Mil cares d’Alexandre de Riquer

Hi ha pocs artis­tes que encar­nin l’espe­rit d’una època com Ale­xan­dre de Riquer (Calaf, 1856-Palma, 1920) i que en siguin, alhora, la més cla­mo­rosa ano­ma­lia. Si l’art de Cata­lu­nya, que és un art essen­ci­al­ment d’hort i vela lla­tina, pot exhi­bir un pas­sat de mis­ti­cisme artúric i japo­nit­zant, és gràcies a la sen­si­bi­li­tat de qui pot­ser hau­ria de ser con­si­de­rat el menys català dels nos­tres artis­tes, aquest Ale­xan­dre de Riquer enci­sat per l’este­ti­cisme anglès que va donar a la pin­tura del seu temps un bany de sofis­ti­cació a base de fades de cabe­lle­res flo­tants i fili­gra­nes de catifa persa. Posat de cos­tat amb els dos altres grans mes­tres del moder­nisme, San­ti­ago Rusiñol i Ramon Casas (el pro­fes­sor Fran­cesc Font­bona asse­gura que no n’hi ha gai­res més del seu nivell), no hi ha dubte que Riquer repre­senta una altra ves­sant, més lírica i alada, gens mor­finòmana (el Cer­cle de Sant Lluc enfront dels Qua­tre Gats), que encara agafa cose­tes del sim­bo­lisme (l’al·lego­ria, el fan­tasma) però que no resis­tirà la bufe­tada de rea­lisme que vin­dria amb el nou segle (la pobresa, les mul­ti­tuds), per més que la sua­vitzés el nou­cen­tisme idíl·lic. No es pot dir, però, que Riquer sigui un out­si­der ni un obli­dat, però el seu lle­gat és tan exu­be­rant, que Eli­seu Trenc, el seu millor i tenaç espe­ci­a­lista, ha hagut de recom­pon­dre’l peça a peça al llarg de qua­ranta anys per obte­nir-ne el per­fil com­plet: car­te­llista, deco­ra­dor, exli­brista, pin­tor, il·lus­tra­dor, poeta, crític d’art, col·lec­ci­o­nista (de guar­des de lli­bre, de christ­mas, de vidres antics), bibliòfil (quan aquí encara domi­nava “la pompa imbècil de les dites edi­ci­ons de luxe”, com diria Ors el 1906), inte­ri­o­rista i dis­se­nya­dor de tei­xits, vitralls, joies, menús, naips, tar­ge­tes de visita o pavi­ments hidràulics.

Aquesta imatge cali­doscòpica és la que es pro­posa de divul­gar el pro­grama de l’ Any Riquer , ins­tituït per la Gene­ra­li­tat per com­me­mo­rar el cen­te­nari de la mort de l’artista, el 13 de novem­bre de 1920. És una cele­bració, el comis­sa­riat de la qual s’ha enco­ma­nat a l’escrip­tora i exli­brista Teresa Costa-Gra­munt, que neix entre­ban­cada per les res­tric­ci­ons del coro­na­vi­rus, que ha obli­gat a ajor­nar les ses­si­ons acadèmiques fins a final d’any o prin­ci­pis del 2021, així com l’expo­sició com­pleta dels seus extra­or­di­na­ris ex-libris a l’Acadèmia de Bones Lle­tres (se n’hi atri­bu­ei­xen uns dos-cents, de qua­li­tat excep­ci­o­nal i que van donar lloc a la potent escola exli­brista cata­lana dels Triadó, Renart o Smith), i la que aple­garà la seva obra plàstica al Museu de Mont­ser­rat, apro­fi­tant la con­tigüitat amb els murals que va pin­tar entre 1896 i 1897 al pres­bi­teri del mones­tir.

Men­tres­tant, però, s’ha anat reve­lant el Riquer escrip­tor, el més des­co­ne­gut fins ara, amb la recu­pe­ració d’alguns dels seus lli­bres més sig­ni­fi­ca­tius, amo­ro­sa­ment il·lus­trats per ell mateix: Quan jo era noi (L’Albí), la pri­mera edició del qual va aparèixer a l’Avenç el 1897, ara pre­sen­tat per Josep M. Solà; Poema del bosc (Ade­si­ara), a cura de Roger Miret, datat del 1910, i Petons (Trípode), en edició de Maria Pla­ne­llas i amb pròleg d’Eli­seu Trenc, que és qui va loca­lit­zar, el 1975, aquest recull inèdit de poe­sies escri­tes per Riquer arran de la mort sob­tada de la seva pri­mera dona, Dolors Palau, el 1899. S’han ree­di­tat, a més, en for­mat electrònic d’accés gratuït ( www.​pub​lica​cion​s.​ub.​edu ), els Escrits sobre art que el mateix Trenc va reu­nir per a les Publi­ca­ci­ons de la UB el 2017 i que demos­tren l’ampli conei­xe­ment que tenia Riquer de l’art euro­peu del seu temps.

