Arts escèniques

Crònica

Mercè Arts del Carrer (MAC)

Del MAC al MEC

Mercè Arts del Carrer (MAC) és la bandera que ve aixoplugant amb èxit, durant una colla d’anys, els espectacles que es fan per parcs i jardins. Una fórmula per descentralitzar i democratitzar la cultura anant-la escampant a tots els barris. Aquest any, amb l’amenaça de la Covid s’ha multiplicat la seva dispersió, el que suposa un esforç logístic molt més gran. Per evitar les aglomeracions (tant habituals al parc de la Ciutadella, al castell de Montjuïc o a la Trinitat...), i quasi saludables perquè permetia anar tastant fragments de peces que es representen paral·lelament a molts espais, s’ha exigit un accés ordenat. Calia reservar entrades per internet. Tot aparentment molt fàcil, però ha comportat que molta gent hagués reservat i després no hi assistís i que molta gent (despistada o poc hàbil amb les reserves per internet) es quedés a les portes. El parc de la Ciutadella, dijous, era un desert. Un parèntesi exigit per la prudència sanitària, però que trenca l’esperit espontani dels tastaolletes de la Mercè. Aquest MAC l’han transformat en Mercè Estranya del Carrer (MEC).

Segurament l’espectacle més oportú era el d’Arrived. Perquè els acomodadors en clau d’ironia ruixaven d’aigua (fent veure que era gel hidroalcohòlic als espectadors, tots asseguts en cadires molt separats) i insinuant què es podia fer i què no a la platea. Des d’apagar el mòbil i no menjar fins a prohibir els petons amb l’espectador del costat. O treure el gos de la bossa de mà. Una divertit surrealisme que, en part, convidava a subvertir-ho quan els dos acomodadors es tapaven amb el cartell de prohibit fer-se petons per fer-se’n un de pel·lícula, aparentment...

Trygve Wakenshaw (Nautilus) és com el personatge volat d’Aterriza como puedas que reacciona davant el fet més insòlit. Com la gallina que aprèn a creuar el semàfor o que és capaç de cuinar els seus ous ben frescos per al seu marit prepotent. Entre gag i gas, amb una ràfega que converteix en un ball desconjuntat de discoteca. El neozelandès intenta donar ritme a la peça entrecreuant les trames com si fos improvisadament. Els del MAC, conscients que cal allunyar molt l’espectador de l’escenari, han posat unes immenses pantalles que permeten distingir gestos i moviments, però que provoquen la raresa de veure en directe el mateix dos cops (en una mena de loop que, a vegades, desorientava). A la Cascada, Manolo Alcántara i el seu barret gegant de Déjà-vu, o els globus que ballen desarmant-se per moments dels d’El Retrete de Dorian Gray, o la dansa contemporània de contacte amb molta espectacularitat però poc desenvolupament, o el tango convertit en un nou exercici de seduir se seguien i s’aplaudien mentre una banda posava la música en els canvis d’espai. I, per fi, Tortell Poltrona, el dia després del pregó (del qual Valls sortiria empipat i Collboni diria que respectava, però que no compartia), tornava, com tot pallasso fidel a exposar la seva ànima, amb les imposicions que marquin el moment i el lloc. Si ha actuat en camps de refugiats o a l’Amazònia, també s’atreveix a despullar la seva ingenuïtat al pati interior, a prop del Clot, per la Mercè. Sap que el seu “Que bèstia!” és una fórmula infal·lible. Que els salts de la puça segueixen meravellant els pares que ja ho feien quan eren nens. I, ara s’hi sumen els fills, amb una sorollosa i generosa riallada.Al riure, no li importa si s’aixopluga sota el MAC, un MEC o el Mic!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.