Art

L’art dels marginats

El CCCB presenta una exposició de William Kentridge, l’artista que partint de l’apartheid ha donat veu als desplaçats del sistema

Kentridge: “La nostra era és grisa. El virus, l’única cosa que ha fet ha estat emfasitzar-ho”

L’artista sud-africà William Kentridge (1955) fa set mesos que està tancat al seu estudi. “És el meu cap ampliat”, en va dir abans-d’ahir en una conversa telemàtica per presentar la seva exposició El que no està dibuixat (fins al 21 de febrer), que ha aconseguit tirar endavant el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en uns moments tan complexos com els actuals. Ha estat “un petit miracle” arribar-la a fer, sostenia la seva directora, Judit Carrera. Però hi va afegir que paga la pena l’esforç perquè en l’art d’aquest consagrat creador s’hi allotgen molts dels interrogants, i fins i tot algunes respostes, del que ens està passant i del que tot fa preveure que ens passarà. De la inseguretat del ser i de l’estar en aquest món en crisi que tant ens espanta, Kentridge n’ha fet la seva principal matèria de treball des de fa dècades.

Kentridge, que va agafar el virus i farà els possibles per venir més endavant a Barcelona, se sent un “privilegiat” reclòs al seu taller, armat dels seus guixos de carbó (de la mida d’un puny) amb què comença el procés creatiu de les seves obres multidisciplinàries. Durant el llarg confinament, ha pogut realitzar l’onzena pel·lícula de la seva famosa sèrie Drawings for projection, un laboratori d’imatges d’una poètica crua de l’apartheid. Fill d’un advocat de Nelson Mandela, va iniciar aquest projecte el 1989 amb la voluntat d’explorar el cantó fosc de la condició humana i de cercar noves formes que transmetessin desitjos de llibertat i de drets humans de caire universal. No el va moure mai un interès per “il·lustrar” el conflicte, un dels més sagnants de la segregació racial. El que volia era blindar-ne la memòria, assenyalant les ferides que no cicatritzen, amb un art “d’ambigüitats, de contradicció, de gestos incomplets i de finals incerts”.

Barcelona és una ciutat bregada amb la seva mirada. En la roda de premsa de dijous, el periodista Jaume Vidal recordava l’impacte que va causar en l’escena artística catalana l’exposició que li va dedicar el Macba als anys noranta. La potència d’aquell art tan compromès amb els més vulnerables i tan impertinent amb els més poderosos va ser una revelació per a molts creadors que estaven fent recerques similars. Kentridge es va convertir en un dels seus principals referents. I ho continua sent.

Vint anys després, el seu treball és molt més conegut, però no ha perdut frescor ni força per llançar missatges que “no són unívocs”, subratlla el cap d’exposicions del CCCB, Jordi Costa. El CCCB projecta els onze films del cicle Drawings for projection, mai vistos junts, inclòs, en exclusiva mundial, el darrer, City deep, que visibilitza els treballadors marginals que busquen els vestigis d’or d’entre les ruïnes de les indústries mineres de Johannesburg. El col·lapse econòmic provocat per la cobdícia capitalista és la remor de l’obra de Kentridge, esbós d’un planeta decadent que ha fet aflorar amb tots els seus detalls el daltabaix de la Covid-19. “La nostra era és grisa. El virus, l’única cosa que ha fet ha estat emfasitzar-ho”, exclama l’artista.

A l’exposició, els dibuixos animats conviuen amb una selecció dels seus magnífics tapissos, als quals anomena “projeccions congelades”. Canvia la formalització, però el fons és el mateix: siluetes ombrejades de persones que es desplacen. Per a la instal·lació audiovisual More sweetly play the dance, un fris de pantalles de 40 metres de llargada que ocupa una planta sencera del CCCB, s’ha inspirat en una creença medieval per esquivar la mort: dansar amb convicció. La marxa en processó que apareix en aquesta monumental peça tan ens parla dels manifestants del Black Lives Matter com dels refugiats que escapen de la violència. Parla dels que es mouen contra la injustícia de l’herència colonial i de la supremacia de l’home blanc.

More sweetly play the dance és abassegadora. Al CCCB es podrà visitar fins al 17 de gener i a partir del 23 quedarà instal·lada permanentment a l’espai Planta de la Fundació Sorigué, que atresora un dels fons d’obres de Kentridge més importants.

Tancat al seu estudi, Kentridge és feliç, però el neguiteja que les gents que fan cultura estiguin passant un moment molt complicat. I somia amb un món “més agradable per als artistes”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia