abans, passejant per la pollancreda, baixaven dues parelles exultants i, sense preguntar-los res, ens van dir que venien de Torla per la drecera.

Era impossible, doncs, que les inscripcions anticatalanes ens fossin personalment adreçades. I encara que així fos...

Vaig buscar una pedra tova, d’aquelles que en diuen calcàries. Ja no escriuria cap rèplica. Em vaig limitar a blanquejar la injuriosa consigna fins que esdevingué una taca lletosa per tal que ningú no pogués llegir-la. M’hi vaig rabejar amb fúria, fregant la superfície dura fins que cada lletra de la frase porca es barrejà amb el guix, i la llosa quedà lívida com la cara d’un mort. Era l’única resposta.

Si l’autor, o l’autora, del grafit hagués tingut la valentia de cridar el que havia escrit anònimament, si els insultats ens haguéssim pogut defensar, podia haver-li demostrat que l’ultratge rebotava contra molts aragonesos. Si les catalanes som maturrangues i ens hem casat amb aragonesos, aquests esdevenen banyuts, i si una aragonesa ha maridat un català i els catalans són cabrons, llurs dones són barjaules. La deducció és irrefutable.

Tanmateix fou un incident ben desagradable i no en podíem fer conya. D’aquell moment endavant l’excursió va perdre l’alegria del començament. Hi contribuí la fatiga, és clar, puix que el camí se’ns feia més llarg que no pensàvem. Inesperadament, en girar a mà esquerra en un revolt de la drecera que ens semblà el més alt, poguérem veure, a pocs metres de distància, el campanar de l’església de Torla, altiu i humil alhora, Com ho són els cloquers de muntanya, dominant les velles cases esbalmades entre figueres bordes de fulla ampla i brunyida. La visió que s’oferia era la d’una postal comercial, només que l’original, la de carn i ossos, tenia la força de commoure’ns com una benvinguda sincera i fraterna després de la sotragada produïda per l’anònim escarni llegit pel camí.