Llibres

Un tast de...

‘Història del meu colomar i altres relats’, d’Isaak Bàbel

El desig més intens

Història del meu colomar
Minúscula Autor:
Isaak Bàbel
Traducció:
Miquel Cabal
Gènere:
Novel·la
Pàgines:
152
Preu:
16 €
“Isaak Bàbel escriu aquests relats al llarg de la seva carrera literària, entre els anys 1915 i 1930 –explica Ricard San Vicente a la Nota sobre l’obra inclosa en aquest volum–, intercalant aquestes petites peces en primera persona amb la resta de la seva obra. A banda de dos textos pròpiament autobiogràfics, aquest volum aplega el cicle que Bàbel va voler publicar amb el títol d’Història del meu colomar; un conjunt de relats amb què l’autor es proposava recrear el seu temps i fer un esbós de l’incipient món soviètic, rus i jueu on li va tocar viure. […] El que avui veiem n’és l’últim esborrany, un exemple del joc narratiu i verbal que l’autor ens volia oferir.”

De petit em delia per un colo­mar. No he tin­gut un desig més intens en tota la vida. Tenia nou anys quan el meu pare em va pro­me­tre que em dona­ria diners per com­prar uns tau­lons i tres pare­lles de coloms.

Era l’any 1904. Estu­di­ava per als exàmens d’accés al pre­pa­ra­tori de l’ins­ti­tut de Nikolàiev. La meva família vivia a Nikolàiev, una ciu­tat de la província de Kher­son. Aquesta província ja no exis­teix, la nos­tra ciu­tat s’ha incor­po­rat al dis­tricte d’Odessa.

Només tenia nou anys i els exàmens em feien por. No podia bai­xar de l’excel·lent en cap de les dues assig­na­tu­res: llen­gua russa i aritmètica. La quota de jueus al nos­tre ins­ti­tut era estricta, només d’un cinc per cent. De qua­ranta nens, només dos jueus podien acce­dir al pre­pa­ra­tori. Els pro­fes­sors ens feien pre­gun­tes mali­ci­o­ses; no feien a ningú pre­gun­tes tan enre­ves­sa­des com a nosal­tres. Per això el meu pare, en pro­me­tre que em com­pra­ria els coloms, em va exi­gir dues matrícules d’honor. Em va mar­ti­rit­zar tant que vaig caure en un enso­nya­ment ina­ca­ba­ble, en un llarg son infan­til de des­es­pe­ració, i em vaig pre­sen­tar a l’exa­men immers en aquest son, però igual­ment me’n vaig sor­tir millor que els altres.

Tenia faci­li­tat per les ciències. Per més ardits que empra­ven, els pro­fes­sors no em podien arra­bas­sar la intel·ligència ni l’àvida memòria. Tenia faci­li­tat per les ciències I vaig treure dues matrícules d’honor. Però després tot va fer un tomb. En Kha­ri­ton Efrussi, un comer­ci­ant de cere­als que expor­tava blat a Mar­se­lla, va pagar un sub­orn de cinc-cents rubles pel seu fill. Em van posar només un excel·lent en lloc de la matrícula d’honor i a l’ins­ti­tut va entrar-hi el petit Efrussi en lloc meu. Ales­ho­res el pare va tenir un bon dis­gust. Des dels sis anys, m’havia ins­truït en totes les ciències pos­si­bles. Allò de l’excel·lent pelat el tenia ben des­es­pe­rat. Volia esto­ma­car l’Efrussi o llo­gar un parell d’esti­ba­dors perquè l’apa­llis­ses­sin, però la mare l’hi va treure del cap, i jo vaig posar-me a estu­diar per a l’exa­men de l’any següent, el d’accés a pri­mer. Sense dir-me’n res, la família va convèncer un pro­fes­sor perquè em fes alhora el pre­pa­ra­tori i el pri­mer i, com que havíem per­dut tota espe­rança, vaig apren­dre’m tres lli­bres de memòria. Eren la gramàtica de Smir­novski, el lli­bre de pro­ble­mes de Iev­tui­xevski i el manual d’intro­ducció a la història de Rússia de Put­sikóvitx. Els nens ja no fan ser­vir aquests lli­bres, però jo me’ls vaig apren­dre de memòria, paraula per paraula, i l’any següent el pro­fes­sor Karavàiev em va posar la inas­so­li­ble matrícula d’honor a l’exa­men de rus.

