“S’ha de derrotar el capitalisme”

_“Em fa content que la meva traducció del Tractatus torni a editar-se i així tingui una vida renovada. I encara més: com que la mateixa editorial també ha adquirit els drets de les Investigacions Filosòfiques, pròximament (bé, suposo que d’aquí un any o màxim dos) també s’editarà de nou la que vaig fer de l’altra gran obra de Wittgenstein. Allò que he fet és revisar la traducció fent-hi algunes modificacions formals o millorant-la amb detalls, però en cap cas n’he canviat el sentit. Si se’m permet dir-ho, fins i tot he pensat que, de jove, traduïa força bé l’alemany. La introducció sí que és completament nova (ni tan sols he llegit l’anterior) i intenta donar claus per a la comprensió del Tractatus”.

_“Mai no he deixat de tenir present Wittgenstein. L’he anat pensant, m’ha ajudat a pensar. En tot cas, no és que hagi tingut cap revelació, però crec que he vist més que la part important és l’ètica i no la lògica, encara que s’hi sustenti la seva arquitectura. Intentaré explicar-me. Al Tractatus es fa una distinció entre tres tipus de proposicions: “plenes de sentit”, que es refereixen a la vida quotidiana i a la ciència, però també a la literatura perquè, descrivint-los amb més o menys encert, parlen del món en què estem o del món que imaginem; “sense sentit” o “buides de sentit”, que són les de la lògica i no parlen de res del món, sinó que són purament formals i autoreferencials; i les “insensates”, que són totes aquelles de l’ètica, de l’estètica, de la religió i de la filosofia en general que, volent parlar del món, no ho fan perquè es refereixen a principis i valors, és a dir, a allò que no és del nostre món. Expressant, al capdavall, sentiments, creences i idees, aquestes proposicions són insensates perquè, com que el seu llenguatge no s’hi correspon, no descriuen res del món. De fet, volen dir allò que no és pot dir.”

_“Sobre allò s’ha de callar. És la famosa conclusió del Tractatus: “Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen”. El canvi més important que he fet a la traducció és que, en lloc de formular-ho com a “d’allò, de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”, he optat per “d’allò, de què no es pot parlar, sobre allò s’ha de callar”. El “callar” és contundent. En tot cas, no diu que no existeixi “allò” sobre el qual no es pot parlar. Existeix i, de fet, és el més important, però és indicible. En el fet de distingir entre el que es pot dir i el que no es pot dir hi ha el valor ètic del Tractatus. Aquest està construït de manera lògica, però la part més important és la que no s’ha escrit: l’ètica. Que existeix, però no es pot dir. Tanmateix, allò que no es pot dir es mostra quan es parla de les coses del món. No pots parlar directament de la mort, de la bellesa, de la felicitat, però existeixen i es mostren quan descrivim tal com es manifesten en el món.”

_“Wittgenstein és un dels filòsofs del segle XX més citats i no només dins del camp de la filosofia, sinó també per científics, artistes, escriptors, etc. A la vegada, però, deu ser dels menys influents. Si ho fos, els filòsofs no dirien moltes de les coses que diuen. Això perquè continuen fent explicacions i no descripcions, volen “dir” en lloc de mostrar. Wittgenstein va voler posar en evidència la insensatesa del llenguatge filosòfic, els seus límits, que no fan més que traspassar-se. El cas és que ell mateix afirma al final del Tractratus que les seves proposicions il·luminaran qui l’ha entès quan aquest reconegui que són insensates i s’enfili més amunt d’elles. Que són, doncs, una escala que s’ha de llençar. Per tant, és un llibre d’ètica amb les pàgines que queden en blanc, sense poder-se omplir, perquè cadascú ho visqui: el nivell de l’experiència, amb tots els seus problemes irresolubles i inexpressables en paraules, no te’l treu ningú.”

_“No soc un polític professional, de manera que vaig emprendre aquesta experiència amb moltes ganes, però tenia clar que només seria per un mandat. Com que precisament no tenia cap experiència de la política parlamentària, ha estat interessant i enriquidor. No me’n penedeixo. M’ha ajudat. Confio que jo també hagi ajudat una mica en algunes coses. N’hi ha dues de les quals estic orgullós. Una és la creació d’una plataforma de diàleg Europa-Catalunya a la qual es van apuntar quaranta eurodiputats i que amb altra gent, perquè alguns hem deixat de ser-ho, continua amb la fragilitat que tenen aquestes coses. Una altra és que junt amb Artículo 19, una organització en defensa de la llibertat d’expressió, vaig col·laborar en la creació d’un organisme a Mèxic. Es diu De la Mano i fa que uns eurodiputats (en principi cinc, però estaria bé ampliar-ho) assumeixin cadascun la defensa i protecció d’un periodista mexicà amenaçat”.

