Príncep dels poetes i del llenguatge

“En defi­ni­tiva, el gran fet naci­o­nal, el gran res­sort de la nos­tra vida, el nos­tre signe d’uni­tat, és el llen­guatge. Caldrà, doncs, tenir en compte per a bé de Cata­lu­nya, que volem eterna, recor­dar que mai no es con­fien valors per­ma­nents a llengües fluc­tu­ants.” Aquesta frase de Josep Car­ner, pro­nun­ci­ada el 1948 a Prada en la cele­bració del 80è ani­ver­sari de Pom­peu Fabra, il·lus­tra el pòster que pre­si­deix enguany els actes prin­ci­pals de la Uni­ver­si­tat Cata­lana d’Estiu, i defi­neix a la per­fecció el valor que donava qui va ser ano­me­nat “príncep dels poe­tes” per l’escrip­tor mallorquí Miquel Costa i Llo­bera –amb qui l’unia una admi­ració mútua– a la llen­gua com a pilar fona­men­tal del país. I a la llen­gua ben estruc­tu­rada.

Al juny va fer mig segle que el con­si­de­rat de fet un dels grans autors de la lite­ra­tura cata­lana va morir a Brus­sel·les, parada final del seu llarg exili, i ahir la UCE li va retre un home­natge pre­si­dit per la con­se­llera de Cul­tura, Mariàngela Vila­llonga. El poeta, que va con­viure en els ini­cis amb el moder­nisme per aca­bar sent un dels esten­dards del nou­cen­tisme, tenia faci­li­tat també per al cas­tellà, llen­gua en què escri­via el pare peri­o­dista, i “hau­ria pogut aga­far aquesta via”, expli­cava ahir el comis­sari de l’Any Car­ner, Jaume Coll, però va optar pel català fruit del seu “gran amor” per la terra i la llen­gua. La mateixa Vila­llonga ho exem­pli­fi­cava amb una altra cita del seu dis­curs als Jocs Flo­rals a Mèxic el 1942: “Poble que parla no és pas col­gat ni sub­mer­git. Poble que con­serva la pròpia llen­gua no és pas de mena d’esclaus.”

Apa­dri­nat per Enric Prat de la Riba, fun­da­dor el 1907 de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans (i després pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat), allà, com a inte­grant més jove de la secció filològica, va ini­ciar la col·labo­ració amb Fabra, de qui va estar sem­pre al cos­tat en la tasca de nor­ma­lit­zació ortogràfica i de con­fecció del dic­ci­o­nari de la llen­gua. “Ober­tura al món, rigo­ro­si­tat i fide­li­tat al país”, recor­dava Vila­llonga que repre­sen­ta­ven els valors de l’IEC, que Car­ner es va fer sem­pre seus. La mort de Prat de la Riba el 1917 va afec­tar el poeta, que el 1921 se’n va anar a Gènova a fer de vicecònsol. Va ser una mena d’exili volun­tari que el 1939, vista la militància repu­bli­cana, esde­vin­dria forçat, si bé iti­ne­rant entre diver­sos països –va tenir una tren­tena de domi­ci­lis–, des de París fins a Ciu­tat de Mèxic, on també va exer­cir de pro­fes­sor uni­ver­si­tari. El lle­gat que deixa en tots els sen­tits és impres­si­o­nant: una rica i immensa obra poètica, la seva ascendència sobre la poe­sia de les Illes, on va ser “un abans i un després” segons expo­sava ahir en detall la doc­tora Isa­bel Graña; la seva influència sobre Mercè Rodo­reda; la incor­po­ració als refe­rents clàssics i a la tra­dició cata­lana d’influències exter­nes, fins i tot de la lírica xinesa; aquesta faceta de con­ser­va­dor de la llen­gua... Ahir ho resu­mia Vila­llonga: “Després de 50 anys de la mort de Car­ner no estem dis­po­sats a obli­dar el seu lle­gat ni el que el va obli­gar a l’exili; el lle­gat i la lluita per­du­ren i és també la nos­tra.”