“A través de la llengua diem «Jo soc»”

Sí, a través de la llen­gua diem “Jo soc”, a través de la llen­gua expres­sem l’ésser. A través de la llen­gua pen­sem. És a través del llen­guatge que som humans, és a través de la llen­gua pròpia que mos­trem la nos­tra sin­gu­la­ri­tat, el més genuí que podem ofe­rir al con­cert de la huma­ni­tat, que és una però diversa en les seves mani­fes­ta­ci­ons lingüísti­ques i cul­tu­rals. Per això no hi ha una llen­gua supe­rior a una altra com no hi ha ningú supe­rior a ningú altre. Una altra cosa és que hi hagi qui s’ho cre­gui. No han fal­tat ni fal­ten acti­tuds d’impo­sició que, prou que ho sabem i patim, estan medi­a­tit­za­des per interes­sos espu­ris, per pre­ju­di­cis irra­ci­o­nals, per acti­tuds de domini dels uns sobre altres... La llen­gua cata­lana ha patit molts intents de mino­rit­zació i pateix una colo­nit­zació per­sis­tent des de fa segles que l’ha posada en perill de mort, mal­grat els esforços d’aquells que en èpoques fos­ques ens van sal­var els mots i els qui tre­ba­llen cada dia per la seva nor­ma­lit­zació i ús en el seu propi espai cul­tu­ral.

Quan jo era una nena el català estava pros­crit. Després de la Guerra Civil hi va haver un intent seriós de lingüicidi del català i la seva cul­tura com té per­fec­ta­ment docu­men­tat Josep Benet. Reduint el català a l’esfera domèstica, es volia la seva mort per ina­nició. Com se sap, el que no és social i polític aviat des­a­pa­reix de l’àgora i de l’ima­gi­nari col·lec­tiu. El règim fran­quista i espa­nyo­lista espe­rava –i fa tres-cents anys que els governs cas­te­lla­nocèntrics mal­den per fer-ho efec­tiu– que una llen­gua com la cata­lana amb mil anys d’història dar­rere seu, acabés d’una vegada com a llen­gua vehi­cu­lar i de cul­tura dels cata­lans, tant dels nadius com d’adopció.

El català resis­teix per la volun­tat dels cata­lans que esti­mem i sen­tim aquesta llen­gua com la part més viva del nos­tre ser al món, si bé ara ens tro­bem en un moment deli­cat. Molts cata­lans, sigui quina sigui la llen­gua fami­liar a casa, tenim molt clar quin és el nos­tre patri­moni en aquest espai físic i cul­tu­ral que és Cata­lu­nya. Però hi ha ciu­ta­dans de Cata­lu­nya que no sen­ten que la llen­gua –que ara tot­hom pot apren­dre a l’escola, no com en altres èpoques, que hi era absent– sigui un patri­moni seu. Hem de dir que això és inso­li­dari amb la gent del lloc on s’ha nas­cut, es tre­ba­lla, es viu. Tots els qui som a Cata­lu­nya tenim un deure moral de res­pecte a la cul­tura i els refe­rents. Això que és nor­mal arreu del món, costa d’enten­dre per què aquí no.

El meu diagnòstic sobre la per­vivència de la llen­gua cata­lana es vol­dria opti­mista. Però la bel·ligerància social i política que s’observa cada dia en con­tra del català, i que ens obliga a haver-nos de defen­sar de ser cata­lans que volem viure amb nor­ma­li­tat a casa nos­tra en la pròpia llen­gua, no faci­lita gaire ser opti­mista. Cal un canvi de men­ta­li­tat glo­bal com en el femi­nisme. Tot­hom n’hau­ria de ser fins que la civi­lit­zació hagués assu­mit amb natu­ra­li­tat els fets dife­ren­ci­als, jus­ta­ment allò que fa rica la natu­ra­lesa humana.

Amb un Estat a favor, la llen­gua cata­lana se situ­a­ria en el lloc que li cor­res­pon, ningú no ho dis­cu­ti­ria, no com ara, que hem de dir cada dia que el català no només és la llen­gua pròpia de Cata­lu­nya històrica­ment par­lant, sinó que és una llen­gua sòlida i amb regis­tres tan amplis com qual­se­vol de les llengües de més pres­tigi del món. El català es demos­tra vehi­cle d’una lite­ra­tura de pri­mer rang, així com un vehi­cle efi­ci­ent per escriure tex­tos científics i filosòfics amb un llen­guatge tan ric i tan expres­siu com les llengües veïnes, per cert, totes elles filles del llatí com el català.

