“Al final tot consisteix a no posar-se límits”

No, jo crec que Woody Allen té personalitat i recursos per fer pel·lícules. Una altra cosa és que després de quinze anys de conèixer-nos, de col·laborar, se sent còmode amb nosaltres i nosaltres amb ell. De vegades es construeixen relats que no són certs. Es va voler identificar el #MeToo amb el fet que no fes una pel·lícula l’any anterior, i jo em vaig afartar d’explicar que no feia una pel·lícula perquè estava escrivint les memòries. Si no, aquesta l’haurien fet un any abans. Però després els relats s’imposen a l’imaginari.

No, torno a dir el mateix, és un geni, i els genis poden desenvolupar-se solets. I si tenen bons col·laboradors, millor per a tots.

Més enllà dels judicis, en les seves 49 pel·lícules Woody fonamentalment ha treballat amb dones, ha creat personatges potentíssims, però cap d’aquestes dones ha dit res. No les he comptat, però estem parlant de desenes i desenes, dones poderosíssimes, i trenta o quaranta anys després, cap d’elles ha dit res, quan tothom ha anat explicant històries diverses. Em sembla que, més enllà dels judicis, això és una garantia. A més, durant tot aquest procés, ha adoptat dues nenes. Si hi hagués proves o algun dubte sobre la seva actitud no hauria pogut fer-ho. S’ha construït un relat, es demostra un cop més que els Estats Units viuen amb aquest fals puritanisme, perquè és hipocresia, amb conseqüències nefastes per a la gent, i en aquest cas per a la cultura.

Nosaltres mai hem viscut amb aquesta hipocresia, no només en el cas del Woody. Quan nosaltres fem Les clavagueres d’Interior [documental dirigit per ell mateix el 2017] ja sabem que tindrà conseqüències, però sempre hem tingut una línia coherent i homogènia en el que implica defensar la dignitat de les coses.

Tenim una relació de confiança, que al final és el que val, perquè pots firmar papers i després passa el que passa. Té a veure amb compartir criteris, maneres de treballar... i això funciona. Abans de la pandèmia parlàvem de rodar la seva pel·lícula número 50 a París, i li feia molta il·lusió. És la nostra intenció participar-hi, el que no sabem és què passarà amb la pandèmia, jo no soc dels optimistes, i els rodatges ara són molt complicats. La pandèmia ens va fer aturar 46 rodatges, entre sèries, programes i pel·lícules, i aixecar-los és una feinada fora mida. És molt difícil controlar un rodatge amb 40 persones implicades. Pràcticament ho estem recuperant tot, però és molt més problemàtic, molt més car... Crec que encara ens quedaran uns anys de treballar així Una altra cosa és que Woody farà 86 anys i s’ha de cuidar molt.

Jo no la veig pessimista, la veig molt sensible, més enllà del que vol explicar del cinema. Jo ja firmaria estar tan encantat de la vida, optimista i amb perspectives com està ell als 85 anys.

Ho recordo perfectament perquè em va sorprendre, va dir: “Vull fer la pel·lícula a Sant Sebastià.” I jo he de confessar que m’hauria fet gràcia tornar a Barcelona, però és que Sant Sebastià era el marc ideal per a aquesta pel·lícula. No vam mirar un mapa, ell ho tenia clar. No vam posar la condició que fos a Espanya, si hagués dit Venècia o Canes, ho hauríem fet allà. Em molesta que es digui que hi ha una mena d’acord amb les institucions. A Sant Sebastià no li fa falta per atraure turisme, no ens van fer venir aquí per fer una pel·lícula postal. És un d’aquells relats que al final s’acaben imposant.

És una persona normal, més enllà de que sigui un geni. I és un gran professional, arriba, sap el que vol, ho treu i ja està. Treballes amb molta gent que va canviant, repetint, i és una mostra d’inseguretat. Woody és el contrari, no repeteix les escenes perquè sap què vol i la manera que surti. Vam rodar a Sant Sebastià i vam acabar una setmana abans. Durant tota una època, es va autoretratar amb una imatge d’inseguretat, però després és la mar de normal.

