De gires i rebaixes

La directora Sílvia Munt lamenta que “és penós” que les produccions teatrals hagin d’alertar de la deserció d’alguns ajuntaments a la seva programació professional. Com que l’aforament és del 50%, demanen que facin dos passis pel mateix preu o que retallin el cost del caixet un 50%. Són demandes que venen imposades als programadors des de la regidoria o l’alcaldia de torn, aclareixen. I són minoria, però la productora Bitò ha decidit no acceptar aquestes condicions per respecte laboral als artistes.

En l’ecosistema teatral català, les gires a Catalunya són el puntal per rendibilitzar les produccions. Perquè poques vegades l’explotació a Barcelona aconsegueix cobrir la inversió. La Cubana, històricament, sempre feia gira per les comarques del país abans d’establir-se a Barcelona per tal de disposar d’un coixí de seguretat per no patir durant l’explotació llarga a la ciutat.

Alfred Fort (exgerent del TNC i ara gestor cultural a l’entorn del circ) feia a Twitter la mateixa denúncia que Domènech. Igual que Bitò, no va voler posar-hi noms, però advertia que són d’equipaments “importants, on el sector acostuma a dir que hi ha tanta tradició teatral”. Arran de la demanda que li han fet aquests teatres municipals, Fort es preguntava: “Quant s’ha rebaixat el sou el gerent o el regidor de Cultura? De què es creuen que viuen els artistes?”

La producció a Barcelona tampoc viu el millor moment. Dimarts passat, el productor d’Anexa, Toni Albaladejo, en un debat organitzat per Entreacte i la plataforma de crítics Recomana, advertia que l’arrencada al 50% d’ocupació estava resultant terrible, perquè les recaptacions eren “irrisòries” al Poliorama. Si obren –ara els és més car perquè les demandes sanitàries suposen un sobrecost–, és perquè tenen “l’esperança que tot s’anirà arreglant”. “Ara perdo menys diners tenint-lo tancat que no pas obert”, hi afegia. El vicepresident d’Adetca aclaria quin és el repte de les sales: “Vull el 2% del pressupost de la Generalitat per a la cultura i les ajudes, però el que necessito és el públic.” La fórmula, segons Albaladejo, és donar bona qualitat. Però, atesa la falta de sales de mitjà format, les productores han d’acordar temporades més curtes per poder incloure tantes produccions com sigui possible en la cartellera de Barcelona. Una rigidesa en el calendari que perjudica quan una obra troba el públic i ha de marxar.

Quatre exemples de Bitò

Dijous passat, Josep Domènech, de Bitò, feia la primera presentació en tres dècades a Barcelona de les obres que aniran de bolos per Catalunya i l’Estat espanyol. Ho feia per compensar les rodes de premsa de la temporada que no es faran. I és que obres com Eva contra Eva i Els Brugarol faran la gira abans de fer temporada a Barcelona. La productora sap que patirà un altre cop per superar el tràngol de la crisi (una més), però està entossudida a fer gires per donar el màxim de feina als artistes. L’aturada ha deixat del tot desarmats un bon grapat de membres del col·lectiu. Per Bitò, els consistoris “haurien de fer l’esforç” de seguir contractant per no rebentar el fràgil equilibri actual.

Eva contra Eva, com ja va dir aquest diari fa uns dies, haurà d’esperar per fer temporada a Barcelona (fins al setembre del 2021, al Goya). Dirigida per Sílvia Munt, amb dramatúrgia de Pau Miró, Nausicaa Bonnín i Emma Vilarasau fan un tour de force entre dues generacions d’actrius que debaten sobre el que són i el que volen ser a escena i a la vida real. I sobre com l’edat afecta la carrera de manera molt més perversa en el cas de les actrius que en el dels actors. En aquest conflicte, també hi intervenen la representant (Marissa Josa), el director (Eduard Farelo) i el crític (Andreu Benito). Divendres vinent fan un bolo a Badalona; diumenge, a Viladecans, i també es veurà al Temporada Alta. L’obra parteix del film de Joseph L. Mankiewicz All about Eve, i ve a ser una altra excusa per parlar del teatre des de les fustes com ja va fer Vilarasau a Infàmia.

Ramon Madaula va fer de l’anècdota familiar tota una obra còmica i lúcida. Els Brugarol (premi Recull 2020) arrenca del conflicte quan una filla planteja a un pare progressista canviar l’ordre dels cognoms i posar al davant el de la mare. Madaula és aquest pare (a la vida real i en la ficció), que racionalment ho aprova, però que no es pot resistir a considerar que la filla perdrà unes arrels. L’obra es veurà a Barcelona la temporada vinent, però falta saber-ne les dates i que se’n faci pública la sala. Té més de 30 actuacions tancades a Catalunya només fins al 2 de maig. L’obra la dirigeix Mònica Bofill, que viu un inici de carrera amb aquest teatre costumista de Madaula. El patetisme dels personatges, fet des de la versemblança, provoca el riure i alhora la reflexió amarga a l’espectador. Bofill la defineix com “una comèdia àcida que fa reflexionar”. Ramon Madaula interpreta el paper del pare, mentre que Estel Solé i Júlia Truyol alternaran el paper de filla. En el conflicte, hi apareix el rol del gendre, que interpreta Jaume Madaula. La dona del 600 (estrenada abans de la pandèmia) tancarà els últims set bolos de la gira pendents (alguns s’han desdit de les condicions tot i haver signat contractes). Pep Planas lamentava que ja s’acabés un circuit que ha deixat molta gent fora i que tan bones sensacions deixa als que la veuen.

Las cosas que sé que son verdad, interpretada per Verónica Forqué (recent Max a la millor actriu per aquest paper), és una coproducció de Bitò amb Octubre Producciones i Teatros del Canal (Madrid) i serà a Barcelona presumiblement dins del Grec 2021. Té més de 40 bolos per l’Estat espanyol, passant per Menorca, Mallorca, València i Elx.