Un alçament

La ira amiga

Coneixem bé les degradacions de la ira. Hi ha el mal humor perpetu dels qui estan enfadats amb el món, que censuren tot el que fan els altres i els sembla una ofensa imperdonable qualsevol retret que reben. Hi ha el ressentiment fosc i autodestructiu que encadena la seva víctima a un moment desagradable del passat i l’obliga a reviu-re’l una vegada i una altra. Hi ha aquella enrabiada que esclata i després s’adona que no n’hi havia per a tant, però persisteix perquè no sembli que s’ha irritat sense causa i acaba convertida en un furor que giravolta sense direcció. En aquestes formes, la ira ha perdut l’ímpetu excepcional i conserva només la sensació de greuge o bé ha quedat reduïda a ser una irritabilitat que no creu en res. Ens oprimeix, ens corca per dins, ens amarga a nosaltres i als altres, encallant-nos en una obstinació infecunda. Aquestes variants degradades no saben trobar cap bona motivació i són incapaces de donar un cop de puny sobre la taula, i potser és aquest el seu problema: que contenen massa poca ira.

Perquè la ira té una força enorme. Si al llarg de la història s’ha atribuït als herois èpics més extraordinaris i, en un grau extrem, al déu més poderós de tots, és perquè els homes sempre l’han percebuda com una manifestació més que humana, fins i tot com una empremta de poders sobrenaturals. Fa esclatar la raó que es revolta contra el caos, la justícia que es rebel·la contra el mal, l’amor propi que protesta contra el menyspreu, les normes socials que es protegeixen contra la innocència. I alhora fa néixer en nosaltres una potència insospitada, amb un determini que pot passar per sobre de qualsevol altra consideració. Justament per la seva intensa radicalitat pot resultar perillosa per al nostre equilibri mental i per a la integritat física dels altres. La ira és un do que tenim, extraordinari i temible.

Com que la tenim, i no la destruirem mai, i segurament seria estúpid voler-la destruir, és millor que ens la fem amiga. Si no volem que es degradi i ens degradi, li hem de mostrar respecte.

Això és el que va fer Èsquil en una de les tragèdies més angoixoses de Grècia, Les Eumènides, la peça que clou la trilogia Orestea. L’obra explica el final d’un cicle de venjances: el rei Agamèmnon ha sacrificat la seva filla Ifigènia per propiciar-se els déus, Clitemnestra ha assassinat el seu marit Agamèmnon per venjar la filla, Orestes ha assassinat la mare Clitemnestra i el seu amant Egist per venjar el pare mort. En cada cas trobem injustícies que rasquen la pell a contrapel, la voluntat de castigar-les, la sang vessada dins la família; hi veiem la ira lenta i meditada que domina els venjadors i acaba sempre amb un esclat de violència i amb l’exhibició orgullosa dels ajusticiats. Un cop posada en moviment, la roda de la sang no deixa de girar; per això Orestes, encara que actuï per ordre del déu Apol·lo, no pot reposar tranquil després del matricidi. Així comencen Les Eumènides: un cop morta Clitemnestra, Orestes veu unes dones fantasmagòriques, vestides de negre, amb els ulls sangonosos, “gosses irades” que el persegueixen i el fan tornar boig. Són les divinitats que vengen els crims de sang, les Erínies, que significativament els romans van anomenar Fúries. El centre de la tragèdia és un judici entre déus i homes que té lloc a Atenes. Un tribunal de la ciutat democràtica resoldrà si Orestes ha de ser declarat innocent o culpable. Els membres del tribunal voten, la deessa Atena hi afegeix el seu vot absolutori i en resulta un empat: no es pot condemnar el matricida. Sembla que aquesta decisió política hauria d’aturar la roda de les venjances i els vessaments de sang. Però quan se n’assabenten les Erínies encara s’indignen més; proclamen que faran pesar la seva ira contra la terra atenesa i l’enverinaran de crims. El furor justicier amenaça d’enfonsar i disgregar la comunitat. I aleshores s’arriba a una estranya i delicada solució. Les Erínies no es calmen fins que la deessa Atena no els concedeix un lloc de culte a la ciutat: una cova on seran venerades. Els atenesos els ofereixen els seus respectes i en endavant les anomenaran Eumènides, que vol dir ‘Benèvoles’, per fer-se-les propícies. Allà, a la cova, hi dormirà la bona ira, la ira amiga, amb la força intacta, sense degradar-se; a la cova reposaran les veritats que són massa fortes per estar exposades sempre a la llum del dia.

Aquesta és la solució de la ciutat democràtica: acceptar la potència sobrenatural de la ira, honorar-la amb rituals, confiar que, quan es desperti (perquè segur que es despertarà), vindrà a protegir-nos i no a destruir-nos.