Per ara no s’estrenarà als Estats Units. Ja ho sabíem abans de posar-nos-hi, però tenim una distribució molt raonable. Ara veurem amb aquesta situació, amb cinemes tancats, però és la situació que hi ha, no serveix de massa queixar-se.

La mateixa situació objectiva t’ajuda, ara tenim unes superplataformes internacionals que permeten que productes amb qualitat es puguin distribuir immediatament a tot el món, i això són palanques que cal saber aprofitar. Al final tot consisteix a no posar-se límits, a ser ambiciós en el bon sentit de la paraula. Malgrat que els marcs industrials, sectorials i institucionals, a Catalunya i Espanya no ajuden gaire, per no dir gens. La cultura no és només llegir llibres, és un element estratègic de desenvolupament social i econòmic. Els francesos ho tenen clar i ho apliquen. I aquí la cultura és una cosa que està per allà... Té a veure també amb la qualitat de la democràcia. I això és un llast quan vols construir i treballar seriosament. Ni el marc ajuda ni tampoc els mecanismes i normes.

The Mediapro Studio no té la seu a Madrid, tenim estudis allà i a mig món. La seu de Mediapro, The Mediapro Studio i les nostres 62 empreses tenen la seu a Barcelona i continuaran tenint-la-hi.

No, la pandèmia és un drama social i industrial, i no compensa que en un moment donat hi hagi més audiència i més atenció als continguts audiovisuals perquè la gent és a casa. Industrialment és un drama terrible. Quan pares 46 rodatges, 7.000 persones treballant, tens gent afectada, gent que està a la UCI, no tens mecanismes per recuperar l’activitat... El futbol ha tornat aquí, però no ha tornat a Amèrica i Àsia, i tot el que teníem de producció i de drets continua penjat. No hi ha res positiu aquí. Es deia que amb la represa del futbol es recuperarien les audiències, però no ha estat així, perquè a més hi ha un component econòmic. Ens estem quedant amb els primers impactes econòmics de la pandèmia. No afecta només els primers implicats, és una cadena, tot té conseqüències que no es preveuen. Això és una crisi de la que no sé quan sortirem, però no serà aviat.

Crec que tindrem el guió abans de finals d’any. És una minisèrie, en principi de sis capítols, sobre les Brigades Internacionals. Suposo que abans d’un any podríem començar a rodar, però hi ha la incògnita de la situació actual. Les localitzacions seran aquí i a Nova York.

No voldria dir que sigui una quimera, el que vull dir és que és un procés i l’hem d’enfocar com a tal. Potser no tenim prou força perquè hi hagi una amnistia, però sí perquè hi hagi un indult. El que crec que és un error, com es va demostrar a finals d’octubre del 2017, és voler córrer més enllà de les possibilitats. No vull descarregar les responsabilitats del que ha passat, però la situació és la que és. S’ha de tenir pressa perquè hi ha gent a la presó, però això no és una cosa que puguis resoldre en quatre dies. L’important és que la gent continuï mobilitzada, mentalment i físicament, malgrat la pandèmia, que no ajuda.

Això no són errors, són línies polítiques que ja havíem d’haver valorat i que hem de continuar valorant. Res del que és important s’aconsegueix fàcilment. A mi no em preocupa tant l’Estat com la gent. L’Estat no el neutralitzes si la gent no simpatitza amb la teva causa, si no es mobilitza... Jo crec que aquest és el principal problema. La resposta de l’Estat ja te la pots esperar, donen pel que donen. Si la gent de les Espanyes estigués mentalment i activament amb una altra actitud, l’Estat no podria fer les bestieses que ha fet o que fa. I jo crec que això és un dels problemes en què ningú s’ha parat a pensar gaire. Si no hi ha això, no hi ha possibilitat de canvi. El més important és que la gent de les Espanyes et miri amb simpatia, es mobilitzi per tu o sigui neutral. O que accepti que el dret a decidir forma part del joc democràtic. Però això és un camí que s’ha de recórrer i li hem dedicat pocs esforços.