Des de fa segles que tenim un Estat en con­tra de la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes. I fins i tot tenim un Estat en con­tra també en les èpoques apa­rent­ment més ober­tes com la democràtica. Però no ens enga­nyem més: en els últims qua­ranta anys el català ha estat supor­tat, no pas esti­mat ni enal­tit per ins­ti­tu­ci­ons de l’Estat que, segons la Cons­ti­tució, hau­ria de fer-ho. A Cata­lu­nya tenim par­tits i orga­nis­mes mili­tants en con­tra del català i la cul­tura cata­lana, i tant!, i no només els qui ja sabem des de sem­pre que hi estan en con­tra, sinó que fins i tot els que han fet veure que ho tole­ra­ven. Però a poc a poc han anat i van caient les màsca­res...

Molts dels “nos­tres amics”, com jo mateixa, hem pecat de bonisme. Ens és difícil fer-nos a la idea, ben real d’altra banda, que hi hagi qui ens vul­gui anor­rear com a col·lec­tiu. Per excés de bona fe i de sen­tit de la cor­di­a­li­tat ens ha cos­tat veure, per exem­ple, que par­lar en català als nou­vin­guts no és pas de mala edu­cació, com han insis­tit a dir-nos els qui volien fer-nos sen­tir male­du­cats. Així obra la mala fe per repri­mir, per vio­len­tar l’altre a qui se li nega la iden­ti­tat, i això és el que ha pas­sat: se’ns ha vol­gut negar. Sabem què s’ha de fer, però no hem gosat fer-ho durant dècades per temor de ser mal­mi­rats. Ja ho som prou pel sim­ple fet de ser cata­lans de llen­gua i cul­tura cata­lana, com si això fos la cosa més estra­nya del món. Par­lar en català als nou­vin­guts és un senyal d’hos­pi­ta­li­tat, és com dir: “Bon dia, entra, això és casa teva sem­pre que vul­guis con­si­de­rar-la teva.”

Els “nos­tres amics” són entu­si­as­tes de la seva llen­gua i la seva cul­tura, però tenen tanta feina a dis­cul­par-se a totes hores per ser cata­la­no­par­lants, i és tan fati­gant! La par­ti­cu­la­ri­tat cul­tu­ral i lingüística del català, la llen­gua amb la qual pen­sem, és riquesa... Menys­pre­ada, i no ho dic jo només, al meu lli­bre en poso molts exem­ples. Arri­bats en aquest punt, hauríem de pre­gun­tar a qui cor­res­pon­gui, i que cadascú hi posi cares, par­tits i ins­ti­tu­ci­ons, per què d’una manera tan gene­ra­lit­zada a Espa­nya i a Cata­lu­nya mateix es menys­prea la llen­gua, la cul­tura i l’ima­gi­nari català. M’agra­da­ria escol­tar algun argu­ment que anés més enllà de l’insult, la manca de res­pecte, la des­con­si­de­ració...

Entre els inde­pen­den­tis­tes no crec que el català sigui un ele­ment deses­ta­bi­lit­za­dor, si bé pot­ser hi ha gent que no dona tanta importància a la llen­gua perquè pot­ser encara no veuen que la llen­gua és alguna cosa més que comu­ni­cació. La llen­gua és impor­tant en una cul­tura perquè és l’ànima de la cos­mo­visió que expressa. La llen­gua és una obra d’art here­tada i cons­truïda cada dia. És una obra d’art d’índole espi­ri­tual que, perquè la cre­iem valu­osa, ofe­rim a la gent de casa, als veïns i al món.

El meu balanç és posi­tiu. La llen­gua cata­lana gau­deix de bona salut en els diver­sos àmbits de les lle­tres i del pen­sa­ment. La llen­gua cata­lana no només és útil per a la comu­ni­cació, àmbit, sigui dit de pas, que molts no vol­drien que tras­passés per tal de reduir-ne les pos­si­bi­li­tats. La llen­gua cata­lana té un poten­cial lingüístic enorme que l’ha reve­lat com a una eina for­mi­da­ble tant per a l’escrip­tura d’un trac­tat científic com es torna fang dolç fins a extrems insos­pi­tats en les mans d’un assa­gista, d’un poeta o d’un novel·lista que sàpiga tre­ba­llar aquesta argila amb el seu art.