És la manera ancestral d’acostar-se a les coses massa intenses i de fer-les favorables: representar-les i transformar-les en rituals. És el que han fet sempre l’art, el joc, les competicions reglades.

La ira és el cas més desconcertant perquè fa de mal controlar. Quan la representem i en fem ritual,­ n’allarguem la duració, l’acompanyem de pensaments i en modelem el furor imprevisible; així en podem aprofitar la força sense reprimir-la. Per apropiar-se el poder destructiu de Medusa, Perseu va haver de mirar-la reflectida en un mirall. La Ilíada impressiona per la precisió i la vehemència amb què representa la còlera en els discursos i en les batalles. Alguns dels moments més sublims de la literatura –només cal pensar en la primera escena d’El rei Lear– plasmen aquesta passió.

La relació encara és més íntima amb l’art de moure el cos. Des de sempre s’han fet danses de desafiament, que són escenificacions del furor guerrer i de la ira, gestos entre la representació i el ritual. Exalten la força amb cops de peu a terra, picades de palmell a les cuixes, rostres desencaixats que tiren enrere, com en el haka maori que s’ha fet cèlebre perquè l’equip nacional de rugbi de Nova Zelanda el balla abans dels partits.

Algunes danses urbanes també juguen amb el cicle de desafiament, ofensa, esclat de força. N’és un exemple el krump, nascut als barris negres i pobres de Los Angeles cap al tombant del mil·lenni. El 1992, arran de l’absolució dels agents de policia que havien apallissat brutalment un home afroamericà, Rodney King, hi havien esclatat grans aldarulls, amb saquejos, cases cremades, desenes de morts i milers de ferits, que no es van aturar fins que l’exèrcit va prendre els carrers. És en aquest ambient de militarització, discriminació i criminalitat que van créixer els futurs ballarins krump. Aquesta dansa se sol presentar precisament com una disciplina que allunya els joves de les drogues, la delinqüència i els carrerons foscos, és a dir, de la violència real. “És la millor alternativa a disparar un tret a algú”, li agrada dir a una de les virtuoses del ball, coneguda com a Miss Prissy. Tota la tensió de l’entorn ha passat als músculs: un dels inspiradors de l’estil, Thomas Johnson, àlies Tommy the Clown, ha explicat que el krumping és “quan el cos et fa un munt de moviments diferents”; “sembla que lluitis a la tarima”, és una mena d’“intensitat”.

En les competicions s’enfronten dos contrincants com si fossin criminals de bandes enemigues; el primer s’avança i balla a batzegades, desafiant, fins i tot provocant l’altre amb gestos; potser li fa caure la gorra, fa veure que li dona alguna empenta, l’abaixa amb la mà. Però no cal que el toqui: els moviments convulsius ja són en si mateixos una manera sofisticada d’atacar, admirada per tota la rotllana d’espectadors. Cada ronda és un crescendo: primer a poc a poc, després més de pressa, finalment un paroxisme de gestos que semblen espasmòdics i són absolutament virtuosos. I quan el ballarí fa gala de les seves habilitats més increïbles, el públic salta a prop seu i es posa a ballar amb ell, en un esclat de furor col·lectiu. Després la gent es retira i comença el torn de l’altre ballarí, que continua el combat. Sembla que hagin d’acabar a cops de puny, però no: al final els competidors s’abracen, felicitant-se per la bellesa en què cadascun d’ells ha sabut convertir la ira o amb què ha sabut representar-la. Els ballarins solen anar amb la cara pintada: són ells i no són ells, es dominen i es deixen anar, tenen a dins les ràbies de cada dia i les transformen. Sorgit d’un entorn de marginalitat i lluites entre bandes, aquest art celebra la fortalesa de sobreviure entre perills, d’aprofitar les potències humanes més perilloses per fer-ne un joc elevador i un acte d’afirmació i sociabilitat. La força de l’espectacle es nodreix de la potència de la ira.

Representar el descontrol ja és una manera d’amansir-lo. El ritual acompanya la ira i en dirigeix la força. És com conviure amb una bèstia majestuosa que et pot matar i et pot servir; per més que intentis domar-la, no deixarà de ser una bèstia, però si la tractes amb prou reverència serà el teu esperit protector.

Més enllà d’ànsies venjatives, podrà donar-te la força de dir un no incontestable als compromisos degradants, de refusar la col·laboració amb la mediocritat o amb el mal; la força de canviar el punt de vista, de rebutjar el codi de l’entorn per afirmar-te en allò que val la pena, de fer recular una violència que t’amenaça.

La ira ens pot trasbalsar i enfortir, ens pot alliberar de viure una vida submisa o de repetir una versió rebaixada de les vides dels altres. Però la bèstia no es pot dominar mai del tot. La tenim sempre molt a prop, a la cova, mig adormida. Hi hem de baixar tot sovint, per presentar-li els nostres respectes, i confiar.