El castell d'en Neron i en Bonzo
La Fundació Caixa Girona ret homenatge als russos de Cap Roig i aquest dissabte farà una jornada de portes obertes al jardí botànic
El 26 de juny del 1928, l'Ajuntament de Palafrugell va concedir la llicència d'obres per a la construcció d'una fortalesa d'un parell de torres emmerletades al paratge conegut com a Cap Roig, en una finca de 17 hectàrees a cavall dels municipis de Palafrugell i Mont-ras. Els promotors del projecte eren el ciutadà rus Nicolau Woewodski i la seva parella, la britànica Dorothy Webster, als quals els vilatans van acabar referint-se com «els russos». Woewodksi, tot i no haver assolit aquest rang a l'exèrcit del tsar Nicolau II –va arribar a comandant–, es feia tractar de coronel, perquè segons ell aquesta és la graduació que hauria assolit si no hagués esclatat la revolució russa, que el va enganxar quan era a Londres, on ocupava el càrrec d'agregat militar de l'ambaixada del seu país. El coronel, doncs, havia viatjat a Londres amb la seva dona, una dama de la noblesa russa, i els seus dos fills, però l'exili va ser determinant i la parella es va divorciar. Woewodski es va casar uns anys després amb Dorothy Webster, també divorciada, i protagonista d'un escàndol en què l'adulteri era el principal ingredient, imperdonable per a la societat anglesa benestant de l'època (1925), de manera que dos anys després la parella ja era a Palafrugell comprant les «terres inútils» boscoses dels voltants del Cap Roig, que els propietaris s'afanyaven a vendre. Però el diner, malgrat relacionar-se amb la classe benestant, no rajava d'una font, de manera que Woewodski, aficionat a l'arquitectura, i la seva muller, aficionada al disseny d'interiors, se la van empescar per fer avançar el seu projecte, i van ser els precursors de la figura de l'agent immobiliari, amb les claus a la mà, a la Costa Brava.
Construir per a altres
La base del negoci era jugar a fons totes les possibilitats que els oferien els contactes amb l'alta societat anglesa. La parella construïa, dissenyava i decorava habitatges en llocs privilegiats –com ara la Perica o la Musclera, a la carretera de Palafrugell a Tamariu– que posteriorment eren oferts a les seves amistats, que tenien una alta capacitat adquisitiva. Els ingressos de les vendes permetien tirar endavant el seu projecte de Cap Roig. Els plànols aprovats el juny del 1928 només eren els de les dues torres que ara presideixen l'entrada de la finca i que estaven destinades a ser la residència del majordom. El projecte global era molt més ambiciós, i incloïa la construcció d'un veritable castell i la d'un petit village, amb aparença de poble espanyol, amb set habitatges per al servei, els jardiners, garatge per a uns quants cotxes i una petita capella. Les torres, el petit poblet i l'arranjament d'un espai especialment feréstec per convertir-lo en un jardí botànic en tota regla van ser les fites assolides, mentre que el finançament no va arribar per acabar el castell, les obres del qual ja havien començat. El projecte també va experimentar aturades a causa de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial. La solució va ser la signatura, el 1969, d'una cessió de la finca a Caixa de Girona, a canvi de la qual els russos obtenien una pensió vitalícia de cinc milions de pessetes anuals, i el compromís de l'entitat financera d'acabar el castell seguint els plànols del coronel, i de tenir cura del jardí. La paradoxa és que cap dels dos membres de la parella no va arribar a viure mai al castell, malgrat mostrar-lo amb orgull. El coronel va morir el 1975; Dorothy, cinc anys després.
Aquesta història ha estat mitificada, i fins i tot mistificada, força vegades, oblidant la dimensió humana dels personatges, perquè aquesta societat té fam d'herois d'una sola peça, sense ombres, d'aquells que no existeixen; té fam d'històries d'amor de novel·la –que no vol dir que els russos no s'estimessin–, però la realitat sempre és més complexa, molt més del que es vol vendre en alguns relats, bastits a l'ombra d'una mena de megalomania de qui fins ara es pensava posseir un castell de princeses i un jardí botànic amb escultures incloses per poder-lo mostrar amb orgull mal contingut a les amistats de l'elit política i financera del país les nits de concert.
