L’instant feliç de la fotografia

La fotografia va obrar el miracle que fins i tot Josep Pla, en algun moment de la seva vida, tingués un record somrient. No pas un riure de murri, que acostava el seu rostre a una espècie de taxidèrmia de la crueltat, sinó una que posés al descobert aquella fina escletxa esdentegada que li feia de boca a falta de llavis; una ganyota que el deixés indefens. Amb Eugeni Forcano (Canet de Mar, 1926-2018) van arribar a establir prou confiança perquè Pla semblés un home tolerablement afable, fins i tot clenxinat i encorbatat com va sortir a rebre’l al mas el dia que feia setanta anys, disposat a exposar la seva soledat empordanesa per als lectors de Destino sota la campana de Llofriu, mirant el paisatge des del pedró de Pals (on va anar de poc que no plora d’emoció), o assegut a taula a Ca la Nieves de l’Escala. Aquell reportatge gràfic, publicat a la revista el 18 de març de 1967, ha contribuït a fixar la imatge canònica de l’escriptor: una informalitat de boina i tabac de picadura adornada amb armilla i tern anglès que li donaven un aspecte vivaç i alhora cendrós, cosa que el mateix Pla atribuïa al seu terror a les fotografies “per l’aclaparadora semblança que tenen amb mi mateix”, deia. La sèrie quasi completa d’aquells retrats, junt amb llibres, revistes, manuscrits o telegrames que evidencien la relació que es va establir entre escriptor i fotògraf, s’exposa ara a la Fundació Pla de Palafrugell dins el programa de l’onzena edició de la Biennal Xavier Miserachs de fotografia, que proposa, fins a l’11 d’octubre, quatre exposicions més, totes altament recomanables, en diversos espais del municipi.

La imatge somrient de Josep Pla vist per Eugeni Forcano, en un muntatge comissariat per Salvador Munrabà, no és l’única mostra de felicitat en una biennal que no s’ha volgut doblegar a la pandèmia. Hi ha, per damunt de tot, la “doctrina del plaer” que professava Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931-Girona, 2019), el fotògraf que va desafiar el quadre ronyós i decandit del franquisme injectant-hi hedonisme, desimboltura, molta minifaldilla i un erotisme quasi adolescent, aquell de rosegar-se incrèdul les ungles contemplant la camisola al vent de Margit Kocsis mentre cavalcava per la platja. Riu-te’n del cavallet lligat al coll d’ampolla del White Horse: aquest seria decididament un país de brandi. Després de tot, l’exposició amb què la biennal l’homenatja al Museu del Suro, ha anat a cura de la seva parella, la model Karin Leiz, i la seva filla, Juliet Pomés Leiz, que entre el centenar d’imatges n’hi han inclòs algunes d’inèdites que formaven part del seu arxiu més íntim. Forcano i Pomés, dos grans mestres de la fotografia dels anys seixanta i setanta, van morir a penes amb un any de diferència (el primer, l’abril del 2018, el segon, aquest mateix mes farà un any), però representen dues mirades divergents, entre Fellini i Warhol, entre el neorealisme i l’art pop, entre la gitaneria i la gauche divine. Potser és millor així, que eixamplin el marc de l’optimisme per no circumscriure’l a un cert ambient de boîte ie-ie que s’ha instituït incomprensiblement com l’únic esbargiment d’aquella generació.

El desfogament adopta moltes i variades formes, com bé sap Cristina García Rodero, que es presenta a La Bòbila Vella amb una selecció de seixanta fotografies de gran format que es poden veure per primera vegada a Catalunya. Con la boca abierta honora el gust d’aquesta gran antropòloga de la fotografia per la vida fanàtica, expansiva i fins grotesca per mitjà d’una sèrie que té en comú l’energia que surt per la boca, sigui en un badall, un crit, un petó o un llengot. El riure cavernós i sardònic de Pla potser hi hauria trobat el seu lloc, en aquest muntatge que recorre romeries, festivals gais i rituals vudús.

Enmig d’aquests mestres indiscutibles, un simple aficionat (la biennal rescata en cada convocatòria un autor local) proporciona una de les sorpreses més excitats de la present edició: la crònica del món d’ahir, just abans del daltabaix de 1939, en aquell descampat preciós d’entreguerres, que ens retorna en unes estampes a mig camí de l’idil·li, la festa campestre i la seguretat de la llar. Pere Palahí Bach-Esteve (Girona, 1907-Sant Cugat del Vallès, 1994), banquer de professió, va fixar l’últim moment de joia abans del desastre en més de 4.000 negatius i plaques de vidre dels quals Enric Bruguera ha fet una selecció que es presenta en dues seus, a la biblioteca pública i al Teatre Municipal, amb un títol que expressa sense circumloquis la desil·lusió general: Retrats de felicitat efímera (1928-1938). Entre les fotografies, s’hi descobreix un autoretrat del mateix Pere Palahí bastant atípic, rostollant amb la seva dona, Elena London, l’estiu xafogós de 1930, com si la benaurança fos tan intensa, que un no podia resignar-se només a mirar: t’empenyia a formar-ne part. El món que reflecteix el seu arxiu és ple de confiança i plenitud, amb aquelles dones tan glamuroses dels anys trenta –una diva a cada casa–, amb els llavis pintats, els cabells ondulats, bronzejades i atlètiques, la mirada neta. Una exposició que es ressegueix, més que rosegant-te les ungles, clavant-te-les al pit.

L’última proposta expositiva té per escenari diferents superfícies exteriors del centre de la vila, on el també fotògraf local Lluís Català (Palafrugell, 1978) ha penjat retrats dels seus veïns, gent anònima en parella, sola o en colla que donen vida a aquest Nusaltrus del títol, sense els quals qualsevol lloc, fins i tot un de tan bonic com aquest poble costaner, seria un erm.

Les exposicions es complementaran a la tardor amb un ventall engrescador d’activitats complementàries que abracen des d’una xerrada amb el fotoperiodista Txema Salvans, que parlarà de la seva relació amb Leopoldo Pomés en una sessió durant la qual es projectarà l’audiovisual Flashback (5 de setembre, Teatre Municipal), fins a la presentació del llibre La capsa vermella (Comanegra), sobre el llegat del fotògraf Antoni Campañà, a càrrec de Plàcid Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez Vilalta i David Ramos (18 de setembre, biblioteca). Hi haurà ocasió, a més, de descobrir la fascinant Mey Rahola, fotògrafa pionera dels anys trenta, a través de la conferència del seu besnét, Lluís Bertran Xirau, i de Roser Martínez García (26 de setembre, Teatre Municipal), i d’aprofundir en l’arxiu d’imatges de Pere Palahí amb Enric Bruguera (9 d’octubre, biblioteca). També es projectaran els documentals 36 fotògrafs confinats i Azul Siquier, sobre Carlos Pérez Siquier (Almeria, 1930), un dels grans renovadors de la fotografia als anys cinquanta, recentment reivindicat en una exposició de Mapfre.