Benvinguts al “món de després”

L’any 2016 va haver d’extremar les precaucions per l’amenaça terrorista, després dels atemptats de París i Niça, i en aquesta 32a edició el festival Visa pour l’Image ha hagut de tornar a activar els sistemes d’alarma per prevenir un perill encara més invisible, imprevist i sinuós. Els efectes de la pandèmia del coronavirus tindran sense cap dubte el seu espai en la programació d’aquest festival de fotoperiodisme de referència mundial, no només en algunes de les exposicions més recomanables que es presentaran a Perpinyà a partir de demà, sinó sobretot en les mesures de seguretat que s’han hagut d’implantar perquè aquesta edició fos possible. Així doncs, per mantenir a ratlla la pandèmia els aforaments seran limitats, se suprimeixen alguns espais i activitats, i serà obligatori portar mascareta a tots els recintes. El director del Visa, Jean-François Leroy, va reconèixer ahir, en roda de premsa, que fins fa quatre mesos no tenien clar si el festival es podria organitzar. Tot i això, es va mostrar satisfet d’haver-lo pogut tirar endavant malgrat els inconvenients.

Leroy argumenta que la Covid-19 és “l’esdeveniment de l’any”, i un festival com aquest no podia deixar-lo de banda. La sèrie més commovedora és la que presenta Peter Turnley sobre La cara humana de la Covid-19 a Nova York’, que tot i fer seu, sense qüestionar-lo, el llenguatge bèl·lic que van posar en circulació els governs per emmascarar la seva ineptitud (es parla d’un “homenatge visual als herois i a les víctimes de la guerra contra la pandèmia”), ha sabut copsar la fatiga i el desconcert en els rostres tant dels familiars dels contagiats com dels professionals sanitaris a mesura que es descontrolava la propagació del virus a la ciutat. Les fotografies, en blanc i negre, reforcen la impressió de ser al davant d’un temor tan arrelat en l’ésser humà, que petrifica com una màscara antiga. Una altra proposta dedicada al coronavirus és Pandèmia (es), que aplega treballs de fotoperiodistes de tot el món amb l’objectiu d’oferir una primera visió panoràmica de la crisi, “els tumults de la qual continuaran agitant el món de després més enllà de la seva llunyana solució”, com diuen els organitzadors (encara que aquest món futur sigui ja el d’ara mateix).

Al costat de l’obsessió per la higiene i la por a l’altre que haurà deixat la pandèmia al món sencer (junt amb les morts, la impotència, la crisi econòmica i l’agudització de les desigualtats socials), el canvi climàtic és l’altre gran tema que aborden els fotògrafs del festival, a vegades amb efectes tan catastròfics, i per desgràcia gens inesperats, com els de la desforestació de l’Amazònia encoratjada pel president brasiler, Jair Bolsonaro (Victor Moriyama, del The New York Times), però també l’escassesa d’aigua a l’Índia (Bryan Denton), la supervivència dels llops a l’Àrtic (Ronan Donovan, del National Geographic), o els mars de plàstic que estan sepultant extensions verges a tot el planeta (James Whitlow Delano).

No hi ha fotografia d’actualitat que no reflecteixi, un moment o altre, les grans catàstrofes naturals, des dels incendis forestals a les inundacions, els terratrèmols i les sequeres endèmiques, que gairebé sempre sacsegen les regions més vulnerables. El festival Visa, però, no vol fer-ne una mera modalitat fotogràfica, sinó una arma política que contribueixi a sensibilitzar la població en una “qüestió tan greu com aquesta”, va dir Leroy. “Si no ens ho creiem i reaccionem ara, després serà massa tard per salvar el planeta”, va afegir el director del festival. Potser dins aquest apartat un dels reportatges més impactants és Sacrifici, d’Elena Chernyshova, de Panos Pictures, que documenta l’entorn irrespirable d’Augusta-Priolo, a Sicília, un dels centres petroquímics més importants d’Europa i que produeix el 34% de materials derivats del petroli a Itàlia des de la seva creació el 1949, dins el pla Marshall. A vegades, la fotografia més incisiva és la que es rendeix a l’absència absoluta de bellesa en un paratge que havia estat únic.

No faltaran els reportatges sobre drames ocults o oblidats, com el de les dones excarcerades a França, que representen només el 3,5% de la població reclusa a l’Estat veí i que Axelle de Russé treu a la llum per desvelar el seu profund aïllament, o el de Sarah Caron, de Le Figaro Magazine, sobre els últims habitants del Mohana, al sud del Pakistan, un paradís amenaçat de desaparició pels residus industrials que enverinen les aigües on han pescat durant mil·lennis.

La crisi sanitària i el medi ambient proporcionen els grans titulars del Visa d’aquest any, que de tota manera no deixa de banda dos altres grans polvorins encara actius: les mobilitzacions a favor de la democràcia a Hong Kong i les massives protestes contra el racisme als Estats Units per la mort, asfixiat per la policia, de George Floyd a Minneapolis, el passat 25 de maig, i que els set trets per l’esquena contra el també afroamericà Jacob Blake aquesta mateixa setmana, a Wisconsin, actualitzen espantosament.