Va ser a través d’ell que van entrar al país les deliqüescències pre­ra­fa­e­li­tes de Burne-Jones i Ros­setti (i del seu pre­fe­rit, Robert Anning Bell), que havia des­co­bert a l’Expo­sició Uni­ver­sal de París de 1889 i en els quals apro­fun­di­ria en el viatge a Lon­dres de 1894, on que­da­ria fas­ci­nat pels car­tells que inun­da­ven els apa­ra­dors i els car­rers. A la seva tor­nada a Bar­ce­lona, va pro­po­sar a uns quants empre­sa­ris de dibui­xar-los gra­tis uns anun­cis sem­blants per pro­mo­ci­o­nar els seus pro­duc­tes: cap no ho va accep­tar. Però ell ja havia sabut veure que eren l’expressió gràfica del moment, “ori­gi­nal, ines­pe­rada, boja, d’una boge­ria fan­ta­si­aire”. De la seva estada lon­di­nenca (repe­tida el 1906) va tor­nar també amb la per­versa mor­bi­desa d’Aubrey Beards­ley, l’atracció pel qual seria trans­mesa a la gene­ració següent, la dels dan­dis deca­dents dels joves Néstor, Laura Albéniz, Ismael Smith o Marià Andreu, fins a l’Ors dibui­xant, un dels assi­dus a les tertúlies de la casa taller de Riquer al car­rer de la Fre­ne­ria (el “niu d’àgui­les”, en deia Mara­gall) i que el recor­da­ria sem­pre amb afecte: “An en Riquer tot son país li deu esti­mació i res­pecte”, va escriure el 1911, en ple domini nou­cen­tista. Riquer va ser sem­pre un entu­si­asta dels artis­tes joves, com Pit­xot o el mala­gua­nyat Joan González, germà de l’escul­tor.

D’una cul­tura fora del comú, la seva assor­tida bibli­o­teca, avui con­ser­vada en part al MNAC, tes­ti­mo­nia el gust i l’ampli­tud dels seus interes­sos, que ana­ven des de les arts majors fins a la menuda arte­sa­nia, a través de la qual esti­mava la dol­cesa d’un paper pin­tat o la paciència indus­tri­osa de la mar­que­te­ria. No és estrany que fos un dels pri­mers ava­la­dors de les teo­ries de William Mor­ris i les Arts & Crafts, encara que la dig­ni­fi­cació de les arts apli­ca­des pro­ve­nia de les seves lec­tu­res de l’arqui­tecte neogòtic francès Vio­llet-le-Duc.

D’un artista tan com­plet, diríem que wag­nerià si no li faltés arrogància i li sobrés melan­co­lia, què en va que­dar? Amb l’entrada del nou segle, la seva aposta per la sen­si­bi­li­tat exa­cer­bada va anar sent rele­gada a l’estoig de les joies de preu, bellíssi­mes però que no es toquen, i ell mateix va sacri­fi­car-se en una mena d’exili que el va por­tar, a par­tir de 1917, a reti­rar-se a Palma amb la seva segona dona, l’escrip­tora Mar­gue­rite Laborde. Fa la impressió d’un reg­nat breu que va dei­xar, però, una empremta fonda en els que el seguien. El seu clas­si­cisme era el del Renai­xe­ment, no el dels grecs (en una enquesta de 1898, decla­rava que els seus pin­tors pre­fe­rits eren Bot­ti­ce­lli, Van Eyck i Mem­ling), i així tot, els pala­dins del nou­cen­tisme es van for­mar amb els seus exem­plars de la revista anglesa The Stu­dio i el seu amor a l’arte­sa­nia pai­ral. El seu veri­ta­ble comiat el va escriure el mateix Riquer al catàleg de l’expo­sició que va fer a la Sala Parés el 1915: “No vull saber el que són esco­les, quins són els moderns o antics, medi­ter­ra­nis, futu­ris­tes, cubis­tes (...). Bellesa de matèria i de colors, rica har­mo­nia de mas­ses, movi­ment i vida, aques­tes han sigut les temp­ta­ci­ons que m’han fet pecar.”