_“Certament, però, més enllà del que no he pogut fer, el més decebedor és que, veient-ne les entranyes, m’he adonat de la debilitat d’algunes institucions europees. La Unió Europea, de fet, no existeix i, en el millor dels casos, tot just s’està fent. El que existeix és un club d’estats i, per tant, s’actua per satisfer els seus membres. Es mantenen les competències dels estats en pràcticament tot. Tant és així que moltes de les peticions dels ciutadans a una institució europea acaben amb una resposta que reafirma que el tema és competència de l’estat corresponent; això quan el ciutadà es queixa precisament del seu estat i, per tant, reclama poder-se’n defensar. A més, els estats actuen amb un nacionalisme ferotge. Em causa perplexitat que els mateixos que el practiquen s’omplin la boca parlant d’Europa i diguin que el nacionalisme és horrorós, cosa que és certa, mentre et miren en relació amb Catalunya com si fóssim uns dimonis per penjar una senyera. El cas és que cada estat va pel seu compte defensant els seus interessos, fent-se la competència, sense posar-se d’acord per fer actuacions conjuntes. En fi, no sé si hi ha hagut mai la voluntat de construir de veritat la unitat europea, però des de fa 15 anys la presència i el poder dels estats encara són més forts.”

_“Et trobes que, per posar un exemple, hi ha un país com Suècia democràticament avançat i socialment progressista, però on, com que ja els està bé com estan, cap dels seus partits polítics aposta per una Europa més federalista, cosa que voldria dir que els estats deixessin de remenar-ho tot. Si aquests són els “bons”, imagina si no volen mantenir el seu poder sense “ingerències” els estats amb dèficits democràtics, com ara l’espanyol i aquells de l’est que, sense que em sembli malament que formin part de la UE pensant que això ha pogut millorar la vida dels seus ciutadans, sobretot han estat acceptats per apartar-los de la influència de Rússia.”

_“No és això. Ho continuo essent pensant en tot el que podria significar una vertadera Unió Europea. Fins i tot crec que, amb totes les seves mancances, la UE ha servit i serveix per alguna cosa. Ha contribuït que Alemanya i França no hagin fet cap més guerra mundial. També crec que si Hongria i Polònia no fossin de la UE encara serien pitjors les polítiques anti-democràtiques i xenòfobes dels seus governs. No puc deixar de creure en Europa quan hi ha 500 milions de persones que, almenys teòricament, estan disposades a defensar els drets humans, la llibertat d’expressió, la llibertat de moviments. S’ha de tenir present que en molts de llocs aquests drets i llibertats no existeixen i que en potències mundials i països grans (com els EUA, Rússia, la Xina i el Brasil) pràcticament ja no es defensen, com si hi haguessin perdut el seu valor. És clar que també he dit teòricament, perquè a Europa tenim els refugiats en camps de concentració, si és que no en són expulsats, cosa que és una vergonya i un escàndol.”

_“No combrego amb cap teoria de la conspiració o negacionista que suposa que el covid-19 és una invenció per exercir un domini sobre el món. Malauradament, no els cal cap virus als poders per tenir-nos controlats; però això no vol dir que s’aprofiti aquesta situació sanitària per incrementar l’autoritarisme i escanyar encara més la gent, sobretot la més pobra. Allò que ens hem de plantejar, però, és com és que els governs que hem elegit ho aprofitin per controlar-nos més. I pensar qui hi ha darrere seu, com ara, en el cas de l’Estat espanyol, l’Íbex o el poder militar. En fi, tinc l’esperança que tot això que passa pugui despertar una certa consciència. Si no és així, em temo que anirem cap a unes democràcies molt limitades que restringiran els drets mantenint, en tot cas, el de votar, com si la democràcia només fos això. Ens trobem davant d’una situació molt complicada, sobretot si la ciutadania continua tan submisa i està preocupada per l’adquisició d’uns béns materials que el capitalisme li ofereix a canvi que es prostitueixi.”

_“M’esgarrifa que hi hagi gent que confongui la llibertat amb un individualisme egoista i irresponsable que fa que alguns cridin que faran el que voldran petit qui peti, encara que infectin els altres i s’infectin ells mateixos. Respecte del que dius, és cert que en les protestes per les retallades de les llibertats s’hi ha barrejat gent d’extrema dreta, que, de fet, allò que voldrien és controlar-ho tot ells. El fet que a Alemanya hi haguessin hitlerians a punt d’envair el Parlament té un component simbòlic terrible. Tanmateix, en aquella manifestació a Berlín, potser cada participant hi anava per un motiu diferent i amb algun hi podríem estar d’acord. En tot cas, a més de no barrejar-se amb segons qui, s’ha d’exigir allò que és important: Que els governs posin tots els recursos i tots els diners per afrontar la crisi. I que ho facin de veritat i no pas ampliant el període dels ERTO sense pagar-los. No és tracta de posar un pegat a una crisi; hi ha d’haver un canvi que posi fi a un sistema basat en les desigualtats. El que em preocupa, de fet és que no hi hagi més revolta. Allò que s’ha de derrotar és el capitalisme, que fa que tot estigui orientat cap a obtenir un benefici, a costa del que sigui, i a l’acumulació dels beneficis. Aquesta és la profunda immoralitat a la qual ens aboca el capitalisme”.