Art

Àngels Ponsa

CONSELLERA DE CULTURA

“Pidolant, la cultura no anirà mai enlloc”

La nostra prioritat ara és salvar l’activitat cultural. Tots els ajuts aniran en aquesta direcció

Àngels Ponsa (Artesa de Segre, 1960), la nova consellera de Cultura, està confinada des de diumenge. Una persona del seu entorn va donar positiu a la prova PCR. A ella li va sortir negativa, però igualment, tal com marca el protocol, ha de fer quarantena durant deu dies. Aquesta setmana hi ha hagut molta activitat cultural i li sap greu haver-se-la perdut. Sobretot l’acte del 20è aniversari de la Fundació Vila Casas, que es va fer dilluns. Ponsa ha rellevat Mariàngela Vilallonga, en l’equip de la qual exercia de directora general de Creació, Acció Territorial i Biblioteques. En aquesta entrevista, feta forçosament per canals telemàtics, ens explica els seus plans en un moment en què el món de la cultura necessita actuacions urgents i contundents.

En una recent entrevista a TV3, el president Quim Torra va dir que l’havia nomenat consellera de Cultura perquè en aquests moments es necessita algú que conegui bé la casa, va parlar fins i tot de les “canonades”, i que aquesta persona és vostè. Com ho interpreta?
Potser que soc una bona lampista? [riu]. A veure: jo tinc una sort, i és que de la meva passió, que és la cultura, n’he fet la meva professió. Tinc recorregut, sí. I, per descomptat, soc una apassionada com a usuària. Suposo que el president volia dir això, que conec molt el sector, que hi he treballat braç a braç, que la cultura és el meu món.
Li ha semblat justa la destitució de la consellera Vilallonga?
En aquests càrrecs, estàs molt bé el dia que et nomenen, però no saps quan s’acabarà. Estàs a disposició del que té la potestat de nomenar-te i de fer-te cessar. Coneixent com conec el president Torra, estic segura que ho ha meditat i que ha cregut que aquesta era la millor opció. De la mateixa manera que estic segura que ho ha fet amb unes formes exquisides, perquè precisament ell es caracteritza per aquest tarannà.
Hi ha treballat bé amb la consellera Vilallonga?
He treballat amb diversos consellers. Vaig començar amb el conseller Ferran Mascarell quan jo era la portaveu a la comissió de Cultura del Parlament; després amb el conseller que en aquests moments hauria de ser el conseller, Lluís Puig; amb la consellera Laura Borràs i, l’últim període, amb la consellera Vilallonga. Em quedo amb el bo de tots ells i elles. M’han aportat moltes coses. I vull aplicar el que valoro positivament de cadascun d’ells.
És normal que en un període tan breu hi hagi hagut tants consellers?
És que no vivim una situació normal. Ja m’agradaria que tinguéssim aquí el conseller Puig, i no a l’exili. No ens queda cap més remei que deixar-nos-hi la pell i tenir bons equips. El Departament de Cultura té un equip extraordinari. Fa un mes que hi soc al capdavant. No ens podem ni tan sols concedir els 100 dies que s’acostumen a concedir. Perquè no tenim temps. Tal com està la cultura, hem de fer com si no hi hagués demà.
Tampoc vostè podrà ocupar gaire temps aquesta responsabilitat. Les eleccions són a la cantonada…
Si encara tinguéssim quatre anys, segurament ens plantejaríem fer una llei per a la cultura, perquè tots els pilars de l’estat del benestar tenen una llei que els protegeix: salut, educació, esport..., i cultura no. Però com que estem en una situació, primer, dramàtica i, segona, breu, hem de ser realistes, pragmàtics. Tenim un pla d’acció, per curt que sigui el període: la cultura essencial i segura.
I quines són les línies mestres d’aquest pla?
Incrementar els aforaments de tots els espais culturals, que és amb el que portem treballant aquests primers dies i, per sort, amb bons resultats. Fa quinze dies vam poder aprovar els aforaments de les arts escèniques, musicals i del cinema, i abans-d’ahir vam aprovar els de les sales de concerts. És vital. No estem parlant només d’haver passat ara d’un 50% a un 70%, sinó també d’un treball d’acord amb el Procicat per fixar uns aforaments segons els nivells de pandèmia en cada moment. I que si una zona està pitjor que una altra, variïn. Aquesta qüestió exigia una resposta ràpida, perquè la temporada no es podia mantenir activa amb el 50%.
Parli’ns dels 6 milions d’euros extres per al pressupost de Cultura que s’acaben d’aprovar.
