D’Àneu, d’arreu

Si fa 5.000 anys s’hagués cele­brat el Dansàneu, es faria envol­tant un estany i amb una vege­tació molt dife­rent de l’actual. El tea­tre, com el pai­satge, es trans­forma contínua­ment i sobre­viu a les adver­si­tats en forma d’inclemències mete­o­rològiques, o s’hibrida com el pi roig i el pi negre. I aprèn, com el picot negre ha hagut d’apren­dre que només podrà cap­tu­rar el fruit si abans encasta la pinya en una cli­ve­lla del tronc. El fes­ti­val, que es va aca­bar ahir, sap con­ci­liar el ritme tran­quil del Piri­neu a l’estiu i ofe­rir una pro­posta seduc­tora per dis­fru­tar de la fres­cor, l’aire fresc car­re­gat de les olors del bosc alt del Medi­ter­rani i les tro­na­des de tarda. El canvi de dates i la Covid-19 van obli­gar a modi­fi­car emplaçaments. Van exhau­rir totes les entra­des i, a causa de la pluja, es van tras­lla­dar actu­a­ci­ons al recinte firal, entre bales de palla i amb la remor del riu de fons. Diu el per­so­natge que tea­tra­litza la visita de l’Eco­Mu­seu que les tra­di­ci­ons d’Àneu no dis­cre­pen gaire del Piri­neu basc. També el circ con­tem­po­rani es deixa agom­bo­lar per la música d’arrel d’Arnau Obi­ols i s’hi adapta.

El pro­jecte Nilak és una aven­tura entu­si­asta per apor­tar arts en viu a les pobla­ci­ons més dis­per­ses. La pro­ducció garan­teix noms d’artis­tes com ara Hotel Iocandi, Quim Giron i José Luis Redondo en un car­tell en què també es poden tro­bar altres noms que rei­vin­di­quen com ara Les Sis­tars, Nta­la­des i Sílvia Capell. El repte, que legi­tima la inter­venció en el Fes­ti­val de Dansa, Música i Patri­moni, és la incor­po­ració de la música d’Arnau Obi­ols en cada número dels artis­tes. La residència, a més, per­met que hi hagi tran­si­ci­ons per anar enca­de­nant els números de corda, de mà a mà, d’escala, de pal xinès, d’equi­li­bri amb ampo­lles i, final­ment, l’apa­rició inclas­si­fi­ca­ble del ver­ti­ca­lista Quim Giron, que es folra el cap de fang tot cons­truint  figu­res mitològiques, tan enigmàtiques com sor­pre­nents. L’acció sin­to­nitza gràcies al fil musi­cal en directe d’Obi­ols, que empa­titza amb la inter­venció de cada artista, des del silenci o amb el bucle de sons que ell mateix emet. Obi­ols serà amb Magí Serra en la inau­gu­ració de Fira Medi­terrània, fent una llarga tra­ves­sia pels camins de trans­humància de Man­resa.

Marala Trio (for­mat per la cata­lana Selma Bruna, la mallor­quina Clara Fiol i la valen­ci­ana San­dra Mon­fort) va pre­sen­tar diven­dres a la nit el seu pri­mer disc, A trenc d’alba. Fa més de dos anys i mig que inda­guen en les arrels dels tres ter­ri­to­ris i n’explo­ten les sem­blan­ces i diferències. Un punt d’arren­cada sug­ge­ri­dor que han sabut anar arro­do­nint fins a des­til·lar els sons de sub­ti­li­tat melòdica d’aquest disc. Sens dubte, les tres per­so­na­li­tats pivo­ten al vol­tant del focus. Si Fiol arrela en l’essència i en un esta­tisme cen­tral, Bruna i Mon­fort van com­par­tint gui­tarra i una inter­pre­tació molt més dinàmica, fins a esgo­tar el dar­rer alè de cada nota.

La direc­tora del Dansàneu, Rut Martínez, som­reia per sota de la mas­ca­reta escol­tant les expli­ca­ci­ons del natu­ra­lista Fran­cesc Rodríguez en l’excursió per les pla­nes de Son, diven­dres al matí. Com al Sismògraf d’Olot, a Fira Tàrrega i al Ter­rassa Noves Tendències (per citar tres models de fes­ti­val d’arts en viu dife­rents), saben que l’art rau en la capa­ci­tat d’obser­var què fa l’altre: Rodríguez adver­teix que cap espec­ta­cle superarà els bra­muls dels cérvols de finals de setem­bre. Aquell mas­cle que no sedu­eixi amb el seu cant o les seves banyes senyo­ri­als no podrà garan­tir la super­vivència dels seus gens. L’art sem­pre ha de seduir i con­fron­tar, sigui a dalt del Piri­neu, a la costa o en plena metròpoli. El pai­satge fluc­tua amb els humans. I l’art fa el con­trast per iden­ti­fi­car-ho. A Àneu i arreu.