Descobreixen una placa
Actualment, els jardins de Cap Roig, en els quals demà es descobrirà una placa en memòria dels Woewodski, combinen 700 espècies de plantes de diferents parts del món, i un parc escultòric amb obres d'Oteiza, Berrocal, Plensa o Basterretxea. Als jardins s'hi celebra el ja famós festival d'estiu, que ja no organitza –sinó que només patrocina– Caixa Girona, que ha reduït la seva aportació a la meitat i, malgrat això, curiosament, el nombre de concerts es manté, la qualitat és similar i fins i tot s'hi ha afegit un component de música «popular» no elitista absolutament impensable en edicions anteriors. L'acte de dissabte, a les sis de la tarda, inclou l'actuació del violoncel·lista Josep Bassal i del duet d'havaneres i cançó de taverna Els Que Canten, i se serviran te i pastes a les terrasses de les Monges i dels Enamorats.
El gran danès i el gat que era gata
Els meus avis eren dels pocs ATS que hi havia en aquella època a Palafrugell. L'avi, a més, també era mestre de les escoles «nacionals». Ell era qui s'ocupava de posar injeccions al coronel Woewodski quan aquest encara podia traslladar-se fins a Palafrugell. El coronel, alt com un sant Pau, entrava a casa els avis, al carrer Sant Ramon, i bullia ell, personalment, les xeringues que més tard utilitzaria l'avi per administrar-li el medicament. El coronel era malfiat i tenia por, molta por. A la nit, ell i la russa es tancaven a la torre amb dos forrellats massissos de ferro, un que tancava la porta i un altre que assegurava el forrellat que tancava la porta. Quedaven aïllats del món. Malgrat que a ell li encantava anar al mercat, es relacionaven amb poquíssima gent del poble, sigui de Calella o de Palafrugell. No parlaven gens el català i en castellà es feien entendre. Sempre que podien dinaven al jardí, amb servei de plata. La russa, per dinar, només bevia xampany francès rosat, que obria la clauera, la qual, a més d'aquesta funció en tenia d'altres molt concretes, com ara pentinar insistentment la senyora abans que es fiqués al llit, o passejar el gat, que es deia Bonzo, seguint cada dia el mateix ritual: primer posar-li l'abric, sortir a passejar-lo, treure-li l'abric i pentinar-lo fins a deixar-lo relluent. Un bon dia, en Bonzo, considerat per tothom un gat, va aparèixer amb una camada de gatets voltant-lo. No li van pas canviar el nom. De fet, està enterrat amb el seu nom inscrit en una làpida, al costat de la tomba dels russos, juntament amb en Neron, el gran danès, un gos que als meus cinc o sis anys em va semblar un cavall, un dia que vaig acompanyar l'àvia, que vetllava el coronel –la mare també ho va fer–, molt malalt, al castell. En Neron dinava cada dia amb els seus amos. De fet, cada dia li preparaven un bescuit especialment per a ell, que els seus amos, o l'un o l'altre, tastaven, i si no els semblava prou bo, ordenaven fer-ne un altre. El gos està enterrat al costat dels amos i la gata, embolicat amb un llençol de fil i tancat dins una capsa de zenc soldada. El coronel tenia un geni molt viu, però amb la mateixa rapidesa que s'enfadava demanava disculpes. Abans de dinar sempre treia de la butxaca una cadeneta amb una boleta metàl·lica en un extrem i la sostenia sobre el palmell de la mà fent un moviment pendular. En funció de què li «deia» el pèndol, rebutjava l'àpat que li havien preparat i exigia que li cuinessin una altra cosa. La russa tenia, com tothom, el seu punt de vanitat. Cada any, una revista estrangera, especialitzada en disseny d'habitatges, enviava un fotògraf expressament, i es repetia el ritual: feien portar un cavall, la senyora es vestia d'amazona, pujava al cim del cavall, feien la instantània, i la bèstia tornava als estables fins l'any següent. Eren alguns dels seus costums. Estranys? Pot ser. Però en tot cas els humanitzen i els allunyen de la versió ensucrada, apegalosa, que s'ha perpetuat en algun llibre.