En Karavàiev era un home rosat i mal­ca­rat que havia estu­diat a Mos­cou. Amb prou fei­nes devia tenir trenta anys. A les seves gal­tes virils hi flo­ria el color rosat dels page­sos; en una hi tenia una ber­ruga d’on sor­tia un pom de pèls cen­dro­sos de gat. A banda d’en Karavàiev, a l’exa­men també hi havia en Piat­nitski, el sub­di­rec­tor, con­si­de­rat un home impor­tant a l’ins­ti­tut i a tota la província.

El sub­di­rec­tor em va dema­nar per Pere I, lla­vors em va sem­blar que per­dia el món de vista, em va fer l’efecte que m’acos­tava al final, a l’abisme, a un abisme eixut, empe­drat d’eufòria i des­es­pe­ració.

De Pere el Gran, me’n sabia de memòria la part del lli­bre de Put­sikóvitx i els ver­sos de Puixkin. Vaig reci­tar els ver­sos a llàgrima viva. De cop i volta, les cares d’aquells homes em van rodo­lar cap a dins dels ulls i se m’hi van bar­re­jar com les car­tes d’una bara­lla nova. Se m’hi escar­te­ja­ven al fons, i en aquells moments, tre­mo­lant i amb l’esquena dreta, m’afa­nyava a voci­fe­rar les estro­fes de Puixkin amb totes les meves for­ces. Vaig cri­dar molta estona, ningú no va inter­rom­pre el meu bal­bo­teig foll. A través de la ceguesa enro­gida, de la lli­ber­tat que em tenia domi­nat, només veia la cara vella i incli­nada d’en Piat­nitski amb la seva barba pla­te­jada. No em va inter­rom­pre, només va diri­gir-se a en Karavàiev, ple de goig per mi i per Puixkin:

–Quin poble! –va xiu­xi­ue­jar el vell–. Aquest coi de jueus vos­tres tenen el dimoni a dins.

I quan vaig haver aca­bat, va dir:

–Molt bé. Au ves, doncs, ami­guet...

Vaig sor­tir de la classe al pas­sadís, em vaig repen­jar en una paret sense emblan­qui­nar i vaig començar a des­per­tar-me de les con­vul­si­ons dels meus som­nis. Uns nens rus­sos juga­ven al meu vol­tant, el tim­bre de l’ins­ti­tut era allà a la vora, al forat de l’escala prin­ci­pal. El vigi­lant dor­mis­que­java en una cadira escu­lada. Jo em mirava el vigi­lant i em dei­xon­dia. Se m’acos­ta­ven nens per totes ban­des. Em volien cla­var un cal­bot o pot­ser només jugar una mica quan, de sobte, en Piat­nitski va aparèixer al pas­sadís. Va pas­sar per davant meu, es va atu­rar un ins­tant, i la levita li va recórrer l’esquena amb una ondu­lació lenta i difícil. Vaig per­ce­bre des­con­cert en aque­lla esquena ampla, cepada i senyo­rial, i em vaig acos­tar al vell.

–Nens –va dir als alum­nes–, dei­xeu estar aquest nano. –I em va posar una mà mol­suda i flonja a l’espat­lla–. Ami­guet meu –en Piat­nitski es va girar cap a mi–, digues a ton pare que has entrat al pri­mer curs.

Una estre­lla sump­tu­osa li va relluir al pit, les con­de­co­ra­ci­ons li van drin­gar a la solapa, el seu cos gros, negre i uni­for­mat va mar­xar sobre unes cames rec­tes. Aquell cos que­dava encai­xat entre les parets llòbre­gues, s’hi bellu­gava com una bar­cassa per un canal fondo, i va des­a­parèixer per la porta del des­patx del direc­tor. Un petit ser­vent li va por­tar un te fent un rebom­bori solemne, i jo vaig córrer cap a casa, cap a la botiga.

A la nos­tra botiga hi havia un cli­ent de pagès que es gra­tava el cap, ple de dub­tes. En veure’m, el pare va dei­xar estar el cli­ent i es va creure la meva història sense dub­tar. Va fer un crit al depen­dent perquè tanqués la botiga i va córrer cap al car­rer de la Cate­dral a com­prar-me una gorra amb l’escut. La meva pobra mare amb prou fei­nes va poder-me arren­car de les mans d’aquell home embo­git. En aquell moment la mare estava pàl·lida i escru­tava el destí. M’aca­ri­ci­ava i alhora m’apar­tava amb aversió. Va dir que els dia­ris publi­ca­ven els alum­nes adme­sos a l’ins­ti­tut, i que Déu ens cas­ti­ga­ria i la gent es bur­la­ria de nosal­tres si compràvem l’uni­forme abans d’hora. La mare estava pàl·lida, escru­tava el destí en els meus ulls i em mirava amb una pena amarga, com si fos un esguer­rat, perquè era l’única que sabia que dis­sor­tada que arri­bava a ser la nos­tra família.