Fins ara hem destinat els nous recursos que hem aconseguit a fer front a tot allò que queia: els bolos que no es feien, un subsidi per a artistes i tècnics que no cobraven… Ara ja no estem aquí, ara estem en un moment en què el que hem de salvar és l’activitat cultural. I per salvar-la hem de canviar el sentit dels ajuts. Aquests 6 milions, més altres que estem pendents d’obtenir d’aquí a final d’any, aniran en aquesta direcció. Hi haurà una línia d’ajuts per a l’audiovisual; una altra per als teatres, siguin públics o privats, que hagin de tornar a reduir l’aforament al 50%; una altra per a la cultura popular i tradicional, que està en uns moments complicats perquè és una cultura molt d’estar en contacte; i també ampliem una línia de doblatge de pel·lícules en català de diferents festivals. Aquest paquet que s’ha aprovat havia de ser de 9 milions, però per una qüestió de disponibilitat, ara només podien ser 6. Els 3 que falten els tindrem d’aquí a un mes com a màxim.
Cal patir per retallades?
No pot haver-hi retallades de cap de les maneres en el sector cultural. Seria la mort. És justament el contrari. I seguim buscant més ingressos, però fins que no estiguin al sac i ben lligat no m’agrada dir blat. Els 9 milions els tenim assegurats. Treballem braç a braç amb el sector perquè ens faci arribar quines són les seves necessitats per canalitzar-les després. També estem preparant un pla a mitjà termini, l’ànima del qual seria la cultura com a bé essencial, els drets culturals de la ciutadania, en els dos sentits: el dels emissors i el dels receptors. Com us deia, ara no podem fer una llei, però sí que podem fer un marc normatiu que blindi aquests drets, que serveixi de base per fer la llei. Estem parlant d’un decret d’accessibilitat. De la creació d’una comissió de patrimoni a l’Alt Pirineu, perquè també tenim aquesta visió territorial de la cultura: no tot passa a les grans ciutats; lluny d’aquestes també s’hi fa cultura de primer nivell. De l’estatut de l’artista. D’un acord per al finançament de la cultura del qual aquests dies estic parlant amb els diferents grups parlamentaris: si convenim tots que hi ha un marc referencial a Europa que és el 2% del pressupost del país, i nosaltres no hi som i ens falta un tros bastant llarg, es pot crear un pla d’etapes, amb tres, quatre... els anys que convinguem, per assolir-lo. Hi ha d’haver un canvi de paradigma. El sector cultural no podem seguir pidolant. La cultura és el pal de paller, és el que necessita un país com el nostre sense estat per ser singular.
I com s’explica vostè que aquesta aposta decidida per la cultura, més enllà de la retòrica, no s’hagi fet encara, ni en ple procés independentista?
Perquè no som un país normal. No tenim el finançament necessari. Per això parlo de canvi de paradigma, perquè si no, no n’hi haurà mai prou per a la cultura. Hem de situar la cultura al lloc on ha de ser i amb els recursos que ha de tenir. Pidolant no arribarem mai enlloc. La declaració de bé essencial ens permetrà blindar una mica la cultura. Per exemple, en cas que haguem de tornar a una situació de confinament, les llibreries no hauran de tancar perquè són tan segures com una botiga de queviures. Els llibres també els necessitem per viure. La pandèmia ens ho ha fet veure. Per tant, ara hem de retornar a la cultura el que ens ha donat.
La situació d’algunes institucions artístiques privades cabdals en el sistema museístic és greu. La Fundació Miró, per exemple. Com s’hi comprometrà?
La Fundació Miró, la Fundació Tàpies, la Fundació Dalí… Hem fet aportacions de diner públic específiques durant aquest temps de pandèmia. I també els hem ofert disposar de crèdits de l’Institut Català de Finances. Hi ha altres administracions que les han ajudat. Entre tots hem intentat fer aliances perquè cap gran equipament caigués. Ara estan tots apuntalats.
Els museus de la Fundació Dalí podran obrir finalment tot l’any gràcies als diners públics?
Dimarts vaig tenir la primera reunió amb el patronat, que ha presentat un pla molt ben pensat sobre la situació actual, però també amb propostes concretes per al futur. Per part nostra no hi ha cap compromís d’aportació de diners públics, perquè ells poden fer front a la situació amb diners propis, ja que han tingut uns ingressos molt alts durant tots aquests anys. Hi ha una feina feta a consciència per mantenir els museus Dalí al lloc que els pertoca, a pesar de la important baixada del turisme, que aportava bona part dels seus ingressos.
Molts museus hauran après d’aquesta crisi que no es pot viure només del turisme?
En aquesta línia el govern acaba d’aprovar el Pla de Museus, amb propostes d’accions concretes sobretot per al període 2020/2021, per tirar endavant tota una sèrie de canvis als museus, als centres d’arts visuals... Que aquests equipaments no depenguin completament del turisme és una lliçó que hem tret de la pandèmia.
L’ampliació del MNAC tira endavant?
Tots aquests projectes d’ampliacions, de construcció, han quedat un punt aturats. És lògic, hem donat prioritat a les persones. Però no oblidem el patrimoni, de cap de les maneres. Tant és així que hem rescatat els fons Feder aprovats per Europa, vinculats a obres de remodelació d’edificis patrimonials. Tot i estar aprovats, Europa va decidir destinar-los a la Covid. Però el govern ha aprovat cobrir-los amb els seus propis fons.
S’acaba d’aprovar l’obertura dels locals d’oci nocturn i, per tant, també de les sales de concerts. No se les hauria de protegir més com a espais culturals?
Sí, la veritat és que des del primer moment vam lluitar per separar les sales de concerts dels altres locals d’oci nocturn, perquè ens semblava que amb un tractament diferenciat hi podríem intervenir més des del departament. Però finalment no s’ha fet aquesta diferenciació. A partir d’ara, les sales podran programar actuacions amb el públic assegut i distanciat, com es va fer a l’estiu al pati d’armes del castell de Montjuïc, on les sales de Barcelona es van unir i van fer una programació fantàstica. Crec que pot ser important la prova pilot que ens ha proposat l’hospital Germans Trias i Pujol per fer un concert amb el públic dret i tots els controls a la sala Apolo. L’important és que també hi participen empreses del sector i els departaments d’Interior, Salut i Cultura. Si això dona bons resultats serà una gran notícia i veurem com es pot estendre.
S’està portant a terme un cens dels artistes com un pas previ a la creació de l’estatut de l’artista. Com es fa aquest cens?
És un treball que hem fet conjuntament amb el CoNCA. Els artistes són els treballadors que menys blindatge tenen. Estan desproveïts moltes vegades de Seguretat Social, treballen amb contractes intermitents... L’estatut blindarà tot això a través de 33 mesures. Però primer necessitem definir què és un artista i què no és. Un artista no pot ser algú que pinti molt de tant en tant, com una afició. Hi ha d’haver tota una sèrie de paràmetres, i ni nosaltres ni el CoNCA teníem ningú per definir-los, així que vam contractar el despatx d’advocats Durán-Sindreu, que és especialista en la matèria. És una prioritat.
Aquesta setmana, l’Audiència d’Osca ha sentenciat que les pintures murals del monestir de Sixena que conserva el MNAC han de tornar a Aragó. I el Tribunal Suprem és a punt de resoldre la propietat dels 97 béns artístics del cenobi. Com afronta aquesta fase decisiva del conflicte?
És un tema que ve d’anys i que no resoldrem ara. Nosaltres anirem presentant recursos a tot per fer prevaldre l’art per damunt de tot, de la política, de la justícia, de tot. Els experts han dit clarament que traslladar les pintures és un perill evident per a la seva conservació. El judici ha sigut polític, no tècnic. Els tres fronts judicials que tenim per l’art de Sixena i de la Franja són així. Lluitarem pel nostre patrimoni. D’aquesta línia no ens mourem. I les institucions catalanes anem tots a l’una.
Hi ha qüestions que s’arrosseguen des de fa temps i el sector pateix perquè ara tampoc sigui el moment de desencallar-les. Un cas: l’Arts Santa Mònica.
Ha sigut el meu no dormir d’aquests últims anys per trobar una solució. Després de superar una carrera d’obstacles, farem el concurs per a la direcció. El tenim acordat amb el sector. Es convocarà aquest mes i a finals d’any estarà resolt.
Podrà parlar amb el ministre per fer-li alguna reclamació?
Ho vaig fer diumenge [riu]. Vaig coincidir amb ell a la inauguració de la temporada del Liceu i vaig aprofitar l’estona per recordar-li diversos incompliments, sobretot respecte a alguns equipaments. Hi ha temes d’imperiosa necessitat: ens falta la Biblioteca Pública de Barcelona, un tema en què l’Ajuntament i el govern anem plegats; i també li vaig reclamar els arxius de Barcelona i de Girona, entre altres temes que ara li plantejaré d’una manera més formal.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia