“Els museus hem de fer menys amb més, i no al revés”

La sobtada aturada no ens ha afectat excessivament perquè ja veníem d’una perllongada desacceleració amb motiu de la preparació del nou projecte del museu. De fet, ens trobàvem de ple en un procés intern de reflexió de com ha de ser el futur museu d’art contemporani de Lleida i dels escenaris que haurà d’afrontar. Els efectes de la pandèmia sobre les activitats culturals és un vector que ara també tindrem en compte. El confinament ha afegit, de cop, nous elements a considerar, vinculats a la dimensió digital del nostre treball, especialment pel que fa al teletreball i a la generació de continguts no presencials.

Crec que la d’intentar recuperar amb una certa tranquil·litat alguns espais fora de casa, però, sobretot, instants emotius de caràcter personal a través de l’art, que suposen també tornar a connectar-se d’una manera física amb rutines de socialització. És aviat encara per valorar el paper que tindrem en la desescalada, que es preveu llarga, i quina serà la relació que haurem d’establir amb els visitants al llarg dels propers mesos.

Aquesta línia de pensament i d’acció respon a un concepte de la cultura que veu en el fet cultural un element accessori i alhora incòmode, que en situacions complicades els destorba. En uns casos perquè el relacionen exclusivament amb unes activitats d’entreteniment i de lleure perfectament prescindibles, que, a més, relacionen interessadament i de manera exclusiva a sectors minoritaris. En d’altres perquè entreveuen la capacitat transformadora que pot tenir sobre les persones i la col·lectivitat. Per tant, darrere d’aquestes consideracions aparentment neutrals s’amaga un concepte marcadament polític que està lluny d’entendre la cultura en un sentit més ampli vinculat amb els drets fonamentals de les persones. No és estrany, doncs, que, malgrat les bones paraules, les condicions a què s’ha sotmès la cultura han estat i són clarament discriminatòries en relació amb alguns altres sectors.

Jo diria que les seves debilitats, encara que també algunes fortaleses. S’ha posat de manifest, altre cop, l’extrema fragilitat de l’ecosistema museístic, especialment la dels grans museus. Obligats a tancar i privats dels ingressos generats pel públic, especialment pel turisme, una bona part de la xarxa de treballadors i professionals ha estat colpejada per l’atur i per la cancel·lació d’encàrrecs i projectes, que posa en risc la seva supervivència. De retruc, els museus que s’autofinançaven han vist com la seva viabilitat està en perill. Els que millor han resistit han estat els petits i això ha demostrat la seva fortalesa, ja que el model de museu local, més connectat amb els seus públics de proximitat, s’acosta més a un servei públic. Segurament, la tendència futura general, malgrat la declamatòria política, serà un retraïment institucional a tots els nivells, condicionat paral·lelament per una retallada pressupostària. I aquí ja hi érem: plou sobre mullat. Es tornarà a tensionar tot el sector i els museus se situaran entre la resignació i la bel·ligerància, si més no entesa com la necessitat de promoure un canvi de model, que ja no pot esperar més.

Les institucions museístiques han d’adoptar alguns compromisos ferms. Per exemple, a no induir l’autoexplotació d’artistes i agents del sector, i fins i tot la dels seus propis tècnics, i a dignificar la professió amb les mesures que calguin. Això voldrà dir també reequilibrar la producció cultural, sobretot l’expositiva, d’acord amb els recursos que es disposen. Hauríem de començar a invertir la tendència dels últims temps i fer menys amb més. Vull dir cuidar molt més el que fem. Desplegar-ho amb millors condicions i amb més intensitat. Sovint, inconscientment, no fem visibles les mancances del sistema gràcies a l’activitat desplegada. Cal traspassar bona part de la responsabilitat a qui realment la té, que són els poders públics. Són ells els que, més enllà de les grans paraules sobre la rellevància de la cultura, haurien de traduir-les de manera efectiva i no retòrica en les dotacions. Haurem de ser bel·ligerants, però també proactius. Perquè aquesta reivindicació sigui atesa per les administracions, caldrà incidir més en el perfil social dels museus. S’haurà de redefinir la missió del museu, entendre quin ha de ser el nostre paper en aquest present tan canviant. I farà falta que la major part de les institucions surtin de la seva zona de confort i introdueixin elements reals de canvi, que comencin a innovar i a arriscar. Hem d’aprofitar la relaxació de la pressió de les xifres per cercar noves formes de relació amb els públics, també la virtual. Però no sols amb ells, sinó amb tots els implicats en la vida del museu, des dels creadors fins al teixit cívic i social que ens envolta, i que han de penetrar democràticament i de manera participativa en l’orientació de la nostra actuació.

Combatre l’erosió de la cultura pública i esdevenir un espai inclusiu compromès de socialització de la diversitat i el debat. Sense renunciar a la generació de coneixement i a l’aspiració d’aconseguir l’excel·lència, els museus haurem de trencar les barreres i fomentar el diàleg, tot proporcionant experiències significatives i eines d’inspiració i de reflexió per a tothom. Això ens exigirà una atenta consideració a facilitar la participació cultural a tots els nivells. Per demostrar-nos socialment responsables, caldrà redirigir esforços i recursos per atendre segments de la població el més amplis possible i arribar a nous públics. Estem parlant, en definitiva, de fer uns museus més oberts i accessibles, i en el cas dels museus com el nostre, en contacte directe amb el teixit creatiu, posar-nos també al seu servei i atendre les seves necessitats, conscients que si no ho fem contribuirem decididament a empobrir el nostre present i futur.

Ve a incidir en el discurs que s’ha demostrat incapaç de respondre als reptes actuals. Només fa que insistir en allò que s’ha demostrat poc útil socialment, encara que sí econòmicament, fins a l’arribada de la pandèmia. Però, en aquest nou escenari, què hem de vendre? Què és allò que generarà ingressos amb menys públic? Com diu ell, potenciar l’oferta comercial i de restauració, monetitzar l’oferta digital...? No sé si seran fórmules econòmiques d’èxit possible als museus britànics, el finançament dels quals és molt superior als nostres, però aquí som molt lluny d’aquest plantejament. No és una resposta adequada. De fet, el sector museístic britànic s’ha posat les mans al cap perquè posa de manifest el desconeixement de la seva pròpia realitat.

Segurament important, però encara no en podem anticipar l’abast. Hem d’aprofitar l’ocasió per fer entendre a les administracions, com ja han dit altres companys meus, que els museus necessiten uns mínims per subsistir, que són els derivats de la seva estructura bàsica per poder dur a terme les seves funcions patrimonials i les activitats per fer accessibles les seves col·leccions. Aquest és el cost de ser un servei públic. I ha d’estar cobert per l’administració.

Curiosament, la crisi ens ha ajudat. Ens ha donat més temps, gràcies a les pròrrogues, per resoldre els entrebancs d’aquells que no volien fer-lo i per desproveir de validesa les seves argúcies tècniques. Ara tenim el projecte novament encarrilat i esperem que les obres es reprenguin amb la màxima celeritat. Des de la seu provisional del Casino, es fa molt difícil prestar els serveis del museu en unes condicions dignes. És un edifici vell, que es va adaptar per acollir-nos un període curt, ple de barreres arquitectòniques i mancat d’espais. I ja fa 13 anys que hi som.

És una situació cronificada de difícil solució i que té a veure amb les dinàmiques comunicatives, especialment dels grans mitjans. Sovint, només atrauen la seva atenció els artistes de renom i aquelles grans exposicions només a l’abast de grans institucions que, gairebé sense excepció, es troben a Barcelona. No crec que als habitants de Barcelona només els interessi allò que passa a la seva ciutat, i d’això n’hauríem de ser conscients tots plegats. En els darrers anys, s’ha demostrat que hi ha programacions de museus dispersos pel territori d’un alt interès (només cal veure els exemples de Girona, Vic, Cerdanyola, Vilanova o Reus, i n’hi ha molts més), i a una escala diria que més humana i propera.

Sí, estem molt contents perquè reforça una de les nostres línies, que és eixamplar la mirada a aquells altres llenguatges creatius situats en els marges de les arts però que són importants per explicar la nostra cultura visual i per entendre el debat i les tensions del moment. Vam iniciar-la amb l’obra de l’Alfons López i ara sumem un fons importantíssim d’un dels creadors més significatius del còmic underground i un dels nostres millors il·lustradors, com és en Gallardo. La donació és un bon resum de tota la seva trajectòria. A aquesta línia li hem donat continuïtat amb la incorporació de creacions de Ramon Boldú, Ermengol i, esperem que properament, Nazario.

Deixar que s’enquistés en l’àmbit polític. Segurament, ha estat molt difícil evitar-ho des del moment que des de la part aragonesa no han tingut cap escrúpol si en treien un resultat positiu a les seves demandes. Però, al final, atiar la confrontació entre comunitats veïnes no beneficia a ningú; bé, sí, a aquells que basen el seu argumentari exclusivament en elements d’enfrontament per aglutinar al seu voltant sense cap criteri el màxim de voluntats possibles. I, un cop el conflicte ha adquirit la categoria de símbol, resituar el debat en el terreny exclusivament tècnic és pràcticament impossible, encara que ara crec que tampoc li interessa ja a ningú.