La nos­tra lite­ra­tura està a l’altura de les lite­ra­tu­res veïnes i també de les de nord enllà, con­ti­nents enllà. I situ­ats en aquest nivell, el millor que podem fer ara per a la nos­tra llen­gua i lite­ra­tura és ser encara més exi­gents en les nos­tres obres perquè en tenim el poten­cial, tant pel que fa al domini de la llen­gua com d’ima­gi­nació cre­a­tiva. No obli­dem que tenim un ima­gi­nari col·lec­tiu riquíssim here­tat de les cos­mo­vi­si­ons gre­co­ro­ma­nes i del Pròxim Ori­ent, així com tenim una con­sis­tent afecció a viat­jar que ens ha dut a tot arreu del pla­neta. Aquests diàlegs amb l’alte­ri­tat es reflec­tei­xen en el nos­tre pen­sa­ment i lite­ra­tura. Aquest espe­rit explo­ra­dor fecunda l’ima­gi­nari del pre­sent, tan ple dels estímuls pro­pis de la moder­ni­tat, com ali­menta el desig per recu­pe­rar els espais per­duts de la nos­tra història segres­tats pels règims auto­ri­ta­ris que durant dècades han tan­cat tan­tes por­tes i fines­tres. Sens dubte, pen­sar i escriure té molt de revo­lu­ci­o­nari sem­pre, i nosal­tres ho volem fer en llen­gua cata­lana sense que ningú ens ho qüesti­oni com sovint els escrip­tors en català som qüesti­o­nats pel fet d’escriure en la nos­tra llen­gua.

Els poe­tes i els escrip­tors sovint pas­sen per pur­ga­to­ris ter­ri­bles. A vega­des interes­sa­da­ment, com en el cas dels nos­tres clàssics cata­lans obli­dats o ama­gats pel fran­quisme reduc­tiu, que només posava de models els escrip­tors en cas­tellà, com si a la Península no s’hagués escrit en cap altra llen­gua. D’altres vega­des els pur­ga­to­ris són pro­ducte de l’oblit dels qui ens n’hauríem de con­si­de­rar hereus, i aquí sí que tenim molta feina per fer encara. En gene­ral no es coneix prou els nos­tres escrip­tors i escrip­to­res, no es valora prou la seva dimensió. Lle­gim Vir­gi­nia Woolf amb la boca oberta i sí, n’hi ha per tant. Però, i la nos­tra Víctor Català? Impres­si­o­nant, i només és un exem­ple.

La poeta Dolors Miquel afirma una veri­tat que com­par­teixo, sí. Les llengües es poden ense­nyar i apren­dre, és una qüestió cul­tu­ral. Però allà on la llen­gua es juga la per­vivència és al car­rer, a les cases, a les con­ver­ses amb la família i amb els amics, en les comu­ni­ca­ci­ons entre com­panys, col·legues, veïns, cone­guts i salu­dats. La salut de la llen­gua es mani­festa allà on flu­eix gràvida i s’expressa i es recrea amb tota la seva vivesa i ener­gia...

Cal fer-nos amb aquesta llen­gua que no només és el patri­moni dels que ja la par­lem i la sen­tim nos­tra de la mateixa manera que ens sen­tim ser, sinó que és també el patri­moni de tota la gent que neix, viu i tre­ba­lla a Cata­lu­nya, tin­gui l’ori­gen que tin­gui i parli la llen­gua que parli a casa. Amb reno­vat espe­rit cortès, en català podem decla­rar l’amor més noble a l’uni­vers perquè és l’amor que emer­geix de les pro­fun­di­tats de l’ànima com de l’ànima sor­gia la mera­ve­llosa música de Pau Casals, les espi­ri­tu­als escul­tu­res d’Apel·les Fenosa o la pro­di­gi­osa pin­tura de Joan Miró. Cada llen­gua és una obra d’art de l’enginy i espe­rit col·lec­tiu. És per aquest motiu que hem de pre­ser­var la llen­gua cata­lana com pre­ser­vem, per al pre­sent i per al futur, un espai natu­ral, un monu­ment, una obra sin­gu­lar. Tot el que és sin­gu­lar pot tenir un interès uni­ver­sal.