Tots els homes de la nos­tra nis­saga érem con­fi­ats amb la gent i pro­pen­sos a actes poc medi­tats, no teníem sort en res. El meu avi havia estat rabí a Bélaia Tsérkov, però el van expul­sar per sacríleg, i lla­vors encara va viure qua­ranta anys més de rebom­bori i escas­se­tat, va estu­diar llengües estran­ge­res, i a vui­tanta anys va començar a per­dre el seny. L’oncle Lev, un germà del pare, va estu­diar a la iei­xivà de Volo­jin. L’any 1892 va fugir del ser­vei mili­tar i va rap­tar la filla de l’inten­dent de la regió mili­tar de Kíev. L’oncle Lev es va endur aquesta dona a Califòrnia, a Los Ange­les, allà la va aban­do­nar i va aca­bar morint en un mani­comi envol­tat de negres i malais. Un cop mort, la poli­cia nord-ame­ri­cana ens en va enviar el lle­gat des de Los Ange­les: un bagul gros, reforçat amb uns cèrcols de ferro marró. Al bagul hi havia uns pesos de gimnàstica, blens de cabells de dona, el tal·lit de l’avi, uns fuets de puny dau­rat i unes capse­tes de te de flors, deco­ra­des amb per­les bara­tes. De tota la família, només en quedàvem el boig de l’oncle Simon, que vivia a Odessa, el pare i jo. Però el pare era con­fiat amb la gent i l’acla­pa­rava amb l’entu­si­asme del pri­mer amor; la gent no l’hi per­do­nava i tot­hom l’enre­dava. Per això el pare creia que li gover­nava la vida un destí funest, un ésser inde­fi­ni­ble que el per­se­guia a tot arreu i que era idèntic a ell. I vet aquí que, de tota la família, a la mare l’únic que li que­dava era jo.

Com tots els jueus, jo era bai­xet i des­ne­rit, i tenia mals de cap de tant estu­diar. La mare ho veia, tot això, perquè mai no es va dei­xar ence­gar per l’orgull miseriós del seu marit ni per la incom­pren­si­ble fe que ell tenia en la idea que la nos­tra família algun dia havia d’esde­ve­nir més forta i més rica que l’altra gent del món. Ella no comp­tava que tindríem sort, li feia por com­prar-me la camisa de l’uni­forme abans d’hora i només em va dei­xar anar a cal fotògraf perquè m’hi fes­sin un retrat de gran for­mat.

El 20 de setem­bre del 1905, a l’ins­ti­tut van pen­jar la llista d’adme­sos al pri­mer curs. Al tau­ler també hi havia el meu nom. Tota la nos­tra paren­tela va anar a donar un cop d’ull a aquell paper, i fins i tot en Shoyl, un germà de l’avi, va fer cap a l’ins­ti­tut. M’esti­mava aquell vell fanfàrria perquè venia peix al mer­cat. Tenia unes mans rodan­xo­nes i humi­des, cober­tes d’esca­tes, i li feien pudor de mons freds i mera­ve­llo­sos. En Shoyl també es dis­tin­gia de la gent nor­mal i cor­rent per les falòrnies que expli­cava sobre l’alçament polonès del 1861. Anti­ga­ment, en Shoyl havia fet de taver­ner a Skvira. Havia vist com els sol­dats de Nico­lau I afu­se­lla­ven el comte God­li­ewski i altres insur­gents polo­ne­sos. O pot­ser això no ho va veure mai, tam­poc. Perquè ara sé que en Shoyl no era més que un vell igno­rant i un men­ti­der inno­cent; però no he obli­dat les his­to­ri­e­tes que expli­cava, eren molt bones. Doncs vet aquí que el beneit d’en Shoyl també va pas­sar per l’ins­ti­tut a lle­gir el meu nom al tau­ler i aque­lla nit va ballar i picar de peus a la mise­ri­osa festa que vam fer.

El pare va orga­nit­zar la festa per cele­brar l’ocasió i va con­vi­dar-hi els seus col·legues: comer­ci­ants de cere­als, agents immo­bi­li­a­ris i viat­jants de maquinària agrícola del nos­tre dis­tricte. Aquests viat­jants venien màqui­nes al pri­mer que pas­sava. Els page­sos i els ter­ra­ti­nents els tenien por, no se’n podien des­em­pa­lle­gar sense com­prar-los alguna cosa. De tots els jueus, els viat­jants eren la gent més vis­cuda i més ale­gre. A la festa van can­tar unes cançons hassídiques que només deien tres parau­les, però que es can­ta­ven durant llarga estona, amb unes ento­na­ci­ons vari­a­des i gra­ci­o­ses. Només poden conèixer l’encís d’aques­tes ento­na­ci­ons els qui han cele­brat la Pas­qua amb els has­sids o han estat a les bulli­ci­o­ses sina­go­gues de Volínia. A banda dels viat­jants, també va venir a casa el vell Lie­ber­man, que m’havia ins­truït en la Torà i en hebreu antic. A casa li dèiem Mon­si­eur Lie­ber­man. Havia begut més vi de Bes­saràbia del compte, els tra­di­ci­o­nals ser­rells de seda li sor­tien de sota l’armi­lla ver­me­lla, i en honor meu va pro­nun­ciar un brin­dis en hebreu antic. En aquest brin­dis, el vell va feli­ci­tar els meus pares i va dir que en els exàmens jo havia vençut tots els meus ene­mics, que havia vençut els nens rus­sos de gal­tes mol­su­des i els fills dels nos­tres rústecs poten­tats. Igual com David, el rei dels jueus, havia vençut Goliat en l’anti­gor, i de la mateixa manera que jo havia tri­om­fat sobre Goliat, així el nos­tre poble, amb la força de la intel·ligència, havia de vèncer els ene­mics que ens envol­ta­ven i que desit­ja­ven la nos­tra sang. Havent dit això, Mon­si­eur Lie­ber­man es va posar a plo­rar i, plo­rant i tot, va beure encara més vi i va excla­mar: “Visca!” Els con­vi­dats el van encer­clar i van ballar amb ell una qua­dri­lla molt antiga, com si fos­sin en un casa­ment d’un poblet jueu. A la festa tot­hom anava con­tent, fins i tot la mare es va mullar els lla­vis de vi, per bé que el vodka no li agra­dava i no ente­nia com podia agra­dar a ningú; per això li sem­blava que els rus­sos esta­ven tots bojos i no ente­nia com les rus­ses podien viure amb marits rus­sos.

Però els nos­tres dies feliços van arri­bar més enda­vant. A la mare van arri­bar-li quan, abans que jo marxés cap a l’ins­ti­tut, cada matí ella em pre­pa­rava els entre­pans, i quan voltàvem per les boti­gues i compràvem el meu equi­pa­ment fes­tiu: l’estoig, la guar­di­ola, la car­tera, els lli­bres nous de tapa dura i les lli­bre­tes amb coberta de xarol. No hi ha ningú al món que senti les coses noves amb més força que els nens. Els nens s’estre­mei­xen amb aque­lla olor, com un gos que ensuma la pet­jada d’una lle­bre, i expe­ri­men­ten una boge­ria que, quan ens fem grans, ano­me­nem ins­pi­ració. Doncs aquest sen­ti­ment infan­til i pur de pro­pi­e­tat sobre les coses noves s’enco­ma­nava a la meva mare. Vam tri­gar un mes a acos­tu­mar-nos a l’estoig i a la penom­bra del matí, quan jo em bevia el te a l’extrem de la taula gran i il·lumi­nada i ficava els lli­bres a la car­tera. Vam tri­gar un mes a acos­tu­mar-nos a la nos­tra vida feliç, i no va ser fins en aca­bat del pri­mer tri­mes­tre que vaig tor­nar a pen­sar en els coloms.

Isaak Bàbel

Isaak Bàbel

Isaak Bàbel (Odessa, 1894 – Moscou, 1940) va ser un escriptor i traductor rus. Va donar suport a la Revolució Russa (1917) i es va incorporar a l’Exèrcit Roig, experiència que recull a La Cavalleria Roja (1926). Considerat un mestre del relat i traduït ja al seu temps a diverses llengües, la cruesa i el realisme de les seves cròniques li van suposar l’enemistat personal de Stalin. Empresonat el 1939, va morir executat. La seva obra inclou peces teatrals, guions cinematogràfics, cròniques periodístiques i relats com els que es presenten aquí, que li van donar fama internacional i el van convertir en un renovador del gènere.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia