El quincallaire i el bufador de vidre

Un llop va udo­lar al lluny quan em vaig fixar per pri­mer cop en el fet que el quin­ca­llaire que reco­llia la seva parada del mer­cat no pro­jec­tava cap ombra al terra.

Les tor­xes, col·loca­des al cap­da­munt de sen­gles pals dis­po­sats a diver­sos punts del des­cam­pat, cre­a­ven un joc de llums i ombres. Tots teníem la nos­tra ombra, igual que els ani­mals i els objec­tes pre­sents en aquell lloc; alguns fins i tot, depe­nent d’on se situ­es­sin i de com els arribés la llum, tenien unes quan­tes ombres alhora. Però el quin­ca­llaire no en pro­jec­tava cap.

De cop i volta, el meu oncle va pas­sar pel meu cos­tat i em va etzi­bar un cal­bot.

—Vinga, Crey, que t’has que­dat emba­da­lit. O ens posem en camí o ens enxam­parà la pluja que por­ten aquells núvols.

Li vaig esti­rar la capa per cri­dar-li l’atenció i li vaig expli­car el meu des­co­bri­ment. Però la seva res­posta va con­sis­tir a aga­far-me per força per la bar­beta i situar el seu ros­tre gai­rebé engan­xat al meu per cla­var-me la seva mirada als ulls.

—De poc em ser­viràs si ara resulta que t’estàs que­dant cec.

No va mirar ni un moment cap al quin­ca­llaire. Va des­car­tar el meu comen­tari com si fos una xim­ple­ria infan­til. Em va plan­tar la mà a l’esquena i em va empènyer cap enda­vant.

Els meus pares havien mort l’any abans, quan la pesta va asso­lar el nos­tre poble i els super­vi­vents van cre­mar durant dies els cadàvers i les cases on havien vis­cut. El meu oncle Clo­bert va aparèixer quan les fla­mes lle­pa­ven el cel i el fum ho cobria tot, em va treure d’allà i em va aco­llir; em va por­tar amb ell a la Vall del Nal­car, on l’epidèmia no s’havia dei­xat sen­tir, i on Willen d’Orcans, el Senyor de la Vall, li havia garan­tit refugi si mai ho neces­si­tava, en paga­ment pels seus ser­veis en la guerra con­tra el Nord. Així que dec la vida al meu oncle, perquè no hi ha dubte que si no se m’hagués endut amb ell jo hau­ria estat una altra més de les innom­bra­bles vícti­mes de la pesta, però a hores d’ara ja havia per­dut el compte dels cal­bots que m’havia etzi­bat en els mesos que feia que estàvem junts.

Això no obs­tant, no em quei­xava: els cal­bots del meu pare acos­tu­ma­ven a ser més forts, així que m’ima­gino que els que ells van rebre de l’avi devien ser com cops de pica­porta.

Vam reco­llir amb pressa i vam aban­do­nar el recinte del mer­cat, esti­rant el carro; l’oncle Clo­bert, mit­jançant un arnès engan­xat a la part del davant, i jo, empe­nyent des del dar­rere. Quan vaig mirar per damunt de l’espat­lla ja no vaig poder veure el quin­ca­llaire, i per un ins­tant em vaig pre­gun­tar si no em devia haver equi­vo­cat i pot­ser el puzle que for­ma­ven els clarobs­curs m’havia por­tat a con­fusió. Per més coses estra­nyes que hagués vist, sen­tit i fins i tot expe­ri­men­tat en la meva curta vida, se’m feia absurd pen­sar que un home no tingués ombra.

Les tres entra­des de la Vall esta­ven tan­ca­des i bar­ra­des, i pro­te­gi­des dia i nit per des­ta­ca­ments de guàrdies for­mats per no menys de vint sen­ti­ne­lles. També n’hi havia d’altres apos­tats a les tor­res que coro­na­ven els cims més alts, però no se sabia de ningú que hagués arri­bat a la Vall per allà, per tal com els ele­vats pre­ci­pi­cis eren molt difícils de fran­que­jar. Willen d’Orcans havia deci­dit pro­hi­bir l’entrada no gaire després de la nos­tra arri­bada, ja que els estralls de la pesta no havien des­a­pa­re­gut, mal­grat que el punt àlgid de l’epidèmia s’havia produït feia més d’un any. Tots crèiem que les glaçades de l’hivern posa­rien fi al mal, i durant un temps va fer l’efecte que ho havíem encer­tat. Amb el fred, el nom­bre de morts havia min­vat, però amb l’arri­bada de la pri­ma­vera següent havia aug­men­tat de nou.

Pel que sem­blava, el mal havia arri­bat al matí a Nagol, el poble on vaig néixer, i a la nit va començar a córrer la veu que ja hi havia dues dot­ze­nes d’infec­tats. Per­so­nes sanes unes hores abans apa­rei­xien cober­tes de pústu­les i nafres sag­nants. No calia que en toques­sin un altre, per con­ta­giar-lo, el mal es pro­pa­gava per l’aire, a cavall de les rates o amb l’alè dels humans, i fins i tot deien que l’aigua dels pous podia infec­tar-se. Segons l’oncle Clo­bert això era impos­si­ble, lle­vat que algú hagués llançat pri­mer un cos malalt al pou, però d’altres no esta­ven d’acord amb ell.

Vam arri­bar a casa quan unes grui­xu­des gotas­ses de pluja ja havien començat a caure, així que vam guar­dar el carro al cobert, al cos­tat del taller, i ens en vam anar al llit.

L’oncle Clo­bert era bufa­dor de vidre i s’havia pro­po­sat ense­nyar-me l’ofici, però ni ell ni jo confiàvem que acon­seguís asso­lir el seu grau d’habi­li­tat. El meu oncle era capaç de crear tot tipus d’objec­tes de vidre amb for­mes mera­ve­llo­ses que després venia, ja fos al taller o en algun dels mer­cats que se cele­bra­ven de forma periòdica a les pobla­ci­ons de la Vall. Jo n’apre­nia a poc a poc, però bufar vidre era un art molt com­pli­cat, i els meus avenços eren lents. Gai­rebé sem­pre, les meves lliçons aca­ba­ven quan el meu oncle esbu­fe­gava fas­ti­gue­jat i m’etzi­bava un cal­bot.

Quan vam arri­bar a la nos­tra nova llar, el Senyor de la Vall li va ofe­rir entrar a la Guàrdia, però l’oncle Clo­bert deia que ja havia tin­gut prou violència a la vida. Des del mateix dia que ens vam ins­tal·lar no li havia vist empu­nyar la seva espasa ni una sola vegada. Jo sí que ho havia fet, però sem­pre d’ama­gat.

M’agra­dava aque­lla espasa pesant i escan­te­llada amb què el meu oncle havia defen­sat el nos­tre regne de les ambi­ci­ons con­que­ri­do­res dels Ger­mans Reis del Nord i havia donat mort a un bon nom­bre d’Àgui­les Gri­ses, nom amb què es feien ano­me­nar els sol­dats sep­ten­tri­o­nals.

El meu pare no havia par­ti­ci­pat en aque­lla guerra, perquè havia per­dut el peu dret en un acci­dent quan era un nen, i jo estava con­vençut que això també li havia agrit el caràcter; més tard, quan vaig conèixer el meu oncle, vaig com­pren­dre que la per­so­na­li­tat tosca i amb poca tirada a les mos­tres d’afecte era una herència de família. La meva mare, en canvi, havia estat molt dife­rent, el con­tra­punt per­fecte a la seque­dat del meu pare. Jo, suposo, soc una bar­reja del caràcter de tots dos.

Encara sento, de vega­des, la veu afec­tu­osa de la meva mare, o el seu eco al meu record, i a l’alba crec sen­tir les pun­tes dels seus dits a la meva galta per des­per­tar-me. Diu, entre xiu­xi­ue­jos, que els meus ulls són del color de la mit­ja­nit.

Durant mesos, a Nagol es va donar la guerra per per­duda; així ho indi­ca­ven les notícies que arri­ba­ven de tant en tant. Però de cop i volta es va girar la truita, gràcies al valor de la Guàrdia de la Vall del Nal­car, en la qual sabíem que llui­tava en Clo­bert. Les Àgui­les Gri­ses dels Ger­mans Reis es van reti­rar i es va fir­mar una pau per la qual s’acor­dava man­te­nir les fron­te­res tra­di­ci­o­nals.

Ningú sabia quant de temps es res­pec­ta­ria el trac­tat, però el cert era que ja havien trans­cor­re­gut tres anys de pau quan va aparèixer aquell mal, con­tra el qual ni les espa­ses ni el valor, ni tam­poc els con­jurs o els resos, ser­vien de res.

Un matí els meus pares eren vius i el matí següent havien mort vícti­mes de l’epidèmia. Hores després el meu oncle es va pre­sen­tar al poble, em va enfi­lar al seu cavall i tots dos ens vam enca­mi­nar cap a la Vall. Havia pretès arri­bar a temps de sal­var-nos a tots tres, perquè no entrava en els seus plans haver de con­ver­tir-se en pare d’un nen de dotze anys que amb prou fei­nes conei­xia, però la Pro­vidència ho havia vol­gut així.