El violí sense etiqueta

“Ja no sé què soc o com se’m pot definir, musicalment parlant. Jo venia de la música clàssica i, per sobreviure, em vaig anar introduint en moltes mogudes diferents, només per poder treballar. Però ara aquella necessitat s’ha convertit en una inquietud personal”, explica Ara Malikian (Beirut, 1968), violinista libanès d’ascendència armènia que viu a Madrid, des d’on aquest cap de setmana es traslladarà a Catalunya per oferir quatre concerts consecutius en tres ciutats: actuarà demà, divendres, al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols; dissabte al Fes Pedralbes de Barcelona; diumenge a les Nits del Fòrum , i dilluns al Camp de Mart de Tarragona, en el marc de les festes de Sant Magí. En aquests concerts, el violí de Malikian estarà acompanyat pel pianista cubà Iván Melón Lewis: “Ell està molt vinculat al jazz llatí, però també és de formació clàssica com jo i és capaç d’abastar molts mons, des del barroc fins a la música moderna. M’identifico molt amb la seva manera de tocar i d’entendre la música”, explica Malikian, que tot i que reconeix que amb aquest duet de violí i piano és més fàcil adaptar-se als actuals aforaments restringits per la pandèmia, afegeix: “Sempre m’ha agradat aquesta formació, molt típica per a un violinista, per a la qual hi ha molt de repertori.”

En aquests concerts, Ara Malikian presenta el seu últim disc, Royal Garage (2019), un àlbum doble que inclou unes quantes direccions estilístiques –“L’únic element que dona unitat a tot el disc és el violí”– i també una notable varietat de col·laboradors: Franco Battiato, Kase.O, Andrés Calamaro, Pablo Milanés, Estrella Morente, Bunbury i Serj Tankian, cantant de la banda de metal System of a Down i també libanès d’origen armeni. “En aquests concerts, fem temes de Royal Garage, però també altres estàndards per a violí i piano i coses que he compost durant els mesos de confinament, que han estat molt creatius”, explica el violinista, que en la seva paleta sonora pot fer conviure Bach amb el rock, el flamenc, el hip-hop o la milonga, però aclareix una cosa per evitar malentesos: “Jo no faig fusió, perquè aquest concepte no m’inspira res. El que faig és interpretar les diferents músiques a la meva manera, que pot ser correcta o incorrecta, això no importa, perquè l’important és que a mi m’agradi, que ho faci amb passió i amor, i ho sàpiga transmetre al públic.”

Royal Garage és, aparentment, el 27è disc d’Ara Malikian. Aparentment, perquè ell mateix ha perdut el compte. De fet, també el perdria si intentés comptabilitzar tots els concerts que ha fet fins ara aquest animal d’escena, que amb la seva presència i la seva actitud desinhibida –no incompatibles amb el seu virtuosisme– ha conquerit un públic molt divers, des del melòman clàssic a l’oient de radiofórmula.

Interrogat per com es troba la seva família de Beirut, diu: “Ja no hi tinc els meus pares, però sí oncles i altres familiars. La gent de Beirut ho està passant molt malament perquè el que ha passat allà és molt més tràgic del que imaginem. Farà falta molta solidaritat per poder reconstruir la ciutat.”